Els més joves de l’escena reclamen el seu espai

Tot i la seva joventut, el currículum de Pau Pascual (Palma, 2001) ja ocupa un parell de pàgines i hi apareixen peces teatrals i televisives en els quals ha participat des de diferents vessants. Diu que tenia quatre anys quan va començar la seva formació –“com una activitat extraescolar amb Pere Mascaró”– i encara la continua, ja que és a punt de començar el tercer curs d’Art Dramàtic a l’ESADIB. No sempre ho va tenir clar, però. “Jo tenc una altra gran passió”, explica, “que és el camp, i tota la vida havia dit que volia ser enginyer agrònom. Però quan tenia devers 15 anys vaig veure que el camp sempre formaria part de la meva vida i que allò que em movia i que volia estudiar era l’art, tant la interpretació com la direcció i l’escriptura, el món teatral i cinematogràfic en general”. Ara mateix es troba immers en una producció que s’estrenarà a Mallorca a finals d’any, La nit just abans dels boscos, que ell ha produït i dirigit i en què hi ha més d’una quinzena de persones treballant. “La nostra professió, per molt que estigui tacada d’una suposada inspiració divina, és un ofici més i això vol dir que té una tècnica que s’ha d’adquirir, sí o sí. Jo he tingut molta sort de poder-me envoltar de gent que en sap molt i que m’ha ensenyat tant”, conta. Ha participat en obres com The food line i Llinatges i malnom, dirigides ambdues per Biel Jordà, i Kryptonita, dirigida per Rebeca del Fresno, així com a la sèrie d’IB3 Televisió Amor de cans i en el muntatge La música que feu ballar el Rei Sol. Es declara “home de teatre” i, si bé agraeix el bon moment que viu la producció teatral a les Balears, reclama que hi hagi una aposta per la seva distribució. “Veus moltes produccions de qualitat, que són supervàlides, però que no tenen una estratègia per poder-les moure, i s’han d’invertir temps i recursos perquè això sigui possible”, subratlla.

Des de sempre ha compaginat les seves dues grans passions: la interpretació i la música. És per això que Aina Zanoguera (Palma, 1997) es presenta com a actriu i cantant. “De vegades sent que el teatre m’obre la possibilitat d’allò que m’inquieta i d’altres ho faig a través de la música”, conta, “però també faig projectes en què actuu i cant, i això m’agrada molt”. Entre les obres en les quals ha participat s’hi troben Siau benvingut, d’Alexandre Ballester, dirigida per Joan M. Albinyana, i Rent me Bitch, dirigida i escrita per Marina Salas, a més d’Oficis oblidats, la primera producció de la companyia que va crear juntament amb Úrsula Urgelés i Diego Ingold. Explica, però, que va decidir dedicar-se a la interpretació gairebé sense voler. “Jo ja estava inscrita a la carrera d’Història de l’art a la UIB, però vaig fer les proves per accedir a l’ESADIB, i les vaig fer sense cap expectativa i bastant convençuda que no hi entraria”, diu. “I ja ho veus! Em varen agafar i varen ser dels anys més bonics de la meva vida”. Si bé se sent molt inspirada pels projectes que es duen a terme ara mateix a Mallorca, reconeix que en els darrers temps s’ha plantejat sortir a fora per continuar la seva formació. “Continuu en recerca constant, m’agrada estudiar tot allò que m’inquieta i em dona molta satisfacció aprendre coses noves”, confessa. En el seu vessant musical –“vaig començar de manera autodidacta de petita, a 9 anys, i toc el piano, la guitarra i la bateria, i fa uns anys que em vaig apuntar a classes de violoncel”–, ha fet concerts en esdeveniments com l’Atlàntida Film Fest i el Festival Literatura Expandida, mentre que com a actriu té en marxa produccions com Les petites coses, de La Mecànica, i Només són coses, de la companyia Hermanas Picohueso.

Es podria dir que la trajectòria de Miquel Aguiló (Palma, 1995) ha tancat un primer cercle: va ser un dels protagonistes de l’obra Tanatologia, dirigida per Carlota Ferrer, que es va estrenar per febrer de l’any passat al teatre Principal de Palma. I és que va ser en aquest espai on va descobrir, quan tenia 9 anys, que es volia dedicar al món de la interpretació. “Vaig entrar a la Coral del Principal i vaig començar cantant”, explica, “però no m’agradava gaire i ho vaig voler deixar, fins que vaig saber que feien formació teatral, enfocada a l’òpera, i m’hi vaig apuntar. Hi vaig estar fins als 18 anys”. Després de passar un any per l’ESADIB, va accedir a l’Institut del Teatre, on va rebre cinc anys de formació intensa que li deixaren la sensació d’haver començat a viure a Barcelona en acabar d’estudiar, “perquè abans vivia a l’Institut”. Un intercanvi de mig any a Buenos Aires li va servir per conèixer altres maneres de treballar –“allà la feina és més individual, aquí els estudis s’enfoquen de manera més col·lectiva”– i també una manera diferent d’entendre els estudis d’arts. “Allà tenen la Universidad Nacional de las Artes i és pública i gratuïta, i això fa que hi hagi perfils de gent molt diferents”, argumenta. Viu entre Barcelona i Mallorca, on ha residit per participar en projectes com les sèries Sicília sense morts i Mai neva a Ciutat, d’IB3 Televisió, que li han servit per descobrir un món, l’audiovisual, que li ha semblat interessant. “Tothom va accelerat i les coses han de sortir a la primera, cosa que també t’obliga a estar preparat”, diu. Reconeix, això sí, que la feina d’actor va associada a “un forat negre de redactar convocatòries, demanar residències, gestionar xarxes socials… i altres tasques que ningú t’ha ensenyat” i que per poc l’han superat. Ara prepara el seu debut musical sota el nom de Silvestre Catapulta.

Es refereix a la seva formació com a intèrpret com “el camí” que li va ajudar a trobar una professora que va tenir mentre estudiava a l’institut. Lorena Faus (Palma, 1996) reconeix que estava molt desmotivada i que era una mica rebel com a estudiant fins que va descobrir el món de la interpretació. “Aquesta professora em va ajudar a preparar-me per entrar a l’ESADIB. No sabia si m’agafarien perquè no havia fet mai cap curs de teatre. Si no hi hagués entrat, hauria acabat fent turisme, imagina’t!”, explica amb total naturalitat. Entre els darrers projectes en què ha participat hi ha Les maleïdes, de Sergi Baos, una coproducció del teatre Principal de Palma i la Sala Becket que ha viscut com “una experiència increïble” en què ha après molt. “Poder fer feina amb gent que duu tants anys a la professió, com Àlvar Triay, Alícia Garau, Teresa Urroz, Marga López… m’ha ensenyat molt”. Tanmateix, però, reivindica que és necessari que els actors joves tinguin oportunitats. “És necessari que ocupem aquests espais perquè, si no, és molt difícil tenir visibilitat com a actriu”, diu, i admet que en acabar la formació va tenir certa sensació de buit. “S’haurien d’incloure pràctiques professionals amb companyies de les Illes, trob, perquè així podries tenir un contacte real amb el món professional i començar a generar una xarxa”. A poc a poc, en aquests darrers anys, l’ha anat creant, compaginant els projectes com a actriu, que l’han duita a participar a videoclips de grups com Escarràs o cantants com Xavibo, amb altres en què ha desenvolupat tasques diverses, com d’ajudant de direcció. Té clar que Mallorca és, actualment, un bon lloc per fer feina com a actriu. “De vegades posam moltes expectatives en Madrid i Barcelona, però tot i que estic oberta a sortir tant com faci falta, crec que hem de valorar el producte que feim aquí. De teatre bo n’hi ha pertot”, conclou.

Té moltíssima de feina abans d’acabar l’any: Marina Nicolau (Vilafranca de Bonany, 1996) tancarà aquest mes d’agost la residència artística que ha fet a l’Espai El Tub amb una peça sobre l’univers de Maria Antònia Oliver i una eixida a Alemanya per representar-hi el muntatge Ubu Roi, coproduït per Es Baluard i dirigit per Robert Wilson. A la tardor farà gira amb Petites tragèdies, d’Iguana Teatre, i estrenarà una obra a la FIET, la Fira de Teatre Infantil i Juvenil del seu poble natal. “És cert que és un món molt difícil”, relata, “i durant la carrera et repeteixen que segurament hauràs de fer feina d’altres coses per poder sobreviure, però jo puc dir que des que vaig acabar d’estudiar he pogut fer feina exclusivament al món del teatre, sigui interpretant, dirigint, impartint classes o fent producció. No he hagut de fer altres feines”. Sap que per a molts la formació artística és “una broma”, però recorda que significa treballar amb el material més sensible de tots. “Fas feina amb el teu cos, amb les teves emocions i amb la teva veu, per millorar no només has d’estudiar sinó que t’has de modificar a tu mateixa”. I tot i que valora molt positivament el panorama escènic de les Balears –“ens coneixem tots, són com una gran família en què tots som cosins de tots”– reconeix que darrerament s’ha plantejat reenfocar la seva carrera. “La cultura està molt maltractada i els recursos són limitats, cosa que fa que els sous siguin els que són”, explica, “i jo tenc clar que he fet una feinada i que pel que fa a la salut m’ha passat un poc de factura. El teatre és la meva primera opció, però pens que si ha de suposar trobar-me amb èpoques més dolentes… Potser m’ho hauré d’arribar a replantejar i dedicar-me a la docència, per exemple, per trobar estabilitat econòmica i mental”.