Cultura 23/11/2021

Un llegat universal

Dins de l''art nouveau', l’arquitectura i la decoració d’interiors anaven de bracet perquè s’entenien com un tot

4 min
Un detall de la gran exposició que el MNAC dedicada a Antoni Gaudí amb una mostra de més de 650 peces

BarcelonaAny 1921. La família Ferré Traginer d’Ulldecona, al Montsià, estrena habitatge a la plaça de l’Església. Es tracta de la Casa de la Feligresa, un dels tres projectes modernistes que va construir l’arquitecte Cèsar Martinell –deixeble d’Antoni Gaudí– al municipi. En aquell moment, l’arquitecte reusenc continuava treballant en la Sagrada Família, el projecte que el va tenir abduït des del 1914 fins a la seva mort accidental dotze anys més tard. Mentre a Europa, un parell d’anys abans de la Primera Guerra Mundial, el relat oficial havia donat per mort l’art nouveau, a Catalunya encara donava senyals esporàdics de bona salut, sobretot a comarques, per la proliferació de construccions agràries d’estil modernista. 

Art nouveau és un terme francès que ha servit per aixoplugar un moviment artístic que va florir amb el canvi de segle i que va mutar de nom segons on es produïa: a Catalunya se’l coneix com a Modernisme, als països nòrdics i Alemanya, com Jugendstil, a Itàlia com Stile Floreale, a Àustria com Sezessionstil... Però ¿d’on sorgeix aquesta denominació? La llavor la va plantar Siegfried Bing, un marxant d’art pioner en importar a Europa objectes japonesos. El 1895 –en un dels molts girs del seu negoci– va obrir la botiga L’Art Nouveau a París. Una exposició que un any més tard li va dedicar a Edvard Munch va fer fortuna –allò que s’hi veia era art nou– i l’Exposició Universal de 1900 de París es considera el bateig oficial d’un moviment que volia trencar amb el passat i deixar d’imitar estils anteriors.

La natura com a motiu 

Aquest nou corrent artístic s’amarava d’influència asiàtica, bevia de la natura i de les seves formes orgàniques –era un lloc comú a la cultura de l’època i no un tret específic només de Gaudí, com de vegades es diu–, i va esquitxar totes les disciplines: des dels quadres de Klimt fins a les joies de Lalique, el cartellisme de Mucha i, fins i tot, els dissenys de moda de Paul Poiret. 

Dins de l’art nouveau, l’arquitectura i la decoració d’interiors anaven de bracet perquè s’entenien com un tot, fins al punt que molts arquitectes –com Charles Rennie Mackintosh a Glasgow, Josef Hoffmann a Viena o el mateix Gaudí a Barcelona– van començar a dissenyar els seus propis mobles per vestir els espais que projectaven amb tanta cura, encara que també tenien en compte el disseny incipient de productes i materials seriats. De fet, la producció de l’arquitecte català inclou accessoris com miralls, penjadors i panys de porta (alguns d’inspiració francesa, com es pot veure ara a l’exposició del MNAC), a més de diversos seients. Alguns d’aquests seients –com la cadira Calvet o el banc Batlló, en referència al nom de les cases– els té ara en el seu catàleg BD Barcelona Design. I fa només dos anys Mobles114 també va reeditar una tauleta auxiliar de l’arquitecte modernista Josep Maria Jujol, estret col·laborador de Gaudí. Totes elles també es poden veure a l’exposició.

Les cases modernistes que van florir sobretot durant la primera dècada del segle XX eren una invitació a la fantasia, a la màgia, al misteri: formes ondulants, flors, ceràmica, panells vidriats, columnes, reixes... L’alta burgesia les va acollir com a símbol d’estatus i, almenys a Barcelona, s’han convertit en icones. L’opulència del Modernisme també va inundar els carrers: a París, Hector Guimard va dissenyar les marquesines del metro, i a Barcelona, el passeig de Gràcia ja s’il·luminava amb els fanals dissenyats per l'arquitecte Pere Falqués i Urpí i encara ara s’hi poden trepitjar els seus panots. 

Bauhaus i 'déco' 

Aquella Europa de línia fluida que jugava sense complexos amb l’asimetria va començar a llanguir. Just quan l'art nouveau s'apagava, va esclatar la Primera Guerra Mundial. Quatre anys de misèria física i moral que els artistes van canalitzar a través de diferents moviments: el futurisme, el cubisme, el fauvisme, el constructivisme... El 1919, a la ciutat alemanya de Weimar, l’arquitecte Walter Gropius va fundar la Bauhaus, una escola d’arquitectura, art i disseny que després de traslladar-se vuit anys a Dessau acaba el seu recorregut el 1933 a Berlín per la repressió nazi. En el seu manifest fundacional, Gropius posa l’accent en la construcció i l’obra acabada com a proposta pedagògica. Els pintors Paul Klee i Kandinsky són pioners en l’abstracció plàstica i, en la darrera etapa de la Bauhaus, el fotògraf i pintor László Moholy-Nagy és partidari d’ajustar la forma a l’exigència de la tècnica, és a dir, de la producció en sèrie. Una idea també molt arrelada en el pensament gaudinià.

En paral·lel a la Bauhaus, a Europa s’estava coent un nou moviment artístic que va popularitzar-se el 1925, arran de la celebració de l’Exposició d’Arts Decoratives i d’Indústries Modernes de París. La jovial expressió art déco va amarar de nou totes les disciplines –l’arquitectura, el mobiliari, la joieria, la moda, el disseny gràfic, la il·lustració...– i es va convertir en un estil internacional en què dominava la línia recta i la geometria. Ara bé, a més de mirar cap al futur –la màquina, la tecnologia, la velocitat...–, l’art déco també bevia de les més variades influències: l’art egipci (no és casualitat que el 1922 Howard Carter descobrís la tomba de Tutankamon), els moviments d’avantguarda (en especial el cubisme i el futurisme) i, fins i tot, cert classicisme grecoromà. En resum, un estil eclèctic, elegant i trencador.

stats