Quan la parla té gènere: què diu el llenguatge sobre qui som?

PalmaEncara que parlem igual, no sempre ens escolten igual. El to, les paraules o l’actitud poden canviar la manera com se’ns percep, i el gènere hi té molt a veure. Encara que sovint no en siguem conscients, la manera com parlam –i com s’interpreta allò que diem– no és neutra. Les normes socials, les expectatives i fins i tot els prejudicis ens condicionen també quan obrim la boca.

La sociolingüística fa dècades que estudia com el gènere influeix en la comunicació, i ha mostrat que les diferències en com parlen dones i homes no són biològiques, sinó socials i culturals. No és que les dones “parlin més”, “siguin més indirectes” o “es disculpin massa” per naturalesa. És que han après –potser de manera inconscient– que per ser escoltades, han d’adaptar-se. Hi ha qui diu que parlar és només una manera de transmetre informació. Però no és veritat: també és construir relacions, mostrar autoritat, expressar emocions, negociar, resistir… I tot això està condicionat per com ens veuen els altres. En definitiva, el llenguatge reflecteix la societat que l’utilitza i, si aquesta societat és desigual, el llenguatge també ho serà.

Interrupcions

Un exemple d’això el trobam en els biaixos de percepció cap a les dones i els homes. De vegades, una dona que s’expressa amb seguretat i determinació pot ser percebuda com a “massa agressiva” o “poc empàtica”. En canvi, un home que fa servir exactament les mateixes paraules i el mateix to pot ser vist com “clar” o “resolutiu”. Igualment, s’ha estudiat que a les reunions mixtes les dones són interrompudes amb més freqüència i que les seves aportacions reben menys reconeixement, fins i tot quan són de més qualitat que les dels seus companys.

Aquesta relació entre gènere i llenguatge no és nova. De fet, ja fa mil·lennis que es reconeixen maneres de parlar associades a un gènere concret. A l’antiga Mesopotàmia, per exemple, en trobam un cas molt interessant, el de l’emesal.

Al tercer mil·lenni abans de Crist, a la regió de Sumer, es parlava una llengua que coneixem com a sumeri. Dins d’aquesta llengua, hi havia una varietat principal, l’eme-gir, que es feia servir per a textos administratius, legals i narratius. Al costat, però, n’hi havia una altra, l’emesal, que es podria traduir com a ‘llengua suau’ o ‘llengua fina’. Aquesta varietat no era pròpiament una altra llengua, però sí que presentava algunes diferències gramaticals i lèxiques. Per exemple, mentre que en eme-gir la paraula per dir ‘senyora’ era ‘nin’, en emesal era ‘gašan’, i ‘tum’, que volia dir ‘portar’, es convertia en ‘ir’.

Quin era l’ús de l’emesal, però? Es feia servir, sobretot, per donar veu a les deesses en els textos rituals i també perquè el recitassin les sacerdotesses en cerimònies religioses –en alguns casos, fins i tot el feien servir homes que adoptaven rols litúrgics femenins. No tenim proves que les dones l’emprassin en el seu dia a dia, però el simple fet que existís una varietat lingüística específica per representar el que deien les dones en un context religiós ja mostra una consciència clara: el gènere també s’expressava a través del llenguatge.

Els coneixements sobre aquestes diferències s’han anat refinant al llarg dels temps gràcies a la recerca científica. A partir de la dècada de 1970, amb estudis com els de la lingüista Robin Lakoff, es varen començar a descriure patrons comunicatius diferents segons el gènere. Lakoff afirmava que les dones tendien a utilitzar un estil més indirecte, amb més expressions de cortesia, més preguntes retòriques i modalitzadors com ‘potser’ o ‘em sembla’. Tot i que han estat molt matisades i superades, aquestes teories inicials varen obrir un camp d’estudi.

Avui sabem que aquestes diferències tenen poc a veure amb el gènere com a categoria biològica, i molt a veure amb el paper que la societat assigna a dones i homes. Com afirmen Elisa Rosado, Estrella Montolio i Irene Yúfera al llibre Qui parla i qui calla, gran part de la comunicació passa pel filtre de la percepció. No tan sols importa com parlam, sinó com ens escolten: hi ha veus que s’amplifiquen, mentre que d’altres es minimitzen o, directament, s’ignoren.

Ara bé: malgrat que de vegades s’hagin silenciat o invisibilitzat, les dones també són agents de canvi lingüístic. Diversos estudis han demostrat que, en moltes comunitats, són elles les primeres a adoptar formes noves. Per exemple, el sociolingüista Joan Pujolar va veure, en entrevistes a joves bilingües en català i castellà, que les al·lotes tendeixen a experimentar amb estructures gramaticals més flexibles i a barrejar més les llengües (amb formes híbrides entre català i castellà) més sovint que els nois, especialment en contextos col·loquials.

Referents lingüístiques

A més, les dones tenen un paper central en la transmissió de la llengua a les noves generacions. Durant la infància, no és estrany que siguin elles les principals referents lingüístiques, la qual cosa les converteix en figures clau tant per conservar com per transformar la llengua.

En definitiva, el que ens ensenya tant la recerca moderna com l’exemple de l’emesal mesopotàmic és que la consciència sobre les diferències de gènere en la comunicació no és nova. Fa mil·lennis que el llenguatge s’ajusta –i s’imposa– segons qui parla, com parla i davant de qui ho fa. Entendre aquestes dinàmiques no hauria de servir per reforçar estereotips sinó per qüestionar-los. Potser, si entenem d’on venen les formes que fem servir, també podrem decidir cap a on volem anar.