Fausto Puerto: "No tenc clar que torni a escriure un llibre"

ManacorFausto Puerto Quetglas (Manacor, 1975), propietari de la llibreria Món de Llibres de Manacor, acaba d’editar Abans que vingui la fosca (Angle Editorial, 2026), la seva primera novel·la. Una narració en tres capítols que giren en torn de la semidesconeguda figura del filòsof alemany Philipp Mainländer, pare del nihilisme i defensor de la teoria del suicidi de Déu i el conseqüent desempar de l’home a l’univers. La seva vida i mort mouen uns personatges, separats en el temps, que intenten trobar alguna resposta i sentit… abans de la foscor. Aquest divendres 18 de setembre a les 19.30h el presenta a l’església del claustre de Sant Vicenç.

Com se li ocorr escriure un llibre?

— Se m’ocorr molt tard, entre els 47 i 48 anys. La idea no va venir fins fa devers tres anys. Ha estat un procés molt llarg perquè he volgut anar poc a poc sense cap tipus de pressió, sense que ningú m’esperés i per això hi he pogut dedicar tot el temps que he trobat necessari.

Un llibreter ha d’escriure un llibre només estar en contacte amb tants?, li sembla que n’està en certa forma obligat?

— No, no necessàriament… ni tampoc cap persona. Crec que es un procés personal que sobretot per a mi ha estat de lectures. És una cosa que tenc clarissima, més que escriure. És haver llegit molt durant molts d’anys, el que almanco a mi m’ha donat referents, literaris, models d’escriptura i moltes eines que després pots aplicar al teu procés d’escriptura.

Un escriu com llegeix?

— Crec que llegir moltes coses diferents el que fa es que et frena una mica a l’hora d’escriure. A mi m’ha passat, de llegir clàssics o grans autors, set treuen un poc les ganes d’escriure, perquè penses: Què he d’anar a fer o perquè he d’escriure, si tanmateix això no ho arribaré a saber fer mai tan bé?. Per tant és millor deixar que passin els anys, perquè les bones lectures condicionen la teva escriptura. Després, per una altra banda, quan et decideixes, és vera que et poden impulsar. Perquè et fan ser literàriament ambiciós; saps que li tens molt de respecte a l’escriptura i per tant també al lector que et llegirà i això per a mi és importantíssim.

Escriure és haver de passar per un patiment?

— Escriure té moments de patiment, és cert. Però en el meu cas ha estat molt divertit i jo m’ho he passat molt bé… però és vera que hi ha hagut mesos en que t’arribes a obsessionar una mica; Sobretot quan veus que allò va avançant però que no és exactament allò que vols escriure i t’ho repasses, ho corregeixes i tornes enrere… i t’acabes obsessionant amb una escena o amb un passatge del llibre que vols que quedi molt bé, i aquí sí que hi ha un punt que és més obsessiu. Inevitablement és així.

Com arriba a la figura de Philipp Mainländer?

— Són una serie de caramboles les que m’hi van dur. Primer de tot tenia una idea que per ics motius s’assemblava una mica a la idea filosòfica de Philipp Mainländer. Aleshores un dia llegint un llibre, el seu autor l’anomenava i explicava un poc la seva idea filosofica… i m’hi vaig reconèixer. És una dea que ja havia pensat, que ens passa a tothom moltes vegades. Em vaig quedar amb el nom, vaig investigar una miqueta, vaig veure que hi havia una obra completa, editada en espanyol, la vaig comprar, la vaig llegir i a partir d’aquí ja vaig veure que hi havia la possibilitat d’un llibre, encara que no tengués clar de quin tipus… fins que un dia se’m va ocorrer una idea que podria ser la motivació per escriure-ho.

I aleshores?

— A partir d’aquí, ho vaig estructurar. Quan vaig tenir clar des d’on volia partir i fins on volia arribar, vaig començar el procés d’escriptura. Però necessitava primer tenir-ho tot més o manco arreglat. La qual cosa no vol dir que mentre escrius no et vagin sortint coses o puguis incorporar personatges no pensats… però la idea de fons la tenia. Sabia molt bé on volia arribar i què volia dir. Algun personatge veus que cobra més valor, com per exemple un de molt hermós que surt a la tercera part i que li diuen Àngela, que en un principi necessitava que existís però que no me pensava que al final tendria la importància que té. És una cosa molt guapa perquè sents que el persontge té una entitat pròpia.

Hi ha un llibreter, un editor que surt a córrer… Què hi ha de Fausto Puerto a la novel·la?

— El llibreter en principi havia der ser un personatge anecdòtic, però el necessitava per donar un punt de vista diferent. El vaig introduir a la primera part del llibre, però com que no m’agrada de deixar les coses així perquè sí, vaig trobar la manera de donar-li continuitat a la segona part, inclús a la tercera i clar, quan arribes al final, aquesta línia secundària de la novel·la també queda tancada. El narrador té coses de mi, no ho puc negar, però també en té moltes que no s’assemblen gens i l’he duit per camins, idees, en les que jo inclús no hi estic d’acord.

Què s’espera d’un primer llibre? Un començament de qualque cosa més?

— Quan escrius un llibre s’espera que n’hi hagi més. Però jo personalment és una cosa que no tenc clara. No li puc assegurar que n’hi hagi més. I sobretot que n’hi hagi un altre com aquest. El que tenia clar és que no podia fer una novel·la iniciàtica, o del jovenet que té vint anys i una carrera per endavant. Volia treure un llibre que ja fos adult i que fos molt respectuós amb el lector i amb un nivell literari ambiciós, i tot això ho he intentat posar al llibre. No volia que fos una obra que el lector pensés, d’acord, la pròxima serà més bona. No ho crec, ho he donat tot. dins el cap sí que tenc un altre de llibre, però és una cosa molt més bona de dur, amable i amb més humor…. no té res a veure amb aquest. Com aquest no sé si en tornaré a fer cap.

En quin gènere el classificam?

— És una bona pregunta… crec que el que ara s’anomenaria novel·la d’idees. Perquè hi ha molts conceptes i idees filosòfiques. I és tres coses a la vegada: un homenatge a les formes de la filosofia que més m’agrada llegir… i aposta està estructurat d’aquesta manera. La primera part és una biografia d’un autor, la segona és un diàleg i beu de la tradició clàssica dels diàlegs de tota la vida, des de Plató fins a Boeci i fins a l’actualitat. I la tercera part és un dietari, que és una manera d’escriure més íntima, que no està pensat per mostrar-se al lector, però que en aquest cas decidesc incorporar-lo. Són tres formes narratives completament diferents una de l’altra. El que em preocupava era que les tres juntes no donessin cós a una sola novel·la, però crec que ho fan. Actuen com a inici, nus i un desenllaç, i a la vegada dins elles també funcionen així. És una mica especial el llibre [somriu].

La segona part bé podria donar per ser el cós d’una pel·lícula?

— És una part molt cinematogràfica, és cert… o tal vegada per dur-la al teatre. No ho sé, pot ser com a diàleg entre dues persones a un escenari fos una mica dur…

Hi haurà traduccions?

— No depèn de mi. Depèn de si a l’editorial li arriben propostes. Les me faran arribar a mi i decidirem si arriba el cas. Estam completament oberts a tot. Pot ser a l’alemany estaria bé pel fet que Mainländer era d’allà.