L’escandall
Cultura 08/01/2021

Pare, fill i esperit de Cap d’Any

J. A. Mendiola
3 min
Pare, fill i esperit de Cap d’Any

Trui Teatre / Auditori de Manacor.- El concert de Cap d’Any de la Simfònica va acabar com cal, com tots, amb la Marxa Radetzky i el públic fent mamballetes, tot just després que sonàs un altre imprescindible, com és el Danubi blau. Són composicions que varen sortir de la inspiració de dos Strauss, el pare i el fill. Dues peces que per a la conclusió de l’esdeveniment són les que d’alguna manera rubriquen la naturalesa del concert. De fet, no és fàcil, ni habitual, trobar-ne cap de les dues a cap programa de cap recital, que és en realitat el que és el més famós del concert, retransmès des del Musik Verein de Viena i que el món sencer intenta reproduir, naturalment amb menys expectatives, però no amb menys acceptació per part d’un públic que consuma la tradició i omple totes les localitats de part o banda, que no són poques, on té lloc tal costum, testimoni nadalenc per excel·lència.

Pel que fa a la Simfònica, d’ençà que Pablo Mielgo n’és el cappare, l’encarregat de conduir l’esdeveniment ha estat Joji Hattori, vienès d’adopció, on viu i ens ho recorda a cada nova edició. No cal dir que aquesta circumstància el converteix en un valor afegit, que en aquest cas no és un impost, sinó un avantatge. Joji Hattori és, per tant, l’encarregat de posar-hi l’esperit de Cap d’Any i aportar-hi, si més no, una petita diferència, més enllà del nombre de músics que constitueixen l’orquestra. Per a l’ocasió ho va fer amb la incorporació de Mirella Hagen com a gran i estel·lar singularitat acompanyant els Strauss. Els Strauss, ambdós anomenats Johann, varen ser els únics compositors vienesos de la vetllada. La primera part la varen iniciar tres italians, Donizetti, Ponchielli i Puccini, i la varen concloure dos francesos, Gounod i Bizet. No era gens senzill que no es perdés, i no es va perdre, una mica de l’esperit nadalenc amb aquest recital operístic en el qual l’orquestra va interpretar l’obertura de Don Pasquale, la delicada i molt idònia Dansa de les hores de La gioconda, el Vals de Faust, sense coral, i el descriptiu Entr’Acte de Carmen. Pas mal per a l’oïda.

Per la seva banda, Mirella Hagen, on va mostrar moltes de les seves virtuts i excel·lències va ser amb el Prendi per me sei libero, de L’Elisir d’amore, però on es va lluir de valent va ser amb el trist vals que canta Musetta a La bohème, Quando m’en vo. No ho va fer gens malament amb el Como nací en la calle de la Paloma, d’ El barberillo de Lavapiés. Acompanyant els Strauss, el francès Waldteufel i l’hongarès Emmerich Kálman varen completar la segona part del programa, que potser necessitava una mica més de passió i alegria addicional, però ja sabem que en temps de pandèmia les emocions de vegades queden a casa.

stats