01/12/2021

Oriol

3 min
Oriol Bohigas, Beth Galí i Josep Antoni Acebillo a la festa del premi Tusquets de l'any 2000.

Seria absurd intentar resumir en un article curt una vida tan llarga i pròdiga com la d'Oriol Bohigas, i com que el vaig conèixer de manera molt propera, només des de l'any 70, prefereixo parlar no des de la nostra proximitat professional, sinó especialment a través dels llarguíssims àpats-tertúlies (des del migdia fins a la matinada) que durant molts anys vam fer amb l'Oriol i un grup d'amics.

Persona afable, simpàtica i accessible, capritxós, amb els seus mitjons llampants i les seves corbates grogues, en aquelles reunions, llargues i caòtiques però fecundes, que fem des de fa anys, ens transmetia la seva complexitat intel·lectual transparent i la franquesa i espontaneïtat de la seva personalitat, i encara que les seves reaccions mai no fossin previsibles ni les seves tesis convencionals, sí que resultaven molt intel·ligibles, per la seva comprensible lògica estructural i pel seu llenguatge assumible i directe.

L'Oriol era ideològicament progressista, republicà i d'un catalanisme obert gens excloent, que repudiava el populisme demagògic. Entès com un “socialista il·lustrat”, tenia un gran sentit i preocupació pel que és públic. Com a mostra, la seva aportació a l'arquitectura escolar i al disseny de l'espai urbà, el seu lideratge de l'anomenada Escola de Barcelona durant el franquisme, com a figura preeminent del món editorial, com a director de l'ETSAB, com a delegat d'Urbanisme i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, com a president de l'Ateneu…

En l’Oriol era fàcil apreciar la seva condició de líder per naturalesa, però mai un líder messiànic ni dogmàtic; al contrari, es pot dir que, juntament amb la seva capacitat de lideratge, la seva virtut més visible era la generositat. No crec que tingués gaires enemics: mai no he vist una persona amb més amics, de totes les edats i condicions possibles.

Gran divulgador i polemista, era un dialèctic pur, practicant d'un pragmatisme crític, amb gran capacitat analítica i també propositiva.

No abusava de boutades, com alguns insinuaven, però sí que li agradava estimular a qualsevol preu la discussió polèmica, sense més prejudicis ni límits que la veritat.

La seva enorme curiositat l'empenyia a descobrir i analitzar el màxim possible de visions contradictòries durant les discussions. Eren unes aigües on ell sabia nedar perfectament, i era capaç, com una esponja, d'absorbir totes les posicions, fins i tot les més contradictòries, després d’acarar-les i posicionar-se amb vehemència, i treure’n conclusions.

No oblidem que la fusió dels conceptes complexitat i contradicció, de la mà de Robert Venturi, va donar lloc a Occident a la tesi d’arquitectura més interessant de finals de segle, i que en el llibre Contra una arquitectura adjectivada l'Oriol ja anticipava l’aporia urbana que suposava l’excés d’adjectivació promogut des de la globalització.

L'Oriol no es conformava mai amb conduir la discussió cap a una alternativa disjuntiva, i el que més li interessava era centrar-se en el ventall de grisos que convivien entre el blanc i el negre, en el detall i en l'escala domèstica, perquè de l'anàlisi d'aquesta extensa gamma de grisos i de les escales menors en naixerien les respostes. Entre el blanc i el negre, l'Oriol sempre apostava pel blanc i el negre alhora.

La capacitat de treball de l’Oriol era immensa. Com a escriptor i crític, com a empresari (va crear una empresa de prefabricació d'habitatges que va fracassar pel context de l'època, amb un enorme cost econòmic), com a editor, i com a professional del disseny, l'arquitectura i l'urbanisme.

L'Oriol va ser el prototip de la modernitat arquitectònica i urbanística, i potser recolzat en la seva forta personalitat, entenia el procés projectual com una col·laboració interdisciplinària. En realitat, l'Oriol va dedicar més temps a escriure que a dissenyar.

Modern i visionari, l’apassionava la tradició sense nostàlgia, és a dir, actuava modernament i podia raonar renaixentistament. Una altra contradicció, només aparent.

Oriol Bohigas, a més d'un teòric i arquitecte brillant, tenia una gran capacitat i disposició per a la gestió, i no obstant això, i malgrat el seu indiscutible lideratge, penso que ha estat desaprofitat per les nostres institucions, i mai no va assumir un lideratge nacional com sí que van fer els seus antecessors Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner.

En qualsevol cas, sense la projecció d'Oriol Bohigas, Catalunya i la seva capital, Barcelona, serien diferents.