L’OBC reuneix tres gegants alemanys de la composició
Crítica de Kazushi Ono a l'Auditori
BarcelonaKazushi Ono
L’AUDITORI 15 DE DESEMBRE
L’eclosió de les formacions amb instruments i criteris històrics ha provocat que les orquestres tradicionals hagin pràcticament abandonat els compositors barrocs com Bach, la qual cosa no deixa de ser una pèrdua per a aquestes orquestres i per al seu públic. Per descomptat, estaria fora de lloc esperar interpretacions amb formacions ben nodrides i fraseig ampul·lós com fa un grapat de dècades, però una òptica de benvinguda pulcritud com l’adoptada per Frank Peter Zimmermann, en plena sintonia amb Kazushi Ono i l’OBC, és del tot assumible. L’esplèndid violinista alemany va abordar amb un so de gran puresa el Concert BWV 1052 de Bach, transcripció d’un concert per a clavecí. També era una transcripció el Preludi opus 23 núm. 5 de Rakhmàninov ofert com a propina, explosió de temperament i virtuosisme amb què Zimmermann es va poder desfogar després de la delicada melangia i el lirisme mesurat de la Fantasia opus 131 de Schumann, una perla poc interpretada de la darrera floració creativa del compositor abans del seu col·lapse mental.
El programa del concert feia coincidir tres gegants alemanys de la composició per culminar amb l’orgia orquestral d’ Així parlà Zarathustra de Strauss. Ono va mantenir el cap fred per graduar amb mà mestra totes les canviants atmosferes i tots els efectes, impulsant el discurs amb temps àgils, fins i tot amb un vals en la frontera del frenesí. La resposta de l’OBC, individual (de molts solistes) i col·lectiva, va ser excel·lent. Posats a demanar, no hauria estat malament tenir unes campanes menys tímides per anunciar la mitjanit i un orgue més present (a aquestes altures, és somiar truites demanar que L’Auditori disposi d’un veritable orgue simfònic), però ni això ni les negligibles escòries instrumentals van reduir la potència d’una lectura vibrant.
