La meva padrina és tan ‘pickme girl’ com jo

PalmaL’altre dia em vaig sorprendre a mi mateixa reflexionant: “M’agrada aquesta al·lota que té ara C. Tangana”. Recapitulem algunes dades sobre qui és ell: també es fa dir El Madrileño o Pucho, tot i que el seu nom real és Antón Álvarez. És autor de cançons tan bones com Tú me dejaste de querer i Llorando en la limo, entre d’altres, però també d’una polèmica foto a la coberta d’un iot envoltat de dones que mostren el cul com si fossin el seu trofeu. Confós per la persona i el personatge, a mi em sembla que juga a ser un home de dues cares, viril i tendre, real i estúpid: irònicament (?) masclista. En definitiva, C. Tangana encarna tot el que ha de tenir un al·lot per enviar-te directa al psicòleg, com diria el meu amic Henry. I ara resulta que té una parella en la qual, inexplicablement, se’m fa més fàcil emmirallar-me.

Ella és Rocío Aguirre, una fotògrafa xilena de 36 anys, allunyada del focus mediàtic. Potser és aquest darrer detall el que em fa veure-la com una dona normal. O potser perquè crec que ella no és com la resta d’al·lotes que surten a la famosa fotografia del iot. Ella no és Ester Expósito ni Jessica Goicoechea, dones que –injustament, i a desgrat d’elles– són més famoses pel seu físic que per la seva feina (com si això depengués d’elles i tingués algun mèrit). Ella ha conquistat l’home que cantava “Mala mujer, mala mujer / Me han dejado cicatrices por todo mi cuerpo tus uñas de gel” pel seu talent, per la seva manera de ser, no només per la seva bona cara.

I per què havia de ser això un consol? Després de fer tot aquest recorregut mental, vaig veure com, un altre pic, havia caigut en la trampa. Em cercava a mi mateixa en la divisió bíblica que separa les dones en santes i putes, la gènesi del que avui coneixem com a ‘pickme girl’: un terme nascut a internet contra el masclisme que, finalment, ha resultat ser bastant misogin. Segons Viquipèdia, aquest concepte fa referència a la dona que cerca l’aprovació masculina rebutjant els estereotips femenins, i que desitja ser diferent de la resta de dones.

Així que allà era, la meva pickme girl interior, reclamant validació. Que la fotògrafa hagués estat l’escollida per l’home de Demasiadas Mujeres em feia ser un poc menys dura amb mi mateixa. Hi veia uns estàndards realistes, la dosi justa d’indulgència per fer suportable aquest nivell d’exigència al qual em sotmet, i pel qual em podrien retirar ara mateix el carnet de feminista. No me n’amag: des de petita he sentit aquesta urgència de ser percebuda i acceptada per la mirada masculina, arribant a trobar certa comoditat en el motlle malaltís que ens van crear a imatge i semblança de les dives dels noranta i dels 2000.

En aquella època encara vivia Susan Sontag, però ja feia estona que l’autora havia escrit l’article ‘La bellesa de la dona’ (1975), recollit ara a Sobre les dones (Arcàdia, 2025): “No és el desig de ser bella l’errat, per descomptat, sinó l’obligació de ser-ho; o intentar ser-ho. El que la majoria de les dones accepta com a idealització afalagadora del seu sexe és una manera de fer-les sentir inferiors respecte del que són en realitat (...). Perquè l’ideal de bellesa és administrat com una forma d’opressió”. Cinquanta anys després, les seves paraules mantenen vigents i brillants, ajudant-me a pensar-nos de més a prop, a nosaltres i a aquest anhel de ser vistes.

En una de lees darreres converses que he tingut amb la meva padrina em vaig demanar si aquest desig de ser bella no descansa mai. Ella, que va quedar vídua del meu padrí fa més de 25 anys, m’explicava entre línies que un senyor amb el qual coincideix al seu centre de dia li tirava floretes. No m’ho deia a les clares, però la seva actitud –visiblement afalagada– demostrava que aquell home, a 91 anys, encara guardava energies per festejar amb ella. “Sempre em diu que venc molt arreglada”, relatava amb tots els detalls que el seu pudor de dona gallega de postguerra li permetia. Era com si la mirada d’aquell senyor validàs el seu estatus, fent-la quedar per damunt de la resta de dones del centre, com una veritable pickme girl: “És que elles vesteixen totes amb la mateixa rebequeta sempre”. Encara que es feia la desinteressada, sí que li donava importància a alguns dels gestos d’aquell home –“alt i culte”, insistia–, com ara que hagués demanat per ella un dia que es va absentar. “Jo ni tan sols en coneixia el nom”, va afegir, poderosa.

“Sens dubte la bellesa és una forma de poder”, continua Sontag en l’esmentat article. “El lamentable és que sigui l’única manera de poder que s’encoratja a aconseguir a la majoria de les dones. Aquest poder sempre es concep en relació amb els homes; no és el poder de fer, sinó el d’atreure. És un poder que es nega a si mateix”, conclou. Una llàstima que Sontag tampoc li arribàs a temps a la meva padrina.