Mor María Jiménez, una veu indomable i una lluitadora feminista
La cantant, 'bailaora' i actriu lluitava activament contra la violència masclista arran de la seva pròpia experiència personal
BarcelonaLa cantant, bailaora i actriu María Jiménez ha mort aquest dijous als 73 anys a casa seva, al barri de Triana de Sevilla, i envoltada dels seus estimats, segons han informat els seus familiars en un comunicat remès a Europa Press. "Amb profunda tristesa i dolor als nostres cors, acomiadem avui María Jiménez, dona estimada i respectada pel seu compromís infrangible amb la seva família, amics i admiradors. Un esperit indomable, una personalitat imparable, una dona forta i valenta que va lluitar contra totes les adversitats més enllà de l'imaginable", diu l'escrit signat pel seu fill, Alejandro Jiménez.
"Va treballar de manera incansable per deixar un llegat musical i una empremta contra la violència de gènere que defensava dia rere dia. Sempre amb la humilitat per davant i la veritat sortint dels seus llavis sense censura", ha afegit el fill, que també ha destacat que compartia "la seva passió per la vida" amb el seu entorn. Jiménez cantava sovint sobre tragèdies, però les seves cançons acabaven amb una festa. Era una autèntica supervivent, irònica, amb una energia vital impressionant. Cantava amb passió i sinceritat.
Nascuda al barri sevillà de Triana el 3 de febrer del 1950, quan tan sols tenia 15 anys va deixar de netejar cases per ballar als tablaos de Sevilla. La casa de la seva infància era una única habitació. En una entrevista amb Àngel Casas, recordava que el primer lloc on va cantar va ser a Barcelona, a la Bodega Flamenca Villa Rosa, que era al carrer de l'Arc de Teatre i que va tancar el 1996. A l'entrevista deia que havia nascut feliç i havia sabut créixer i continuar sent feliç: mirava més el costat positiu. De la foscor, deia, preferia no recordar-se'n.
Explicava que només podia cantar coses que havia viscut. Cantava, deia, sense càlculs, però amb ofici. Si no sentia allò que cantava, no ho podia cantar. No es mossegava mai la llengua. Responia amb força ironia al masclisme que li va tocar viure. Tampoc va tenir una infància fàcil: als 13 anys ja treballava netejant cases i explicava que als seus pares només els interessava que portés diners a casa.
Amb gairebé 50 anys de carrera musical, la cantant, bailaora i actriu va publicar divuit àlbums, a més d'actuar en pel·lícules i sèries de televisió. El 2022 va ser guardonada amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, atorgada pel ministeri de Cultura, i també la Medalla de la Ciutat de Sevilla, la Insígnia d'Or de Chiclana, el Premi Andalusia Excel·lent i la distinció als premis Radiolé.
El 1976 va publicar el seu primer disc, que incloïa rumbes, tangos, buleries, boleros, ranxeres i balades de Silvio Rodríguez, Lolita de la Colina i Amancio Prada. Va ser l'any 1978 quan Jiménez va publicar Se acabó, el seu primer senzill que es va convertir en un absolut èxit a Espanya i Mèxic, amb una lletra desimbolta sobre una dona farta d'una situació de maltractament. “Y después / de luchar contra la muerte / empecé / a recuperarme un poco y / olvidé / todo lo que te quería y ahora ya: mi mundo es otro…”, diu la cançó. I afegeix: "Se acabó porque yo me lo propuse". D'això en fa 43 anys. Se acabó era una composició de José Ruiz Venegas, l'autor de cançons com La minifalda, popularitzada per Manolo Escobar, que no tenia precisament una lletra feminista.
Durant els anys vuitanta va continuar gravant i llançant àlbums. El 2001 va col·laborar en la cançó La lista de la compra amb el grup La Cabra Mecánica, que va aconseguir arribar al capdamunt de la llista de Los 40 Principales. El 2002 va publicar el disc Donde más duele, que versiona les cançons de Joaquín Sabina. El febrer del 2013, als 63 anys, va ser diagnosticada amb un càncer de mama en estat primari. Va ser operada al juny d'aquell mateix any per extirpar-li un tumor i va començar un tractament de quimioteràpia i radioteràpia. Després de tres anys de lluita, el 2016 va anunciar que estava totalment curada. El 2019 va tornar a actuar amb Miguel Poveda. Un any després, va publicar el seu últim àlbum, La vida a mi manera, que recull dotze cançons i col·laboracions amb artistes com Pitingo i Miguel Poveda.
Al cinema, l'artista també va participar en altres pel·lícules com Manuela (1976), Perdóname, amor (1982), Ya me maten! (2000), Yo puta (2004) o Los mánagers (2006), entre d'altres. A la televisió, Jiménez va aparèixer en sèries de ficció com Hostal Royal Manzanares (1996) o Todos los hombres son iguales (1997) i va ser presentadora a Canal Sur Televisión, al programa Bienaventurados (2006), i jurat al Se llama copla, emès també a la televisió pública andalusa.
Va ser mare de dos fills: Rocío i Alejandro. A Rocío, que va morir en un accident de trànsit quan tenia setze anys, la va tenir sola als 18 anys. Pràcticament, va criar els dos fills sola. Alejandro és fill de l'actor valencià Pepe Sancho, amb qui Jiménez es va casar dues vegades i a qui finalment va denunciar per maltractaments. La cantant va fundar el 2022 la Fundació María Jiménez per lluitar contra la violència masclista arran de la seva pròpia experiència personal i amb l'objectiu de ser un espai de refugi per a les dones víctimes de maltractaments. El 2002 va escriure la seva biografia: Calla canalla.
