Lluís Domènech i Montaner, un arquitecte "fascinat pel progrés i la modernitat"

BarcelonaL'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) va ser un "home del seu temps, fascinat pel progrés i la modernitat", com afirma Mireia Freixa, directora del Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporani de la UB, i coordinadora d'una de les publicacions més importants de l'any commemoratiu, la monografia de l'editorial Triangle Books i l'Ajuntament de Barcelona titulada Lluís Domènech i Montaner. Paradigma de l'arquitecte modernista. "La seva obra arquitectònica també va ser reflex d'aquesta realitat. Moltes coses es movien a Europa en aquell moment i Domènech, com tots els arquitectes catalans contemporanis, n'estava al corrent i en volia fer una reinterpretació en clau local", explica Freixa, que considera que la seva arquitectura està "a una distància prudent de l'Art Nouveau".

"Domènech va consagrar la seva vida útil a l'arquitectura i a la política, la qual cosa significava dedicació, relació amb els altres i participació en els afers de la ciutat. En resum, pensar i fer", afirma el besnet de Domènech, Lluís Domènech Girbau, en un dels articles del llibre. I posa aquestes dues tasques en relació amb la dedicació del seu besavi a l'heràldica i al Romànic: "Ens trobem, doncs, amb un mecanisme d’interacció entre disciplines d’una transversalitat enriquidora. Hi ha prou arguments que demostren que la interacció entre els quatre components citats constitueix el projecte vital de Domènech, que no era altre que investigar «l’estructura original de Catalunya» desdoblada en la cerca d’una nació i d’una arquitectura".

Domènech i Montaner és una figura cabdal de la Renaixença i el Modernisme. Per endinsar-se en tots aquests aspectes, Freixa ha reunit els especialistes més destacats sobre el seu llegat en una quinzena d'articles. Les historiadores de l'art Teresa-Montserrat Sala i Pilar Vélez aborden, respectivament, els seus col·laboradors i la seva relació amb les arts gràfiques. Els experts Gemma Martí, Carles Sàiz i Xavier Mas analitzen la seva relació amb dues ciutats cabdals en la seva trajectòria, Canet de Mar i Reus. La segona part del llibre estarà dedicada als seus edificis més importants, com l'Editorial Montaner y Simón –ara seu de la Fundació Antoni Tàpies–, el Palau Montaner, el castell de Santa Florentina, l’Institut Pere Mata de Reus, el Grand Hotel de Palma –actualment CaixaForum Palma–, l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana, aquests dos últims Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.