De Moscou a l’Albaicín
L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va oferir el penúltim concert de la temporada a l’Auditòrium de Palma i el darrer a Manacor, amb Dmitry Shishkin com a excels protagonista
PalmaPenúltim concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditòrium de Ciutat i darrer a Manacor, amb Dmitry Shishkin com a excels protagonista i Pablo Mielgo amb la seva formació com a complement perfecte en la interpretació del Concert per a piano núm. 2, de Serguei Rakhmàninov. Interpretació que va entusiasmar el nombrós respectable que gairebé va omplir el pati de butaques d’ambdós emplaçaments. La història del concert és prou coneguda i aigua passada. Va ser un èxit des del primer cop que es va escoltar en públic, a Moscou. Per tant, no resulta gens estrany que el temps l’hagi cisellada entre les composicions més interpretades pels millors pianistes i convertida en esca perfecta per omplir auditoris.
Dmitry Shishkin n'oferí una lectura sòbria i mesurada, que no li feia perdre expressivitat, de la mateixa manera que varen sorgir tots els matisos possibles i d’una subtilesa majúscula, per exemple, amb el diàleg que manté amb la flauta i el clarinet tot just començar el segon moviment, Adagio sostenuto. Per una altra banda, exhibí intensitat a l’inici del tercer, Allegro Scherzando, sense fer carreres, intens en la justa mesura, poderós i contingut, fraseig rutilant i un final expeditiu i brillant en tots els sentits. Per una altra banda, Mielgo, perfecte coneixedor de la peça, va ser còmplice idoni d’un pianista que des dels parsimoniosos primers acords exhibí sobrietat, agilitat i la corresponent dosi de virtuosisme.
La segona part ens va dur de Moscou al granadí Albaicín de la mà de Manuel de Falla i dues composicions que interpretaran d’aquí a dues setmanes a la milanesa Sala Verdi. En primer lloc, Interludi i dansa, de La vida breve, que és el que queda d’una òpera que per moltes raons ha desaparegut dels escenaris, si és que mai hi ha estat. En qualsevol cas, pur Falla, o el que és el mateix, la perfecta translació del folklore a la clàssica, com ho és també El sombrero de tres picos, tot i que avui dia encara hi ha disputes etnomusicològiques prou enverinades per si són influències, apunts o cites literals. Sigui com sigui, a les dues Suites del ballet que va estrenar Diàguilev amb decorats de Picasso a Londres, i que formaren el gruix de la segona part del programa, hi podem trobar des de la seguidilla inicial fins a la jota final, i entre una i l’altra farrucas i fandangos. Que cadascú decideixi a favor de què i de qui està, però que quedi clar que tanmateix la polèmica no la resoldrem. El que sí que ho està és que ambdues suites destil·len ritme, alegria i prou elements per gaudir-ne sense anar més enllà que el plaer de sentir-les, el que vàrem tenir amb la interpretació d’una orquestra pletòrica en els darrers compassos de la temporada.