Optimisme distòpic

PalmaTeatre del Mar.- Càndid o l’optimisme. De Voltaire, que era un pseudònim? No, de Miquel Mas Fiol, que és el seu nom i utilitza el títol de la famosa novel·la de François-Marie Arouet, que es feia dir Voltaire, com a Macguffin per fer una reflexió sobre el fet que res és el que sembla ni el que es pretén, com tampoc gairebé mai una predicció es converteix en un fet, i molt menys si és un tòpic esdevingut reforç positiu. “Tot anirà bé”, deia un pare, d’aquí, jove, conegut, bon home, al seu fill pocs minuts abans de finar en terres llunyanes. No és una metàfora. És un fet i un petit homenatge que va succeir no fa gaire i que podria servir per explicar el context d’aquestes altres històries, protagonitzades per aquest altre “càndid” que, com el de Voltaire, vol creure, o no té altre remei, que imaginar que viu, o almenys que viurà, en “el millor dels mons possibles”. Voltaire, l’atrabiliari i provocador, és la referència, mentre que Càndid és paradigma de tota una generació i una franja d’edat d’ençà que el temps és temps, mentre el món en realitat fa voltes sobre si mateix. Del que no hi ha dubte és que el personatge protagonista té les virtuts que exposa l’original: “rectitud de judici i espontaneïtat de caràcter”. O potser no i tan sols ho sembla? En qualsevol cas, és un jove ingenu –que és redundància– i que fa el que pot per subsistir, mentre es crea, no sense l’ajuda d’algun guru –perquè sempre hi ha un nou Pangloss– un futur pintat amb els colors de la utopia.

Càndid, el de Mas, té un únic protagonista i no gaires més personatges, interpretats per un polifacètic i transversal Lluís Oliver, que fa una exhibició de totes les seves possibilitats i registres, que no són pocs, en català, castellà i anglès. Per exemple, comença amb un actor primerenc que va a fer un càsting per interpretar Càndid, el de Voltaire. Continua amb el que aquest mateix personatge es guanya la vida, que és fent de professor de teatre en una escola a nins de quatre anys, o el d’un venedor de l’elixir de la felicitat nord-americà, no gaire eficaç per cert, que li apareix al mòbil, o el d’un fill que parla per telèfon amb la mare intentant explicar-li que ell és un revolucionari, o potser no tant, o no gens. Estam davant una sèrie de situacions i circumstàncies, de petites històries, que en realitat són la mateixa i a les quals els manca una mica de continuïtat. Tota una sèrie d’episodis estructurats des de diferents i molt elaborats punts de partida, per arribar a una conclusió antagònica, potser resolta amb menys ingredients que la proposta i amb la qual aquest calidoscòpic collage configura un món habitat per éssers amb un denominador comú, la seva habilitat en les contradiccions, per a més inri sempre interpretant la mateixa partitura, en què el contrapunt és jerarquia. Un tret i unes intencions perfectament reflectides en el muntatge de l’immillorable vídeo, de Sebastià Rigo i Miquel Mas, projectat a la gran pantalla que presideix el minimalista escenari i amb el qual, d’alguna manera, donen sentit a totes les històries. Històries que en la primera representació ompliren de gom a gom un exultant Teatre del Mar.