Natalia Castro: “Les metàfores de l’apocalipsi han estat les més adients per explicar el present”

PalmaL’any 2019, la menorquina Natalia Castro (Maó, 1989) publicà un tuit on deia que, en cas d’arribar la fi del món, ella la viuria preparant una tesi sobre l’apocalipsi. I va ser justament durant el confinament de l’any següent quan va acabar una investigació que ha derivat en La fiesta del fin del mundo, el darrer premi Anagrama d’assaig. Qui és professora de la Universitat de Princeton hi fa un repàs de la configuració social dels darrers vint anys a l’estat espanyol des de perspectives urbanes, històriques i culturals, travessades totes elles per la concepció apocalíptica. Eurovegas, el 15-M i el covid explicats a través de Susan Sontag, Mad Max i l’obra de teatre Banqueros vs. zombis, entre d’altres.

D’on sorgeix el vostre interès per l’apocalipsi?

— D’una banda, hi ha una qüestió més personal, que és que des de sempre m’han agradat les ficcions sobre monstres. Ma mare em va dur a veure Godzilla de ben petita, i també m’agradava Jurassic Park i King Kong, com m’agradaven les ficcions on hi havia tsunamis i catàstrofes. M’han atret molt sempre, així que em vaig demanar per què tenien tant d’interès i quins efectes tenien.

No heu fet el llibre només per aquesta afició, no?

— No, no. Hi ha també una part política-teològica. Ja fa anys que em dedic a estudiar teoria crítica i les eines simbòliques i discursives que tenim per transformar o resistir dinàmiques opressores. I dins això m’interessa molt la cultura de les religions. Tenia la intuïció que les religions ens havien ensenyat conceptes de gran potencialitat per canviar el món.

Sobretot el cristianisme, no?

— Sí, em cridava molt l’atenció com una secta d’un grapat de persones marginals i perseguides aconsegueix en poc temps, si tenim en compte el transcurs de la història en conjunt, arribar a ser la religió oficial de l’imperi. En aquest procés hi ha una revolució cultural i política que té a veure amb la dimensió apocalíptica, entesa com a moment de canvi i transformació. I a tot això hi has d’afegir que m’interessava molt explorar tot l’arxiu que hi ha sobre aquestes qüestions. Vaig començar a llegir novel·les actuals i, bé, l’evidència hi era: les metàfores de l’apocalipsi han estat les més adequades per explicar el present, i per algun motiu havia de ser.

La vostra generació ha vist arribar totes aquestes ficcions i referències apocalíptiques i es pot qüestionar d’on sorgeixen. Però les que han vingut després, els nascuts a partir dels anys 2000, hi han crescut immersos: és la seva realitat.

— En tenc molts a classe i n’estic aprenent molt, la veritat. M’ha sorprès el bot generacional que hi ha fins i tot d’un semestre a un altre: hi pots percebre moltes diferències. La pandèmia els va agafar en un moment de desenvolupament vital que ha fet que tinguin una manera de relacionar-se que és pròpia d’ells. És una de les audiències a qui m’agradaria arribar amb el llibre, perquè veig que hi ha aquesta distància entre generacions, que de vegades em sembla que és artificial, i crec que s’ha de resoldre.

De quina manera es pot fer?

— Bé, hem d’entendre que els llenguatges que feim servir són diferents, fins i tot el llenguatge no verbal és completament diferent. Els joves d’avui estan immersos en una espècie de condició pòstuma. I nosaltres ens pensam que som expertes en l’apocalipsi, però no en sabem gairebé res sobre el contingut historicopolític i sobre com servia per entendre el concepte de crisi no com una oportunitat, que això és una apropiació del capitalisme, sinó com una transformació.

Començau el llibre amb Eurovegas, un projecte que en l’imaginari col·lectiu es troba a mig camí entre la ficció i la realitat.

— Precisament per això ho vaig escollir, és un exemple tan bo! El dossier que varen lliurar els americans sobre el projecte es deia ‘Somni possible’, i al voltant d’Eurovegas hi havia nombrosos elements que m’interessaven molt: com va activar la imaginació de moltíssima gent, perquè és una cosa que mai no es va fer, però que té cançons i llibres i un corpus propi; com proposa una dialèctica entre Jerusalem i Babilònia, perquè és totes dues coses alhora, i també em permetia posar sobre la taula el concepte de ‘desert’, que és essencial al llibre.

És que l’urbanisme n’és una de les potes principals, sorprenentment.

— Si et parlen d’apocalipsi tendeixes a pensar en zombis i meteorits i no en teoria de l’urbanisme, quan hi està molt relacionat, per exemple, amb la idea d’homogeneïtzar les ciutats, o amb la del buldòzer capitalista. Fer deserts no és parlar de Monegros o Mojave, és destruir singularitats, i hi ha teories molt interessants sobre això. Allò que defineix el desert no és allò que té, sinó allò que hi falta.

Com diu el subtítol, en el llibre explorau una època amb principi i final, del 2008 al 2023, si bé al darrer capítol parlau de la dana de València i d’una sensació d’esgotament o de final de festa. Així que la pregunta és inevitable: què ve, després de l’apocalipsi?

— Aquest projecte té 10 anys, com a mínim, i l’ànim col·lectiu ha canviat molt mentre l’anava fent. Han passat moltíssimes coses, moltes d’elles terribles, i és normal que ens trobem encara amb una sensació de ressaca de moltes d’elles. Hi ha hagut moments en què ens hem pensat que un altre món era possible, però quan em trobava pensant en com podia tancar el llibre va arribar la dana i aquesta nova noció d’organitzar el pessimisme. Així que, davant això, el que he fet darrerament és cercar certs entorns que serveixin de refugi.

Com per exemple?

— Darrerament això ho puc trobar en la poesia, entesa com una pràctica col·lectiva que, per a bé o per a mal, és marginal a la indústria cultural i, dins tot, s’enfoca al joc, al goig, al desig. La poesia et du a experimentar la lògica contrària a la de l’algoritme. És un espai comú des d’on podem refundar el sentit de les paraules.