Literatura de viatges

Xavier Aldekoa: "No volia parlar del Congo d’'El cor de les tenebres'. També volia veure la seva llum"

Periodista especialitzat en l'Àfrica. Publica 'El Quixot al Congo'

9 min
Xavier Aldekoa a la llibreria Altaïr

BarcelonaXavier Aldekoa (Barcelona, 1981) arriba a la llibreria Altaïr de Barcelona i comença a saludar gent. Molts dels seus viatges africans han començat en aquest local convertit en un refugi per a persones que no saben estar-se quietes. Aquí va trobar els mapes que van ajudar-lo a planificar el repte més gran de la seva vida: recórrer tot el riu Congo des de les fonts fins al mar, viatjant tal com ho fa la població local. El Quixot al Congo (Columna, 2023) és el quart llibre d’aquest periodista cofundador de la revista 5W i la productora independent Muzungu. Aldekoa, com a corresponsal de La Vanguardia, ha travessat tota l’Àfrica amunt i avall, però admet que aquest viatge ha estat el més especial de tots.

Portes mitja vida a l’Àfrica i no havies conegut ningú que hagués fet aquest viatge: navegar tot el riu Congo.

— Sí, els amics del Congo em deien que no sabien si seria possible. Els primers dos mil quilòmetres són els més complicats, amb poca infraestructura. Alguns trams no són navegables pels corrents o els salts d’aigua. Llavors cal seguir per terra. La part més complicada són uns 500 quilòmetres controlats per grups rebels. Sort en vaig tenir del meu amic Sylvain, que va acompanyar-me la primera part del viatge i m'ajudava a negociar amb els caps rebels. Un em demanava 2.000 euros per poder creuar el seu territori. El Sylvain va parlar amb ell, amb calma, i vam entendre que no era una qüestió de diners. Es tractava de reforçar la seva autoritat. Podia dir que un home blanc havia vingut a ell per demanar-li pas. Al final vam pagar 50 dòlars. La part final del riu no és tan dura, però ha estat tot un repte explicar aquest riu i aquest país.

Quan explicaves a la gent el teu projecte de fer tot el riu Congo, ¿quants cops et treien a la conversa el nom de Joseph Conrad?

— Doncs molts cops. Josep Conrad sempre ha sigut un referent. L'he llegit i té part de la culpa que tingués el Congo dins del cap des de fa anys. Però de forma intencionada vaig voler fer el viatge al revés. El personatge protagonista d’El cor de les tenebres remunta el riu des de Kinshasa fins a Kisangani. Jo ho vaig fer al revés, del naixement a la desembocadura. A més, el llibre de Conrad parla d’unes tenebres que al final t'adones que són dins del cor de molts europeus, però segurament no dels congolesos. I el que jo volia era explicar què hi ha al cor dels congolesos. I el que hi vaig veure no són tenebres, tot el contrari. Són gent generosa, amb llum. Evidentment, hi ha violència i pobresa, coses fosques. Però en aquest viatge he constatat que els congolesos són gent generosa que m'han ajudat molt.

Un cop ja et vas trobar fent el viatge, quants cops va aparèixer al Congo el nom de Conrad?

— Cap, ningú en parlava. És que evidentment va ser un llibre per a la història... europea. De fet, allà ningú considera que el Congo sigui tenebrós, perquè seria un contrasentit. Veus un paradís amb una natura exuberant. Veus colors, flors, ocells de colors. Veus la selva amb les seves fulles i arbres gegants.

En un moment del viatge, parles amb una persona sobre art. Al saber que ets de Barcelona, et parla de Gaudí i Picasso. I tu t'adones que no coneixes els grans noms de la pintura local.

— Sí, vaig passar una mica de vergonya. Fa vint anys que dedico la meva vida a l'Àfrica amb tota l’ànima. I de sobte trobo un paio que viatjava en unes condicions terribles, encaixonat entre uns sacs en un vaixell que queia a trossos. I només saber que vinc de Barcelona és capaç de parlar de Gaudí i connectar-lo amb Picasso. I jo no era capaç de saber quins eren els principals pintors d’un país que m'ha apassionat sempre. Va ser una cura d'humilitat que hauríem de passar tots.

Un dels grans reptes ha estat trobar les paraules per descriure un riu tan exuberant i tan diferent de tot el que coneixem.

— Ha estat el repte més gran de la meva carrera professional. A tots els nivells: logístic, físic, psicològic... i també literari. Hi havia una cosa que m'inquietava des de l'inici i era deixar-me emportar per la bellesa. És a dir, explicar només una part de la realitat. Sabia que si feia el viatge tal com el fa la gent del país, en mitjans de transport precaris, veuria pobresa, dificultats i zones controlades per grups rebels. Hi veuria les mines, l’explotació... ho tindria davant dels ulls. Per explicar el Congo havia de parlar d’aquesta realitat, però també vaig voler parlar amb historiadors, filòsofs i artistes locals. Amb metges, amb gent que em mostrava un altre Congo, que també existeix, amb històries positives. No volia fer un viatge pensant en viure una aventura. Volia poder explicar aquest gegant impossible d'explicar què és el Congo. Et trobes gent que va cap a Kinshasa intentant tirar endavant com el Japhet, un nano que era enginyer i, de sobte, decideix que m’acompanyarà durant la resta del viatge, sense demanar res a canvi. No volia parlar del Congo d’El cor de les tenebres. Jo volia veure la seva foscor però també la seva llum.

Fa la sensació que les històries boniques són individuals, tenen nom, però que la història del Congo en general és trista, en bona part per culpa dels governs occidentals. Una escena significativa és quan recordes el retorn al Congo de l’únic tros que queda del cos del president Patrice Lumumba, assassinat per intentar no dependre dels governs estrangers: una dent que s’havia quedat un mercenari belga...

— Sí. La història del Congo és la història d'un abús sistemàtic durant segles i això transcendeix la individualitat. El Congo ha tingut sempre tot el que l'economia mundial desitjava. Això ha sigut la seva gran maledicció. Quan es creen les primeres plantacions a Amèrica, els esclaus que van a conrear-les surten sobretot del Congo i d'Angola. Després arriba el saqueig de l’ivori per fer tecles de piano, el cautxú per a les rodes Dunlop dels automòbils, el coure per a la Guerra Mundial, l'urani per a les bombes nuclears, els diamants i l’or, podríem continuar amb el cobalt, el coltan... L’optimisme, doncs, només pot venir de la individualitat perquè la història que porta darrere està plena de cicatrius i ferides encara obertes. També hi ha una responsabilitat dels locals, però la vida de tots els congolesos d’avui en dia encara està marcada pels abusos occidentals.

Xavier Aldekoa

El llibre té escenes molt maques. Una de preciosa és quan prepares el viatge i ho fas amb mapes físics, de paper. Sembla una imatge contracultural, en el segle XXI.

— Els vaig aconseguir gràcies a la gent d’Altaïr, que van moure cel i terra per trobar un mapa d’aviació belga a Brussel·les. Me'l van enviar per correu. De fet, són diversos mapes, però cada un fa dos per dos metres. I jo m'hi vaig submergir, en aquells mapes. Vaig estudiar i memoritzar cada poble. I això em va servir moltíssim perquè després, quan havia de calcular els temps dels trajectes, m'ajudava a negociar. El fet que sabés els noms de pràcticament tots els pobles canviava la percepció que tenia la gent de mi. De sobte, veies que pensaven "Ostres, aquest paio sap on és". També portava una aplicació que em permetia saber on era en cada moment, tot i no tenir connexió. I això ens va salvar alguna vegada. Així que hi ha la suma dels mapes de paper i la tecnologia. Ara, si jo hagués tret el telèfon sempre, no m’hauria guanyat el respecte dels altres.

De fet, com que sabies tantes coses et van confondre amb un militar, amb un xinès, amb un espia...

— La gent del Congo inicialment sol tenir certes prevencions amb la gent de fora, perquè estan escarmentats. Em van dir que em podrien matar si creien que era xinès, ja que no veuen gaires diferències entre els estrangers. I els xinesos tenen tants interessos a la zona que molts nens et diuen "Ni hao" (hola, en xinès) quan et veuen. En el meu cas, els va sorprendre que sabés aquelles coses. Però va ser una gran porta d’entrada, al final. I em va costar, eh? Ells pensaven que no aguantaria viatjar com viatgen ells, però, al fer-ho, em van acollir com fi fos un més de la família. Després m’ho deien: "Mira, Xavi, crèiem que no te’n sortiries". Quan em veien dormir a dalt d’una nevereta amb els peus d’un company a la cara creien que en dos dies diria prou.

Ja havies visitat el Congo abans. ¿Podem dir que portaves mitja vida preparant aquest viatge?

— Aquest viatge era un somni. Una idea que tenia allà desada feia temps, però sabia que havia d'arribar el moment. Aquest viatge, si l'hagués arribat a fer fa vint anys, m'hauria equivocat perquè l'hauria fet pensant-lo com un viatge d'aventura, com un repte personal. Per explicar un país com aquest cal un punt de calma, d’experiència, de quedar-se temps als llocs. De no oblidar allò que és important, que és allò que expliques. Hauria pogut fer el viatge agafant vols interns o pagant diners per anar en canoes ràpides, però no hauria conegut tanta gent. A mi, quan m'apassionen les coses m'agrada fer-les de veritat. Crec que la gent valora aquesta veritat. Crec, sincerament, que si ets sincer, la gent t’ajuda. Al Congo ho he constatat diàriament. M'han ajudat moltíssim. Hi ha un punt d'esperança. L'ésser humà en general és esperançador. Són altres coses, com els diners i el poder, les que ho podreixen tot.

Durant el viatge, un viatger et pregunta si a la teva vida has patit.

— Va ser un moment... personalment molt bèstia. Perquè jo vinc d'una família que no ha viatjat mai. Una família treballadora. Els meus pares no havien travessat la frontera mai i quan teníem Coca-Cola a la taula era un dia especial. Jo mai m’he sentit un privilegiat, no tinc padrins, no tinc un cognom. Sabia que havia de treballar fort per a tot, sense queixar-me. I de sobte, al mig del Congo, em pregunten si he patit. I vaig veure que allà ja no podia fer aquest discurs, perquè potser a casa no em sentia un privilegiat, però sí que ho soc. Soc blanc, europeu, amb feina...

Viatjant al passat... ¿el teu amor per l’Àfrica on neix?

— És una llavor que neix quan el meu pare ens explicava contes. Érem quatre germans, però no sabia que ens explicava contes: ell agafava El Lazarillo de Tormes, El vell i el mar i sobretot relats de Jules Verne. I ens els explicava com si fossin aventures on nosaltres podíem ser protagonistes. Recordo quan ens creava contes on nosaltres érem dalt d’arbres, amb elefants i rinoceronts. I aquells records, de sobte, van convertir-se en un lloc que existia.

El nom del llibre s’explica perquè vas decidir emportar-te el Quixot com a lectura. ¿Té alguna relació amb els records dels contes del teu pare?

— El vaig escollir perquè necessitava un llibre gros, ja que passaria moltes estones amb temps per llegir i sense poder connectar-me. No podia ser un e-book. Simplement, vaig anar a la llibreria i el vaig veure, però potser sí que hi ha un punt de connexió inconscient amb el passat. Amb els records del meu pare explicant-me trossos del Quixot, i els meus germans cridant que no anés contra els molins perquè es fotria una nata. Potser jo no vaig escollir portar el Quixot, potser va ser al revés. El Quixot em va dir que tocava tancar el cercle.

Quants pins del Barça vas portar a l’equipatge?

— Mira, en portava entre 200 i 300. Abans de marxar, estava fent una xerrada i vaig explicar que el futbol sempre t’obre portes a l’Àfrica. I entre el públic hi havia una persona que treballava al Barça, que va ser qui va aconseguir-me els pins. No tenia per què ajudar-me i ho va fer. Aquests pins em van salvar desenes de vegades. Et pots trobar que un oficial o un rebel no et deixen passar i et demanen diners... Llavors cal mantenir la calma i anar negociant. I quan ja hi ha diàleg, els pregunto si són del Barça o del Madrid. I neix una sintonia. Llavors treus els pins. Però cal detectar qui és el cap i, en aquest cas, a ell li dones alguna cosa més, com un banderí, ja que si li dones un pin com als altres se sent insultat. Per això també portava bolis del Barça i una samarreta del Madrid. El futbol és un llenguatge universal, que dona esperança. He conegut gent que segueix amb passió el Barça i que, tot i que fa anys que no pot veure'n cap partit, té ben present el dolor de la derrota 2-8 contra el Bayern.

Faries el mateix viatge de nou?

— Et diria mil cops que sí, però també que mai més. M’ha costat tant que he acabat buit.

Ja has fet tot el viatge, de l’inici a la fi, al Nil i al Congo. Et quedaràs sense rius africans...

— Falta el Níger, que és el meu altre somni. No sé si tant d'infantesa, però sí de més adult, però hi ha el problema del jihadisme, que fa que ara no sigui possible. És un somni, però no tot són rius. També seria bonic explicar els deserts.

stats