PalmaJean Paul Sartre, als anys quaranta, va escriure la famosa peça teatral Huis clos. L’argument de l’obra té la bellesa de les coses senzilles. Els tres protagonistes tot just acaben de morir i esperen junts els turments de l’infern a què han estat condemnats. Parlen i es mortifiquen els uns als altres, però no compareix cap dimoni ni els arriben les penes que temen. A la fi descobreixen que, per a cadascun d’ells, l’infern no és res més que la companyia dels altres dos, amb els quals haurà de conviure per a tota l’eternitat. L’obra acaba amb aquestes paraules, desoladores i cèlebres: “L’infern són els altres”.
L’imaginari de l’infern va a joc amb el del paradís. Dos espais antagònics que s’han disputat durant segles el destí de les nostres vides. Dos imaginaris poderosos, capaços d’omplir la vida amb les ombres de la culpa, del remordiment, de l’autocensura. Josep Maria Esquirol, a les pàgines de La penúltima bondat, ens diu que el paradís és impossible. Que mai ens han expulsat de cap paradís perquè sempre hem estat als afores. La nostra condició és la perifèria. Així, la imaginació que cerca paradisos sempre acaba estavellant-se, perquè ni la perfecció i ni la plenitud són d’aquest món, són inhumanes.
Vivim als afores. Però en aquesta perifèria, plena de fosca insondable i plena de la llum càlida d’un capvespre d’estiu, “no només vivim, sinó que som capaços de vida”. Allò que ens fa humans és la impossibilitat del paradís. Aquí, a la perifèria, no hi ha plenitud ni perfecció i per això hi ha d’haver cura, desig, empara. Aquí, defora del paradís, el mal s’escampa i per això la bondat té encara més fondària.
Vivim a l’imperi dels fets i de les dades. Els progressos en el camp de la intel·ligència artificial són espectaculars, la competència digital és una urgència. Però allò que ens fa humans, més humans, és la capacitat de commoure’ns, la capacitat de sentir. Cap enginy computacional no pot tenir la pell de gallina, ni el nus a la gola que ens fa sentir vius i lligats als altres. Sentir, aquesta ferida, és el que ens fa humans.
Fa estona que la nostra civilització creu haver-se alliberat del misteri, amb aquesta dèria pels fets objectius i les explicacions rigoroses. Però la vida escapa de les categories rígides i de les constatacions definitives. Les nostres escletxes són infinites i fan lloc al misteri. Walter Benjamin deia que el “vidre és l’enemic del misteri”. La transparència és la malaltia del nostre temps. El vidre és la metàfora de l’exposició total, una exposició que ens allunya de les vivències i ens entotsola, narcisos embriagats d’indiferència. La transparència dona prioritat a la visió; el misteri, en canvi, necessita la paraula, demana atenció i respecte. Diu Josep Maria Esquirol: “Si mai algú ha fet moure una muntanya, de ben segur que no deu haver estat amb crits, sinó amb el verb més nu i més sentit”.
Afores del paradís
L’ésser humà està condemnat a viure per sempre als afores del paradís. Un món hostil, que ens fa sentir la pròpia vulnerabilitat i la dels altres. Un món que no podrà exiliar el misteri sense pagar el preu de la decadència. Estam exposats a la intempèrie, el sofriment i la mort, perquè el paradís és impossible. Però d’aquesta impossibilitat neix el gest més humà de tots, la bondat (generositat i empara).
No hi ha manera humana de viure si no és fent lloc a la generositat i l’empara. Difícil però possible. Ens és essencial comprendre. Comprendre’ns a nosaltres mateixos, comprendre el nostre món, els nostres afores. Comprendre, sobretot, que vivim en la interpèrie i que no som capaços de més paradisos que l’empara dels altres. Entregar la nostra vulnerabilitat i tenir cura de la seva.
Qui sap si els valors ètics a les aules poden fer quelcom en aquest intent d’esdevenir més humans. Un paradís per als altres.
