Espai El tub.- La factoria dramaticometal·lúrgica Produccions de Ferro defineix el seu cau com a Centre de creació Espai El Tub. Ho és. Una bona prova és aquesta darrera criatura, un ménage à trois teatral. És a dir, una peça escrita per tres autors, Marta Barceló, Sergio Baos i David Mataró, tres indiscutibles primeres figures en el seu moment àlgid i pujant. El repte era majúscul i gens fàcil, perquè, si no ho és dir a un primera espasa com ha de torejar, ara imagina com s’hauria de fer amb tres davant el mateix bou. Podria imaginar-ho. Divertit. Estirant un fil, que és el tsunami que acaba d’inundar Mallorca i tan sols queda fora de l’aigua el cap curucull del Puig Major, per després anar-hi penjant centenars d’ocurrències i circumstàncies en una divertida pluja d’idees, un abracadabrant brain storming, que dirien els moderns. Tot ben embastat. Es tracta ara de tallar, cosir i brodar, fins que arriben els quatre protagonistes amb els seus personatges sota el braç, els únics supervivents de tan enorme tragèdia. Són Toni Gomila, Lluqui Herrero, Lluís Oliver i Alba Flor, que ben segur hi aporten el seu punt de vista de cadascun dels seus papers, perquè no hi ha dubte que amb unes altres actrius i actors la història pintaria diferent, perquè d’alguna manera són els actors els que hi posen el color. I aquests quatre ni posen a poalades. Però algú ha de portar la batuta i fer que tantes aportacions tinguin coherència i no se'n pugui esbrinar la procedència. La porta Baos.
El títol, El jorn del judici, podria confondre una mica, però no, no és un drama litúrgic. Podria ser una comèdia, perquè fa riure. De fet no atures de riure en aquesta successió de gags que forma l’apocalíptica història. Potser per això en el programa de mà la qualifica de “comèdia esbojarrada”. Però no, tampoc no ho és. No cal gratar massa en la pell dels personatges per poder veure que la seva tragèdia –esbojarrada, això sí– va més enllà de l’onada que els ha convertit en els supervivents. I el perfil de cadascun d’ells és un retrat tan possible com probable. No són caricatures humanes. Ans al contrari, són tan humans que resultaria difícil que no coneguem algú que s'assembli molt a qualsevol dels protagonistes, perdedors i condemnats a la solitud. Tot i això, si no ens hi veiem reflectits a part o banda. Cada frase, cada gag va més enllà de la comicitat i els dibuixa amb precisió dins una circumstància cruel, la de la seva existència. Són/som individus patètics, que ens fan riure en primera instància i després… Després toca pensar.
P.S.- Les tres representacions a l’Espai El Tub, a teatre ple. Queden, de moment, Alcúdia i Inca.
