En mans de qui estan les possessions mallorquines?

Palma“La transformació de les possessions ve d’enrere. A finals de segle XIX i principis del XX hi va haver una primera gran desvinculació, que va ser quan es varen separar els territoris dels llinatges que històricament n’havien estat propietaris”, reflexiona l’historiador Tomás Vibot, un dels principals experts en la matèria. “Però en aquell moment encara se’n mantenien els usos. Llavors la noblesa mallorquina tenia moltes terres, però no tenia cash, així que se’n varen vendre moltes, de possessions, a altres mallorquins: en alguns casos varen anar a mans dels mateixos amos de la possessió, els llogaters que havien fet prou doblers per comprar-les; d’altres varen passar a la nova burgesia industrial o, fins i tot, a aquells que havien fet d’indians i havien fet els doblers per Amèrica. Aquest darrer és el cas de Raixa, que els Despuig varen vendre, gairebé regalar, als Nadal, que s’havien enriquit per Sud-amèrica. Ara, cent anys després, la segona gran desvinculació no és entre territori i llinatges, sinó entre territori i nacionalitat i, sobretot, entre territori i utilitat”, reflexiona.

Vibot recorda que va ser a principis dels anys noranta del segle passat, de fet, quan va començar el boom de compravenda de moltes d’aquestes finques històriques, un auge que en els darrers anys s’ha multiplicat de manera exponencial. “Ara mateix ens trobam amb casos com el de Banyalbufar, on la pràctica totalitat de les possessions està en mans estrangeres. I no dic totes perquè n’hi ha una de pública, que és Planícia, i en una situació molt similar es troben també les possessions de Deià”, assegura.

El canvi de propietat, però, és només una part de la conversió radical que han viscut la gran majoria d’aquestes finques, gairebé sempre propiciada per una modificació dels seus usos. “Hem de pensar que antigament les cases de possessió eren secundàries: allò que mantenia la possessió eren les terres. Unes vinyes podien valdre tres vegades més que les cases, i ara tot això ha canviat completament. Actualment s’ha de treure profit dels edificis, s’han d’explotar els habitatges per poder mantenir les terres, i això suposa un gir de 180 graus”, afirma l’historiador. Entre una cosa i l’altra, doncs, s’ha produït una nova desvinculació, com ho defineix Vibot, que ha fet que siguin tres els models majoritaris entre els actuals propietaris de les possessions: n’hi ha moltes en mans estrangeres, d’altres que s’han convertit en públiques i encara n’hi ha algunes, poques, que es mantenen lligades a les famílies que ja n’eren propietàries en època medieval. En els tres escenaris hi ha, és clar, exemples tant de bona com de mala gestió, segons diversos experts consultats.

Possessions a immobiliàries

Que ciutadans estrangers mostrin interès per les possessions mallorquines, en tot cas, no és un fenomen nou: és exactament el que va fer l’arxiduc Lluís Salvador, qui en va adquirir diverses precisament entre finals del XIX i principis del XX. En tot cas, en els darrers anys hem viscut un degoteig constant d’adquisicions de moltes d’aquestes finques per part de ciutadans de diferents nacionalitats –alemanys, suecs i danesos, entre d’altres. “Jo tenc una espècie d’afició”, comparteix Tomàs Vibot, autor dels completíssims volums Possessions, publicats per El Gall Editor, “que és fixar-me en els aparadors de les immobiliàries a veure si en veig cap. I n’hi solc trobar. La darrera va ser Montblanc, de Maria de la Salut, que té unes cases meravelloses. A moltes de les que he vist a la venda durant els darrers anys hi vaig entrar, fa vint anys, i m’hi va atendre un senyor que n’era el propietari i tenia dos llinatges mallorquins”, rememora.

Entre les que s’han venut a estrangers durant les darreres dècades n’hi ha que es fan servir com a residències privades –gairebé com si fossin un xalet més, però amb l’al·licient del component històric–, d’altres que s’han convertit en agroturismes o hotels rurals i d’altres que han aconseguit mantenir viva, d’alguna manera, la seva funció original. A les finques d’Es Rafal de Planícia i de Son Bunyola, totes dues a Banyalbufar, s’han viscut processos destacables de recuperació de paisatge. Més enllà han anat a Son Antem, una finca de Santa Maria del Camí en mans dels Lidby, que des del 2014 n’han recuperat les vinyes i en comercialitzen el vi, procedent d’una finca que ha obtingut la qualificació d’orgànica.

A l’altre extrem s’hi troba un cas com el de la possessió d’origen medieval Son Balaguer des Racó, a Puigpunyent. Després de ser adquirida per propietaris estrangers, s’hi va dur a terme una reforma que, a la pràctica, va suposar l’enderrocament de les estructures originals de les cases. Els veïns del municipi es varen manifestar, una vegada coneguts els fets, i l’Ajuntament multà els propietaris, l’any 2007, i els obligà a reconstruir els edificis derruïts. El mal, en tot cas, ja estava fet. Més enllà de situacions excepcionals com aquesta, però, els perills de la venda d’aquestes finques avui dia són diversos.

Son Reus de Randa

A finals del 2025 es donava a conèixer el cas de la finca de Son Reus, a Randa, unes terres que en el passat formaren part d’una gran alqueria i que en època medieval quedaren en mans de la família Reus, i havia continuat en mans dels seus descendents –ara de llinatge Socias– fins que se n’ha conegut la voluntat de posar-la a la venda. Segons explica Tomàs Vibot, es tracta d’una possessió molt completa, que inclou un celler important i també una tafona, a més de pedreres i un camí que avui dia encara es fa servir per pujar a Randa. “Els valors patrimonials de la finca ja conviden a plantejar-se convertir-la en una finca pública. És cert que de l’original medieval no se’n conserva res, els exteriors són de més endavant, però disposa de dependències tradicionals i hi ha un poblament islàmic documentat en aquelles terres. Però no només per això s’ha de tenir en compte que siguin les institucions que la comprin. Parlam d’un lloc que és zona de pas, i d’uns drets que hi tenim tots els randins”, comparteix el doctor en Història de l’Art Miquel Àngel Capellà, qui és, a més, veí de Randa.

De fet, era l’any 1861 quan el propietari de la finca, Pedro Antonio Socias, manifestà que cedia “per sempre als veïns de Randa i als seus hereus”, sempre que hi visquessin, les pedreres i els concedia servitud de tallar-hi llenya i replegar-ne pedres, entre d’altres, com a mostra d’agraïment i a canvi d’un pagament que els veïns varen fer. “Què passarà amb tot això si acaba en mans d’estrangers o de gent que no coneix el context i la situació? És mal de saber”, assenyala Capellà.

Raixa i la gestió pública

Tanmateix, el fet que una antiga possessió mallorquina esdevingui pública no sempre vol dir que se’n solucionin els problemes, ni molt manco. Basta veure el cas de Raixa: quatre experts diferents coincideixen a qualificar-lo de “despropòsit”, i tres asseguren haver-se manifestat en el seu moment a favor de l’adquisició per part de les institucions i haver-se penedit del seu posicionament amb el pas del temps. “La conservació de la part exterior podríem dir que ha estat positiva, tant en els jardins com en els béns etnològics. Ara bé, tot el que s’ha fet amb l’interior és simplement incomprensible. Teníem la joia de la corona i l’hem convertida en una cosa distòpica sense cap ni peus”, assegura un d’ells, qui afegeix que “la sort és que en aquest cas, crec que les administracions en varen aprendre: tantes estirades d’orella n’han rebut, que dubt que una cosa així pugui tornar a passar”.

Entre els casos d’èxit de gestió pública de possessions tradicionals s’hi troba, per exemple, Planícia, a Banyalbufar. Es va comprar l’any 2009 i de llavors ençà s’ha fet feina en la recuperació de les seves terres. “El problema és que són inversions i intervencions a llarg termini, són lentes”, apunta Tomàs Vibot, “i el que has de fer és comparar com estava quan es va adquirir i en quin estat es troba deu o vint anys més tard. En un lloc com Planícia hi podia haver 40 o 50 persones fent-hi feina fa cent anys, i ara amb sort en són quatre o cinc. El mateix passa a S’Alqueria d’Avall i a les finques públiques del parc de Llevant. En tot cas, a l’hora de valorar si una possessió ha de ser gestionada per l’Administració no s’ha de tenir en compte només el preu de venda, que sol ser alt, sinó sobretot el del manteniment, que és on es requereix realment una inversió que ha de ser estable i constant”.

Amb el mateix llinatge de fa segles

I si bé són una minoria, encara ara queden algunes possessions a Mallorca que no han canviat de propietaris en els darrers segles. És el cas de Masnou, a Consell, que pertany a la família Puigdorfila des del segle XIII. Un altre cas paradigmàtic és Alfàbia, que era propietat dels Bennàsar en època medieval i ara és dels seus descendents, els Zaforteza, que són també propietaris de Vinagrella, a Llubí. Son Cosmet, a Campos, i Son Vivot, a Inca, s’han mantingut també lligades als mateixos llinatges durant els darrers segles, com ho ha fet Son Mayol, a Felanitx, reconvertit en un dels primers agroturismes de l’illa. “I després hi ha encara algun cas d’empresaris mallorquins que han comprat possessions”, assenyala Vibot, “com el de Tòfol Rosselló, d’Olives Rosselló, que va adquirir Son Mesquidassa i ho ha convertit en un mar d’olivar del qual extreu oli”.