Què pensen de tu els vigilants dels museus?

Els vigilants de museu són el més semblant a l'home invisible: només ens hi fixarem per demanar-los on són "Matisse, Chagall i el lavabo". En els temples més elevats de la cultura, la bufeta també pressiona; normal, tenint en compte el ritme frenètic que porten turistes i creueristes. Els vigilants només es dirigiran a nosaltres per pronunciar la segona frase que més repeteixen al dia: "No es pot tocar". Sobretot si els ha tocat estar al gabinet de Porcellana del Museu del Louvre i hi entra una família amb nens. Però la major part del temps transcorre observant, en silenci, la cara més autèntica i decebedora de la humanitat. Després de fer dues hores de cua per veure la Gioconda, hi ha qui s'hi atansa per preguntar: "I ara on és la Mona Lisa?", o bé "Ara què puc veure en cinc minuts?" o bé "Són originals?" Què passaria si aquestes escultures de cera poguessin parlar? Doncs això és Gardien party, l'humà i còmic espectacle que Valérie Mréjen i Mohamed El Khatib han presentat aquest dimarts i dimecres al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i que serà segur una de les petites perles que quedaran del Festival Grec.

Han seleccionat set vigilants reals de grans museus del món –una senyora gran que fa mitja als museus russos, un afroamericà del MoMA, una danesa del Moderna Museet, un vigilant flegmàtic del Louvre, un jove del MNAC...– i els permeten explicar l'entrellat de la seva feina, què fan, què veuen, què senten. En l'era en què intentem humanitzar robots, deshumanitzem aquestes persones com qui es dedica a fer el ruc davant els soldats del Palau de Buckingham. "Mira, si no estudies acabaràs com aquest senyor, assegut en una cadira", han sentit dir. "L'arrogància [del visitant] sol concordar amb el seu país d'origen", diu la danesa, que assegura que els turistes russos es creuen que, amb el bitllet, estan comprant el museu.

Per a alguns no és una feina vocacional: "Jo era restaurador. Em vaig separar i necessitava els diners", diu el vigilant del Louvre. A vegades se senten segrestats durant hores i hores, sense mòbil, sense poder mirar el rellotge, sense cap conversa, amb el torn de lavabo regulat. Sovint senten comentaris de fatxendes ignorants i s'han de reprimir les ganes de corregir-los. Poques vegades els pregunten detalls sobre unes obres que coneixen més bé que ningú. Sobretot el vigilant de nit, que està sol, a les fosques, amb obres que, pel seu origen humil, mai hauria imaginat tenir tan a prop. Aquí ens ensenyen les seves peces preferides, mirades durant hores i hores i hores. Si algun visitant es mira tanta estona fixa com ells un quadre concret, ells sospiten: "Alerta, una persona mirant un quadre!" L'amenaça del robatori és el gran tabú dels vigilants, que sovint s'enrotllen entre ells, s'enfaden, fan instagrams dels visitants i fan fotos per riure's dels col·legues quan es queden adormits; al capdavall, sí, els vigilants de museus són humans.