Observatori
Cultura 23/03/2024

Noms, llinatges i tirabuixons

El resultat va ser d’antologia, elegant, estratosfèric. El concert, tot plegat, superb

2 min
Els quatre trompes wagnerianes en acció

PalmaSisè concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears a l’Auditòrium i de bell nou es manté el gran nivell de què fa gala dia sí i dia també tota la temporada. Bona entrada, sense valors afegits, com pot ser la presència d’un bon nombre d’integrants de l’Acadèmia Simfònica. Els al·licients per a l’ocasió tenen noms i llinatges, començant pels autors de les dues peces que formen el programa, com són Edvard Grieg i Anton Bruckner. Queda clar que no són excessivament comercials, tot i que resulta molt estrany per la gran quantitat de virtuts de tota casta que atresoren, tant pel que fa el Concert per a piano Op. 16, del noruec, com la Simfonia núm. 7, wab 107, de l’austríac. 

S’inicià la vetlada amb dos altres noms amb el seu corresponent llinatge, per afegir a la llarga llista de músics que ens visiten, a tenir molt en compte. Per un costat, el del director, Christoph Konz, i per un altre, el de Lise de la Salle com a solista. Konz en aquest primer epígraf es va posar al servei de l’instrument protagonista, amb tanta delicadesa com precisió, cedint tota la rellevància a la pianista en una composició que escampa bellesa, profunditat i contundència des del primer acord, un do, molt poderós, seguit d’una vigorosa i harmoniosa pluja d’arpegis. A partir d’aquí ja no hi ha treva per a una composició farcida d’infinitat de temes que van sorgint fins a cada una de les cadenzes, incrustades amb absoluta precisió, perquè el solista exhibeixi totes i cadascuna de les moltes virtuts que es necessiten per interpretar una composició d’aquestes característiques, l’única per a l’instrument de Grieg, que des de la seva primera interpretació ja va gaudir del vistiplau de la concurrència. Dijous passat no en va ser una excepció, i per això el premi del respectable, agraït amb un Schubert com a propina, amb la de la dedicatòria de la solista, desitjant pau al món.

La segona part tampoc no era una broma ni un complement. De fet, com deia Estelrich, segurament hauria tingut més rellevància si hagués ocupat la totalitat del programa, ja que són setanta minuts, que, per una altra banda, passaren com una exhalació, fins al punt, com succeeix en altres ocasions, que va ser fàcil oblidar de mastegar el que havien escoltat abans. Bruckner era un geni, capaç de xuclar la immensitat de la música i passar-la pel seu sedàs per a convertir-la en obra d’art. Admirava Wagner i es nota, més que mai. Mentre estava en plena escriptura de la composició va morir el gran mestre. Bruckner va incorporar quatre trompes wagnerianes al segon moviment. Quan entraren, l’emoció va ser de les que mai no s’obliden. A tot això, el nom i llinatge per a l’ocasió correspon al del director, que si ja fa vertigen exercir el seu ministeri en condicions normals, Christoph Konz ho va fer amb un espectacular tirabuixó, sense partitura. El resultat va ser d’antologia, elegant, estratosfèric. El concert, tot plegat, superb.

stats