La fi del món, en temps real

El mestre de la crítica francesa André Bazin va defensar sempre el pla seqüència com el recurs fílmic que, en mantenir la continuïtat de l’espai-temps sense la intervenció del muntatge, més podia acostar una pel·lícula a la realitat. Què n’hauria pensat, el cofundador de Cahiers du Cinéma, de la deriva recaragoladament exhibicionista que aniria agafant aquesta tècnica i, sobretot, de com el cinema contemporani l’ha contaminat amb efectes digitals fins a dur-la al terreny de l’impossible? Segurament es retorçaria a la seva tomba si li arribessin els ecos d’un títol com MadS, que narra el sorgiment d’un brot epidèmic potencialment apocalíptic en directe, a través d’un sol pla seqüència d’hora i mitja.

O, ves a saber, potser donaria el seu vistiplau a la idea del director David Moreau, que sí que aconsegueix canalitzar la sensació d’imprevisibilitat que segons Bazin és indissociable del real. Sigui com sigui, i més enllà de la coreografia logística que comporta, és indubtable que l’opció formal de MadS escau com un guant al to febril i caòtic que exigeix un relat que pivota entre els tres vèrtexs d’un triangle amorós durant una nit de festa i violència en la qual els efectes d’una droga rogenca es barregen amb la transmissió d’un virus que converteix els infectats en bèsties assedegades de sang, amb el rostre retorçat en una ganyota d'èxtasi eufòric que fa pensar en una seqüela apòcrifa de [REC] imaginada per Gaspar Noé.