Cultura 07/03/2021

El motí silenciat de les manacorines

El 1920, dos anys després de la històrica vaga femenina a Barcelona, la premsa local ocultà la primera revolta massiva de dones a Mallorca contra l’encariment i carestia de queviures arran de la Primera Guerra Mundial

Antoni Janer Torrens
6 min
Vaga de perleres de Manacor el 1903.

A Mallorca, les perleres marcaren el camí. Ho feren el 1903, just un any després que els germans alemanys Heusch instal·lassin a Manacor l’empresa que als anys seixanta es coneixeria com a Majorica. Durant dos dies, setanta-cinc dones de les cent que hi feien feina es posaren en vaga per reclamar millores salarials. S’havien imbuït del moviment d’emancipació femenina iniciat a Anglaterra la segona meitat del segle XIX. Aleshores moltes dones havien començat a treballar a les fàbriques arran de la Revolució Industrial. En adonar-se que no estaven en igualtat de condicions respecte dels seus companys, no dubtaren a alçar la veu.

A Espanya, el Sexenni Democràtic (1868-1874) suposà una forta alenada per a la fixació de les primeres llibertats bàsiques, com la d’associació i d’expressió. Aquells anys, col·lectius de treballadores de diferents indrets ja havien protagonitzat algunes mobilitzacions. Els primers fruits de la seva lluita arribaren el 1900 amb la promulgació de la ‘llei Dato’, dita així pel nom del ministre que l’impulsà. A part d’obligar els patrons a indemnitzar els empleats sinistrats, la norma també regulava per primera vegada el treball femení i infantil. Entre altres coses, establia un descans de tres setmanes per a l’obrera després del part (prorrogable a sis), la conservació del seu lloc de feina i una hora diària de lactància. 

El 1905, dos anys després de la vaga de les perleres manacorines, les dones es tornaren a mobilitzar a escala estatal per exigir millores laborals. A l’inici del segle XX, davant l’elevat cost de la vida, cada cop eren més les mares de família que cercaven feina fora de casa per poder complementar el sou del marit i poder, així, alimentar i vestir els fills. La devastadora fil·loxera del 1891 havia empès molts illencs a emigrar. El 1909 alguns del que s’havien quedat a l’illa foren reclutats per anar a la Guerra del Rif (Marroc). En contra d’aquelles lleves forçoses, ja es mobilitzaren mallorquines com les de Capdepera que volien salvar els seus marits i fills d’una mort segura –el mateix rerefons tingué la Setmana Tràgica de Barcelona del juliol del 1909.

Fora homes

La situació s’agreujà l’agost del 1914 amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va provocar la primera crisi seriosa de subsistència a les Balears. Aleshores Espanya feu servir la seva neutralitat per exportar a les parts contendents productes de primera necessitat (oli, blat, carbó, etc). Amb el mercat estranger com a prioritari, contrabandistes com Joan March i Antoni Maria Ques aprofitaren l’ocasió per apujar preus. Així, la població local, que continuava amb salaris paupèrrims, quedà totalment desemparada. La fam obligà molts a buidar a la força diversos magatzems de queviures destinats a l’exportació. D’aquí nasqué la famosa dita llatina macarrònica robatorum per menjatorum non est pecatorum.

Mentrestant, a Rússia les dones eren ben conscients de la seva vulnerabilitat. Des del 1910 celebraven el Dia de la dona el 23 de febrer (8 de març en el nostre calendari). A la diada del 1917, enmig dels estralls econòmics de la Gran Guerra, es manifestaren al crit de “pa i pau”. Havia començat la Revolució Bolxevic, que precipità l’abdicació de Nicolau II, l’últim tsar rus.

Aquells nous aires emancipadors arribarien a Espanya al cap d’un any, al duríssim hivern del 1918. La gota que va fer vessar el tassó de la paciència va ser una nova pujada del preu del carbó. El 10 de gener, a Barcelona, Amàlia Alegre digué prou. Penjà un cartell en un carrer a prop de les Drassanes, on animava les seves companyes a marxar fins a Governació Civil com a acte de protesta. Primer foren 500 dones i se n’hi acabaren sumant més de 14.000, tant del món fabril com del servei domèstic. Els acompanyaven els seus fills petits. Les convocants, però, no deixaren que hi participassin els homes. Volien visibilitzar en la figura femenina, eix vertebral de la llar, el malestar per tantes penúries. L’entusiasta manifestació derivà en revolta amb el saqueig de comerços.

Les il·lusions d’aquelles valentes matriarques s’esvaïren al cap de setze dies amb la declaració de l’estat de guerra. L’11 de novembre de 1918 finalitzava la Primera Guerra Mundial. La succeí, però, una gran recessió econòmica que incrementà encara més el malestar social. I per a més inri el setembre d’aquell any Espanya patiria el flagel de la grip, que seria la més mortífera de tots els temps. Les mobilitzacions, tanmateix, continuarien novament a Barcelona, coneguda ja amb el sobrenom de Rosa de Foc. El 1919, durant dos mesos, de febrer a març, prop de 20.000 treballadors, dones incloses (la majoria del sector tèxtil), s’uniren per reclamar millores laborals arran de l’acomiadament de vuit oficinistes de la companyia elèctrica La Canadenca. Tanta pressió tingué els seus efectes. L’abril Espanya ja era el segon país d’Europa, després d’Alemanya, a instaurar la jornada laboral de vuit hores diàries. 

“Cremem sa Bassa!”

Amb aquests antecedents es produí a Mallorca el famós motí de les dones de Manacor. L’investigador Antoni Sureda Vicens l’ha rescatat de l’oblit en el seu darrer llibre El motí de les dones. La revolta femenina de 1920 a Manacor (Lleonard Muntaner, 2020), Premi Alexandre Ballester d’Assaig (XIX edició). “De petit –assegura– sempre sentia a parlar la gent gran d’aquest episodi ocult del meu poble. I de gran em vaig posar a estudiar-lo. Em vaig trobar amb la sorpresa que, en els arxius històrics, sempre sortia com el Saqueió de 1920. Es tapà el protagonisme femení de la revolta, ja que aquí estava mal vist que una dona es manifestàs d’una manera tan agosarada”.

Aleshores, a Manacor, al costat de les perleres, hi havia altres dones que compaginaven les activitats agrícoles amb les manufacturades, sobretot a domicili fent de cosidores. Tanmateix, davant la carestia de queviures i el seu elevat preu, la seva ajuda no bastava per assegurar la supervivència de la unitat familiar. “Va arribar un moment –apunta Sureda– que no aguantaren més i pegaren un cop damunt la taula. Moltes eren analfabetes. Els diaris només els compraven els burgesos, de manera que les informacions de mobilitzacions de dones que es produïen a la península els arribaven de boca a boca i tard”.

Els fets ocorregueren el 20 de maig de 1920, a les cinc de l’horabaixa. Un grup de manacorines es reuní a la placeta de la font del carrer del Barracar. Començaren a cridar consignes contra el batle Josep Oliver Billoch, del Partit Conservador. Després es dirigiren a la plaça de Comte de Sallent (actual plaça de la Bassa), on confluïren amb altres companyes provinents dels set carrers adjacents. En aquesta concentració, a diferència de la de Barcelona dos anys enrere, sí que fou permesa l’assistència d’homes. Al crit de “cremem sa Bassa!”, devers 250 persones es posaren a rompre mostradors de botigues per poder-se endur peces de roba. Aviat agents policials hi feren acte de presència i començaren a carregar contra els avalotadors. L’acció acabà amb la detenció de 65 persones: 41 dones, d’entre 15 i 30 anys, i 24 homes, d’entre 13 i 20 anys. 

Cas arxivat

“Aquells darrers anys –recorda Sureda– altres pobles de Mallorca com Inca, Palma o sa Pobla també hi hagué conats de revolta. La de Manacor, però, fou la que tingué un major nombre de dones”. Gran part de les detingudes eren mestresses de casa. La resta eren principalment perleres. En canvi, entre els homes, predominaven fadrins que treballaven de llauradors o de fusters. Tots ells foren acusats del delicte de sedició, que implicava penes de fins a dotze anys de presó. 

Curiosament, aquells altercats només foren recollits per la premsa estatal, com La Atalaya de Santander o Diario de Valencia. “Els periòdics locals –recalca l’investigador– els silenciaren totalment. A l’Ajuntament de Manacor no li interessava que s’escampàs la notícia per por de l’efecte contagi i evità a les totes que hi hagués un judici”. La mateixa nit del motí els detinguts foren deixats en llibertat. El cas s’arxivà després que els propietaris de les botigues afectades i els assaltants arribassin a un acord. Aquests tornaren les peces de roba sostretes i pagaren una multa. El consistori sospitava que el motí havia estat ideat pel regidor socialista Mateu Soler Salas Molinet, qui dos dies enrere havia fet un míting a Manacor. Mai, però, no es pogué demostrar la seva vinculació.

Malgrat ser silenciades, després del motí de Manacor del 1920, les dones continuarien obrint-se camí enmig de la supremacia masculina. El maig del 1931 la Segona República les declarà elegibles per ser diputades –havien de ser majors de 23 anys– i, a l’octubre, gràcies a la tenacitat de la diputada Clara Campoamor, ja pogueren votar. Aquell dret, però, no seria exercit fins a les eleccions del 1933. El franquisme, tanmateix, dinamità qualsevol altra conquesta femenina i imposà que la dona tornàs al seu rol submís d’àngel de la llar.

La ‘mala llet’ de les dides

A principi del segle XX, per sortir de la pobresa, moltes mallorquines es veren obligades a treballar per a famílies benestants, generalment de Palma, com a criades, tetes (cuidadores de nins petits) o dides (dones que alletaven infants d’una altra mare). El 1923 l’escriptor de Sant Llorenç des Cardassar Salvador Galmés va escriure La dida i altres narracions, on tractava l’entotsolament que vivia una d’aquestes esclaves de la fam. Avui Sineu és l’únic poble de Mallorca que té un monument dedicat a les dides. Fou un regal que el 1979 feu l’artista Remígia Caubet a la vila en record de la seva mare de llet, la sineuera madò Puput, morta un any abans.

La figura de la dida va ser fonamental per reduir la mortalitat infantil. L’investigador manacorí Antoni Sureda Vicens ho sap bé per experiència pròpia: “La germana de ma mare, si no hagués estat perquè una dona s’oferí a alletar-la, s’hauria mort”. Quan una mare perdia la vida en el part o estava malalta, les lactants del seu entorn es feien càrrec de donar el pit al nadó. Aquesta xarxa de solidaritat, però, es convertí en ofici a partir del segle XVII. No debades, hi havia mares de l’aristocràcia que no volien criar els seus fills perquè consideraven que era una tasca inadequada per al seu estatus social. Va ser a partir de l’obra pedagògica L’Emili de Rousseau (1762) que es començà a forjar la idea d’amor maternal i la noció actual de família nuclear. Aleshores els nins ja deixaren de ser vistos com una nosa per passar a ser individus capaços de ser educats.

Les dides eren dones que o bé havien perdut un fill o bé havien abandonat el seu per alletar-ne un altre. Se sotmetien a una selecció molt estricta. Es tenia en compte el seu estat de salut física i mental. Podien estar alletant fins a tres anys. En molts casos, en acabar, al costat dels seu marits (els didots), continuaven tenint certa vinculació amb les criatures. Les dides, però, podien ser víctimes de l’antiga creença que el mal caràcter d’un infant s’heretava per la llet de qui li havia donat el pit. D’aquí ve l’expressió ‘estar de mala llet’.

Per atendre els orfes i els nins trobats, també va aparèixer la figura de les ‘dides d’hospital’. Més per economia que per caritat, podien arribar a alletar set nadons alhora. En un temps amb tanta misèria, l’abandonament dels infants que venien per designi diví (“perquè Déu ho vol”) era una pràctica ben habitual. També hi havia moltes dones que morien en el part. A final del segle XIX els principis pasteurians varen permetre eliminar microbis i infeccions. Va ser aleshores quan els metges animaren a utilitzar el biberó. Així, a poc a poc, en entrar al segle XX, la figura de la dida, que tants de nins havia salvat, començà a ser prescindible.

stats