MÚSICA

L'antic llibre d'estil de Greta Van Fleet s'estrena a Barcelona

El grup aplega 4.000 persones al Sant Jordi Club en la presentació d''Anthem of the peaceful army'

Veure'ls en directe equival a fregar-se unes quantes vegades els ulls. "Tot això és real?" Sí que ho és, tot i que mentre el concert va passant és possible que més d'un acabi mirant el calendari del seu telèfon mòbil per comprovar si s'ha equivocat: no de dia, sinó de segle. L'emmirallament en el passat no és patrimoni de ningú, tothom ha fet alguna ganyota davant de grups com Temples i les dues-centes bandes que imitaven els Joy Division a principis dels 2000, però amb Greta Van Fleet la sensació va més enllà, entre la fotocòpia i la sàtira.

En la seva primera visita a Barcelona –van posposar el debut al febrer per malaltia del cantant, Josh Kiszka– l'enèrgic quartet estatunidenc, que ha aconseguit retornar el hard rock a les llistes d'èxit, va aplegar 4.000 persones al Sant Jordi Club, una xifra gens negligible però lluny del seguiment aclaparador que tenen al seu país. El principal dubte que sorgeix abans de veure'ls en directe sembla raonable: amb la fama que arrosseguen de banda d'homenatge, alguna cosa deuen oferir per acumular tants seguidors, que podrien quedar-se a casa a escoltar un disc dels Led Zeppelin, els seus indiscutibles referents –fins i tot Robert Plan n'ha fet befa–, en comptes d'anar als concerts. Dimarts van respondre parcialment a aquesta dicotomia.

Es desconeix si al llibre d'estil que segueixen amb tanta perícia s'hi especificava que el grup sortís amb un retard de trenta minuts. En cas contrari, seria l'única norma que va infringir el quartet en el seu xou a Barcelona. Greta Van Fleet van mantenir tots els cànons del hard rock: des de les armilles sense samarreta interior i les malles estampades fins a un tipus de xou que comença amb una accelerada inicial ( Highway tune), solos inacabables i guitarres vigoroses ( Edge of darkness), una tornada funcional i melòdica ( Black smoke rising) i una versió ( The music is you, de John Denver) per començar l'envelat.

És innegable que tot plegat té un cert regust kitsch, fins a cert punt carrincló, però la popularitat d'aquests barbamecs a tot el món no és gratuïta: tot hi sona a lloc, amb virtut instrumental (van fer un exasperant solo de quinze minuts a Black flag exposition), gotetes de blues, carisma del frontman i un grapat de cançons destacables ( You're the one va sonar deliciosa). El concert de Greta Van Fleet va ser curt però ben greixat, sense focs artificials –ni tan sols portaven un led al darrere– i en què la nuesa del seu múscul, inflat de proteïna, és la seva gran arma.

Serà curiós observar quant de temps més estiraran el xiclet del rock'n'roll clàssic, tot i que és bo comprovar que hi ha vida a les sis cordes. Una hora i quart de pur revival, refilets i masculinitat d'un altre temps, probablement les guitarres hauran d'oferir altres coses als joves d'avui per enganxar-los.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF