Mimi emperadriu

Teatro Real.- La bohème, de Giacomo Puccini, no necessita presentació i, sobretot, és una manera segura de fer calaix, que no és bo ni dolent, tan sols necessari per a la subsistència. Tampoc negarem ara les qualitats musicals del compositor ni de la peça en concret; per tant, comercialitat no és sinònim de res negatiu tan sols per aquest fet. La bohème és un clàssic per mèrits propis que, com la majoria d’òperes de Puccini, es pot escoltar com a highlight i no seria fàcil fer una selecció dins cadascuna. Una bona prova serien la Du gelida manina que canta Rodolfo i Si, mi chiamano Mimi, que canta, és clar, Mimi, o el trio que formen la parella i Marcello a O soave fanciulla, per posar-ne tres exemples de gairebé seguits i en el primer acte, que ja són suficients com per veure i escoltar La bohème i quedar sense coartada contra el compositor. I n’hi ha més que, sí o sí, com a mínim, emocionen. Sabem també que cada muntatge és un món i en aquest cas Richard Jones n’ha fet dos. Pel que fa a l’estructura escenogràfica, tant visual com narrativa, és com si estiguéssim davant dos productes diferents, que fins i tot no tenen a veure l’un amb l’altre. Cert que l’argument ho propicia. El primer acte és una comèdia romàntica; el segon, una comèdia buffa ; el tercer i el quart, un melodrama de dimensions considerables i del qual tothom sap el final. Tot i així, hom demana una certa coherència dramàtica, que els personatges dels dos primers actes no semblin caricatures, perquè no n’hi ha gens de necessitat, sobretot per donar més força a la conclusió, que a sobre és estèticament austera, mentre que el segon acte sembla ‘ fallero ’ i innecessàriament ostentós.

L’opció de Jones és també metateatral i fa evident que es tracta d’una representació, com per exemple tot just abans de començar, en mostrar com va caient la neu, o el fet que els canvis de decorat es facin a teló obert i es vegi com els encarregats de moure la tramoia fan el seu treball, que romp el ritme, talla la narració. Així i tot, entre entrebancs escenogràfics brillà la veu d’Anita Hartig de manera aclaparadora, exagerada, sobre la resta de cantants, bàsicament enfront del Rodolfo interpetat per Stephen Costello, de veu fosca i sense colors, cridaner en els aguts i dubitatiu a la part baixa, mentre que Etienne Dupuis, com a Marcello, no feia tan evident l’abisme qualitatiu entre Mimi i la resta de companys de viatge. Com per art de màgia, després de l’intermedi, fora noses escenogràfiques, amb els cantants pràcticament a pèl, el melodrama va anar agafant embranzida, fins i tot Costello pareixia haver trobat el to idoni per donar consistència al personatge, fins al punt de fer-lo creïble, equilibrant les diferències amb la seva partenaire, que continuava amb la seva exhibició vocal i interpretativa, que la va convertir en emperadriu de la representació. El drama guanyava la partida a la comèdia i tot es posava al seu lloc. Tot va anar de menys a més, manco l’orquestra dirigida per Paolo Carignani, excessivament emfàtic en el primer acte i que va haver d’abaixar una mica els decibels que en algun moment havien tapat els cantants, de manera que aconseguí una lectura farcida de matisos i amb intensitat controlada a la conclusió.

La Abadía.- 2 4 horas en la vida de una mujer, d’Stefan Zweig, amb dramatúrgia de Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong, dirigida i adaptada a l’espanyol per Ignacio García; interpretada per Silvia Marsó, Felipe Ansola i Germán Torres, acompanyats d’un pianista, una violinista i una violoncel·lista. No sé per on començar. Per ventura per la música en directe, que no em va crear cap sensació de rebuig. Molts cops em demano si agradaria a l’autor. En aquest cas, estic segur que no, perquè un text ben escrit l’han deixat reduït a una ximpleria amb pretensions. La resta ho resumiria amb la frase d’un espectador que va dir “sobraban dos o tres horas”, i tenia raó. L’obra dura una hora i vint minuts.