Mahler, punt a part

PalmaL’Orquestra de Cambra de Mallorca sembla, des de fa temps, des del dia que va néixer, que créixer forma part del seu tarannà, del seu ADN. La darrera prova de foc és, sens dubte, el repte d’encarar Gustav Mahler en els monogràfics que cada any dediquen a un compositor, rere el Festival de Pollença i al mateix enclavament. Però aquesta és una altra història de la qual tindrem temps de parlar, però que d’alguna manera té a veure amb el concert amb què el castell de Bellver va arrodonir la temporada estival. Comiat, per una banda, i targeta de presentació, per l’altra. Un gran preludi i un programa que titllar d’exigent queda curt, molt curt.

Bernat Quetglas al capdavant de la formació continua demostrant que no hi ha límits i que l’horitzó de la formació fa temps que ha deixat de ser tan sols prometedor. L’evidència la vàrem poder gaudir en aquest primer monument mahlerià que varen interpretar, l’Adagio de la Simfonia núm.10 en fa sostingut menor. Una altra composició amb infinitat de llegendes que van més enllà del pentagrama, mentre que la història sentencia que la desena de Mahler fou el gran dinamitador del romanticisme. Punt a part.

L’Orquestra de Cambra de Mallorca, reforçada com mai i com cal per poder enfrontar-se al cim Mahler, ja des del subtil i solemne inici de les violes, aquest gran experiment musical que és l’Adagio, va deixar clar que assolir el desafiament no tan sols era molt possible sinó més que probable. La intensitat de tan explícit moviment va anar agafant consistència, discurs, grandiositat, fins a arribar a la famosa cacofonia on l’orquestra esdevé un sol instrument, un immens i espectacular orgue de tubs. Vint minuts majestuosos amb el valor afegit de ser la darrera peça, l’únic moviment que va deixar completament enllestit el compositor, que va viure sempre angoixat per la por de la mort tot just després d’haver compost la seva Novena, com si no hi hagués possibilitat de superar Beethoven ni tan sols amb el nombre de simfonies.

Però si la darrera composició de Mahler era una exquisida cursa d’obstacles que l’OCM havia salvat amb nota, escalar la Simfonia núm. 1 en re major no era poca cosa, ans al contrari, que per qualque cosa és coneguda amb el sobrenom de Tità, tot i que aquesta és marca de fàbrica i homenatge a la novel·la del mateix títol que signà Jean Paul Richter. De com l’àlies va anar i tornar podria ocupar un altre article, però el que ha restat com a monumental és el que vàrem poder escoltar amb una orquestra que a l’entusiasme que sempre hi posa i Quetglas encomana hi hem d’afegir tot un seguit de qualitats que mostren una evolució exponencial. Com és ara amb aquest Tità, que és infinit calidoscopi de tot, des d’un bucòlic primer moviment on l’orquestra destil·là tota la descriptiva harmonia que requereix fins a una marxa fúnebre, que fins i tot a hores d’ara resulta sorprenent dins el context de la peça, però no per això menys sublim. Exultant va sonar el “tempestuós i agitat” moviment final, que va servir a la formació per encimbellar una vetlada tan laberíntica i profunda com impressionant.