Literatura
Cultura 09/09/2022

Sebastià Portell: “Quan el món d’Ismael Smith t’ha atrapat, veus que no s’hi viu gaire bé, com al real”

5 min
Sebastia Portell

PalmaConfessa que és la novel·la “més complexa” que ha escrit fins ara. Sebastià Portell (ses Salines, 1992) aquesta setmana ha vist publicada la seva tercera obra de ficció, Les altures (Empúries), després d’El dia que va morir David Bowie i d’Ariel i els cossos. Partint de la figura i l’obra de l’artista català Ismael Smith (Barcelona, 1886-Nova York, 1972), no només s’endinsa en les tensions d’un personatge que va conèixer el cim i l’infern, sinó que fa un retrat molt ampli –de Nova York a Barcelona, passant per París– dels convencionalismes socials que es troben arreu.

Per què Ismael Smith?

— Vaig conèixer la seva obra a l’exposició del MNACel 2017. Estava acabant Ariel i els cossos, tot un altre univers. Quan la vaig acabar, superat aquell moment d’haver-te buidat, quan em vaig demanar què escriuria, no vaig tenir cap dubte que ho faria a partir d’Ismael Smith. Això és a partir d’ell, no sobre ell.

Sí, però per què ell? Què us va atreure?

— En primer lloc, em va moure la curiositat. Un any després de l’exposició, vaig trobar-ne el catàleg i el vaig comprar. A mesura que llegia més i més, m’adonava que entenia menys el personatge. No entenia el seu final dramàtic, no entenia la incomprensió. Li trobava una tendència a romandre sempre excèntric –literalment, allunyat del centre, del centre estètic, fins i tot dels centres de poder social–, i això m’interessava.

Les altures és una novel·la que està feta a partir de fragments.

— I de punts de vista molt diferenciats. M’atreia això precisament: no explicar un Ismael Smith, sinó observar-ne molts, des de perspectives diferents.

A més de ser una història a partir d’Ismael Smith, diríeu que és una novel·la sobre els convencionalismes?

— Ho és. La novel·la reposa sobre una xarxa complexa de tensions, i una de les més importants és la que hi ha entre el convencionalisme i la seva transgressió. Smith sempre es troba a la corda fluixa, entre un lloc i un altre. Quan sembla que ho ha transgredit tot, té el privilegi –el de pertànyer a una família molt adinerada– de patir una certa exclusió, però no una exclusió total. Aquest univers de clarobscurs, que connecta molt bé amb la seva obra, plena d’ambigüitats i tensions, era un repte que em venia de gust assumir. El llibre, a més, retrata un grup humà extens, complex, cosa que no havia gosat fer mai. Volia parlar de persones que jutgen Smith, com Peggy Williams i els col·legues. Volia parlar de l’amor protector i destructiu d’una mare, i de les gelosies i cures que poden conviure entre germans.

Fins a quin punt us ha condicionat el fet de treballar amb un personatge real? Quines llibertats us heu pres?

— Hi va haver un moment molt crític: quan vaig haver acabat la investigació. Tenia tanta informació, l’havia interioritzada tant, qualsevol cosa de la vida de n’Ismael la tenia controlada, i va ser Txema Romero, el director del Museu d’Art de Cerdanyola –on es conserva una sala estable d’obres d’Smith–, qui em va dir: “Ara saps qui és Ismael Smith, el repte que tens al davant és escriure el teu Smith”. Això em va donar moltes ales. Va ser quan, a partir de la documentació, vaig gosar fer una novel·la.

Què hi ha de la veritat d’Ismael Smith?

— La meva intenció era que dins la novel·la tot fos veritat, en un sentit no literal. Hi ha àmbits de la vida d’Ismael que són impossibles de saber del cert. Jo volia que la novel·la tingués una coherència dins el seu recorregut vital i artístic, que connectàs umbilicalment amb la seva obra i el batec que jo he vist en els seus impulsos de vida: en la seva vida nòmada; en el seu impuls constructor, d’una banda, i autodestructiu, de l’altra; la seva necessitat de ser estimat i alhora de rebutjar qualsevol persona que se li acostava. Tot això són pistes que vaig trobar en el procés d’investigació i que m’han dit quins eren els límits.

Heu respectat la seva manera de ser.

— Ho faig amb tothom, així que també amb els meus personatges. Això sí, per a aquesta novel·la he robat més que mai, he robat una vida, me l’he feta meva. Me l’he feta tant meva, que parl de mi.

Abans esmentàvem les convencions; tant com afecten la identitat de gènere, el vostre tema per antonomàsia, què sentiu que hi podeu aportar aquí?

— Totes les novel·les parlen de gènere, algunes des d’un punt de vista més conservador, més binari, i d’altres no. A la meva novel·la hi ha un personatge que és ambigu en termes de sexualitat, perquè no l’arriba a marcar en cap moment. Jo, en la qüestió del gènere i la sexualitat, com en altres àmbits, intent anar més enllà. Intent anar cap a un món on la qüestió del gènere no estigui marcada. Voldria que arribàs el moment que no es llegeixi com a literatura de gènere, sinó com a bona o mala literatura.

M’heu dit que també acabau parlant de vós. Si ho feis de l’èxit i el fracàs en Ismael Smith, què ens podeu dir de la percepció de l’èxit i de les pors del fracàs en la vida d’un creador?

— La por és part de l’aposta, part del procés. També ho és l’èxit. De fet, a Les altures –i per això la citació inicial de Jack Halberstam– volia plantejar una interrupció o una altra manera de veure la dicotomia. M’he proposat entrar en les complexitats que hi ha entre aquests dos estadis: entre la glòria més fulgurant en què Smith és la promesa de l’art català del moment, quan Eugeni d’Ors l’anomena “el primer artista noucentista”, fins que el mateix D’Ors el crema a la foguera. I això, en pocs anys.

Quin va poder ser el motiu del rebuig?

— Segurament, la raó de l’ostracisme es troba dins la seva obra. Una de les més monumentals, extraviada pel MNAC, són dos monstres que tenen sexe amb una dona que va nua, però enjoiada, amb el pentinat de la burgesia de l’època i amb els talons que solien dur les dones molt riques. No és una escena de baixos fons. Això és el que va molestar, crec. En un moment que la Catalunya oficial s’està construint des dels valors del civisme i l’ordre, algú que tingui com a matèria de treball la desestabilització de la norma és una nosa a la sabata.

Les altures és una obra complexa, tot i la lectura amena que ofereix?

— És la novel·la més complexa que he escrit. L’objectiu principal era que generàs un efecte semblant al de les obres d’Smith: un primer estadi d’atracció, de curiositat –són molt estilitzades, treballades, molt plàstiques–, però quan hi ets dins i t’ha atrapat, t’adones que en el món que ell dibuixa no s’hi viu gaire bé, com al real. Les altures no promet un viatge reparador ni terapèutic, ans al contrari, és una història a les profunditats, als inferns d’un artista.

stats