L'esperat retorn de Nacho Duato

Expectació per la tornada de Nacho Duato en el debut de la seva nova companyia al Teatre Tívoli. Considerat ja una llegenda viva de la dansa, el coreògraf ha tornat a l’estat espanyol quinze anys després de l'autoexili i ens ha confirmat un cop més que la seva aura, i la de les seves obres, continua intacta.

L’objectiu de la jove Compañía Nacho Duato és la recuperació del repertori del coreògraf per acostar-lo a les noves generacions, i dimecres gran part del públic ho era. Joves que veien per primera vegada unes obres que ens van emocionar als anys noranta i que, trenta anys després, van ser ovacionades de manera que es va fer evident que no han perdut ni un bri d'actualitat. En poc menys d’un any, Duato ha aconseguit que els ballarins s’impregnin d’aquest estil tan seu que fa de la dansa un cant d’alegria i llibertat i dels cossos ànimes que volen, llisquen i es projecten impulsades per la música. Encoratjats per la seva joventut i tècnica admirable, aquesta quinzena de ballarins s’entreguen al ball en cos i ànima amb un resultat excel·lent.

Gnawa va obrir la nit amb el seu cant a la interculturalitat mediterrània, amb sis parelles deixant-se dur pels sons tradicionals grecs, nord-africans i flamencs en un joc de moviments orgànics i amb reminiscències de l’art grec; el pas a dos Liberté supera l’ancestral esclavatge haitià a ritme de tambors i cascavells de vudú; i Duende, una obra coral i fresca que conserva una elegància exquisida provinent de la música de Debussy, transforma els cossos en formes i escultures en moviment (qui vulgui recuperar Jardí tancat encara pot fer-ho a Terrassa i Sant Cugat els dies 10 i 11 de maig, respectivament).

Finalment, Cantus, l’estrena de la nit i l’última coreografia de Duato feta expressament per a la seva companyia, segueix l’estil més fosc dels darrers anys al capdavant de la Compañía Nacional de Danza en obres com White darkness o Herrumbre. Al so del frenètic Rèquiem de Karl Jenkins, Cantus mostra els horrors que pateixen els nens a les guerres i, un cop més, Duato opta per donar-nos petits apunts del que pretén explicar sense fer-nos-ho evident. L’obra està plena de referències a moltes guerres i a moltes injustícies que romanen enquistades en diferents cultures: africanes, israelianes, musulmanes… Veiem nens jugant que esdevenen soldats, dones que perden les seves llibertats amb vels que els cobreixen cabells i rostre, exèrcits eficients i una ànima innocent que mor i amb ella la tendresa. Un Nacho Duato emocionat va sortir a l’escenari i va agrair al públic la calidesa del retrobament.