Mor el llegendari 'crooner' Tony Bennett als 96 anys

BarcelonaEl cantant nord-americà Tony Bennett ha mort aquest divendres als 96 anys a Nova York, tal com informa el New York Times. Bennett va ser un dels grans crooners de la segona meitat del segle XX, responsable de la popularització de cançons com I left my heart in San Francisco, Blue velvet i Stranger in paradise. La cançó melòdica i el jazz van ser els dominis d'un cantant que va tenir una trajectòria llarguíssima, pràcticament fins al present. De fet, va ser l'agost del 2021 quan el seu fill, Danny Bennett, va anunciar en una entrevista a Variety que el seu pare havia de deixar els escenaris, i que des del 2016 patia Alzheimer.

Les últimes actuacions de Tony Bennett van ser el 4 i el 5 d'agost del 2021 al Radio City Music Hall de Nova York, totes dues amb Lady Gaga, la cantant amb qui havia compartit discos i gires com la que va passar pel Festival de Cap Roig el 2015. Tot i que aleshores ja tenia 89 anys, Bennett encara mantenia aquell talent per anticipar melodies i per hipnotitzar amb un fraseig que han lloat artistes tan diversos com Frank Sinatra, Harry Belafonte, Elton John, la mateixa Lady Gaga o l'enyorada Amy Winehouse, amb qui va cantar a duo una magnífica versió de l'estàndard de jazz Body and soul.

Anthony Dominick Benedetto, més conegut com a Tony Bennett, va néixer a Nova York el 3 d'agost de 1929, fill d'una família d'emigrants calabresos que va viure de ple l'impacte de la Gran Depressió en les classes treballadores. Ben aviat va manifestar aptituds artístiques, tant musicals com pictòriques, i va parar l'orella a les grans veus del jazz dels anys 30 i 40. Va ser mobilitzat per l'exèrcit a finals de 1944, i va entrar en combat a França i Alemanya. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va intentar obrir-se camí com a cantant professional. Aleshores el model indiscutible era Frank Sinatra, mirall per a molts cantants, però Bennett no perdia de vista altres maneres d'aproximar-se al jazz i fins i tot al country. Posar veu a anuncis radiofònics també va formar part de la seva formació.

Ja a la dècada dels cinquanta, Bennett va anar cremant etapes fins a esdevenir un dels cantants més populars dels Estats Units gràcies a interpretacions de cançons com Because of you, Cold, cold heart, My baby just cares for me i Love letters, és a dir, el gran cançoner nord-americà. En aquest període destaquen els dos discos que va fer amb l'orquestra del pianista Count Basie: In person! i Strike up the band, tots dos del 1959. Era un Tony Bennett en plenitud artística, brillant en cançons com Pennies from heaven, amb un swing irresistible, i Jeepers Creepers, una de les peces que expliquen més bé l'estil de Bennett. No tenia una veu aclaparadora, tampoc lluïa cap perfecció impersonal. En canvi, sabia col·locar cada síl·laba d'acord amb una emoció i cantava com si s'adrecés directament a cada oient, tal com dicta el manual del bon crooner que ell mateix va contribuir a crear.

Inscrit per dret propi a l'estirp dels grans crooners blancs, la de Sinatra, Bing Crosby i Al Martino, i compartint les llistes d'èxit amb la generació del rock'n'roll, Tony Bennett va tocar el cel amb una versió de la cançó I left my heart in San Francisco, que primer va ser la cara B del senzill Once upon a time i que finalment va acabar titulant un àlbum publicat el juny de 1962, el mateix mes d'un històric concert al Carnegie Hall de Nova York. Aquest és el Bennett que va servir de baula per als crooners posteriors i per als cantants de pop que van voler endinsar-se en aquell cançoner immortal.

Als anys seixanta, Bennett va saber mantenir l'estatus tot i que el tipus de cantant que representava no figurava entre les preferències de les generacions nascudes durant i després de la Segona Guerra Mundial, que trobaven més complicitat en el pop i el rock de grups com The Beatles, The Beach Boys i The Rolling Stones, o en el nou pop negre de la Motown. També va ser una època que va mostrar el vessant més polític de Bennett, fidel partidari del Partit Demòcrata i sempre a favor de la lluita pels drets civils dels afroamericans. El 1965 va participar en les marxes de Selma a Montgomery (Alabama), les mobilitzacions de protesta del moviment dels drets civils.

Com va passar amb altres cantants, els anys setanta van ser estranys per a Bennett, amb decisions artístiques que no l'encertaven a l'hora de pitjar el botó de l'èxit. Eren temps en què la figura del crooner corria el risc d'esdevenir una caricatura l'hàbitat natural de la qual només podia ser un casino de Las Vegas. La cocaïna i una nefasta gestió econòmica el van abocar a l'abisme, però se'n va sortir amb l'ajuda dels fills i el vent a favor dels anys vuitanta, més amables amb els crooners de l'època gloriosa. Convertit en llegenda, va ser reivindicat per músics més joves. Així ho demostra un reguitzell de col·laboracions que va culminar en el disc Duets: an american classic (2006), en què va cantar amb Céline Dion, Diana Krall, Elton John, John Legend, Bono. k.d. lang, Sting i George Michael.