Laura Andrés: "Soc un torpede i per això faig música, per curar-me una mica d'aquesta bogeria"

BarcelonaPer a la pianista sabadellenca Laura Andrés, el disc Venus (2023) és un pas endavant per agafar més volada. Després d'anys d'implicació en tota mena de projectes musicals, és el moment de concentrar energies i interessos per defensar la carrera com a solista; això sí, amb bones companyies, com la violinista Roser Loscos i la promotora de concerts The Project. "Són coses que van a poc a poc i jo tinc molta pressa, perquè soc un torpede. Per això faig música, per curar-me una mica d'aquesta bogeria. Però sí, crec que tot plegat està agafant envergadura", admet.

Venus tindrà una presentació especial a l'Ideal Centre d'Arts Digitals del 20 al 24 de febrer. Com serà?

— Hi ha una sorpresa molt heavy, escènicament. Unes artistes de l'Ideal estan treballant sobre el meu disc. En soc molt fan, de l'Ideal. Sempre dic que anar a l'ideal és fer teràpia. Hi entres i fas un viatge brutal, et deixes anar. I m’imagino això amb Venus.

Fa un temps, a l’ARA explicaves que no responies a cap mena de clixé. Això t'ha permès consolidar la teva carrera, oi?

— Sí, crec que sí. El que faig no és mainstream, però, si més no, tinc el meu lloc.

Com va anar l'experiència de tocar al Mercat de Música Viva de Vic, davant de tants programadors?

— No hi havia anat mai i notava que hi havia com una mena de pressió, de dir: "Ep, que anem al Mercat". I va passar una cosa que és molt bona o molt dolenta, depèn de com te la vulguis prendre. Per a mi, és bona. La sala on em van programar era petitona i de sobte va haver-hi overbooking. Hi havia molta gent que volia entrar-hi i que es va haver de quedar a fora. M'hauria agradat que m'hagués vist tothom, però, per altra banda, també és com que "Laura Andrés ho ha petat". Va ser molt xulo.

¿En aquell moment ja treballaves amb la promotora The Project?

— Sí. Vaig començar a fer discos el 2021 amb Blanc. El novembre del 2022 vaig llançar Kintsugi i la meva mànager, Isabel Villanueva, em va dir d'anar a The Project. Vam parlar amb la Judit [Llimós, directora artística del Guitar BCN] i el Joan [Rosselló, un dels fundadors de The Project], els va agradar la proposta i vam començar a pedalar.

¿Això representa un canvi d'escala professional?

— Brutal. Sí.

Com ho has notat, per exemple?

— En moltes coses. En l'accés als mitjans, en la possibilitat de tocar en festivals grossos... A més, a la Judit l'hi he d'agrair tot. Quan m'ha d'esbroncar m'esbronca i quan m'ha d'ajudar m'ajuda. Ella porta mil anys a la indústria i sap perfectament com funciona tot. En aquest camí estàs molt sola, totes les despeses cauen a sobre d'una mateixa i de sobte ajuda molt sentir que hi ha una presència, que hi ha persones al darrere que estan empenyent amb mi. Em dona molta pau.

¿Aquesta pau es nota en les teves composicions?

— El que m'han donat és camp per córrer. Tenia una mica de por quan els vaig ensenyar què feia, però m'han donat suport i no han intervingut gens en les decisions artístiques. Això encara m'ha motivat més per continuar.

Sovint és complicat transmetre conceptes molt concrets amb la música instrumental. Així i tot, sempre intentes que hi hagi un concepte darrere de cada disc. Era evident a Kintsugi i ara també a Venus.

— Sí, però no és una cosa premeditada; no m'assec a pensar en un concepte, sinó que és una cosa que apareix. M'agrada molt l'astronomia i també l'astrologia, perquè la trobo molt poètica. Astronòmicament, Venus és un planeta que brilla al cel, que te'l mires des de la Terra i dius: que bonic. Vaig tocar al Parc Astronòmic del Montsec, a Àger, que és molt xulo i tens una vista al·lucinant. A més, Venus és l'estel de l'alba, perquè sempre brilla, i també és l'estel del vespre... Té una cosa molt poètica i tot de significats artístics i de feminitat. És un planeta dolç. I, astrològicament, té a veure amb les relacions humanes, amb els vincles. El meu signe és balança i Venus n'és el regent. Tot anava confluint cap a Venus...

Abans de compondre els temes?

— Bé, el disc està gairebé compost en ordre, és un viatge, no com Kintsugi, que eren pedaços. Quan vaig fer Star dust, que és la primera cançó del disc, encara estava presentant Kintsugi i vaig pensar: "Quina cançó més planetària". En aquell moment no sabia quin seria el concepte del disc. Llavors vaig començar a fer la cançó següent, que és més inhòspita: Maat Mons, un volcà de Venus. I tot plegat s'anava posant a lloc. Després arriben Anhel, que és més emocional, i Nura, que té a veure amb els vincles amb les persones quan ja no hi són, que en aquest cas era una exalumna meva que va morir. Havia mort i jo no ho sabia. M'ho va dir la seva mare un dia que vam coincidir. De cop vaig enyorar tots els anys que no l'havia vist. I me'ls vaig imaginar. Vaig fer aquesta cançó una mica per curar la pena. Al mig de tot això va aparèixer el nom del disc, Venus.

Venus té aquesta aparença tan bonica, però és un planeta mort.

— Sí, estem mirant un planeta molt inhòspit. Era molt a prop de la Terra i geològicament comparteixen molt de material. Però la Terra ha florit i Venus se n'ha anat pel pedregar. En canvi, ens convida a somiar. Brilla perquè està ple de gasos que són letals. Té la bellesa i a la vegada el pitjor. Una mica com la Terra, on ara mateix mires el panorama i dius... Mira com està l'Argentina, mira les guerres... Vull dir, a la Terra fem coses brillants i fem coses horribles.

Musicalment, mantens bastant el llenguatge del disc anterior, però amb una mica més de llum impressionista i més melodia, oi?

— Sí, hi ha més notes. I també hi ha una producció al darrere que no hi havia ni a Kintsugi ni a Blanc. Blanc és piano sol amb algun instrument, Kintsugi és piano sol i hi ha un violí en un moment, i a Venus hi ha més teca. He treballat amb un productor, un noi superjove que es diu Pau Vinyals, i que vaig conèixer al concurs de talents emergents Delayta'ns de Premià de Mar. Ell era concursant, amb l'Eoi Duran, i jo jurat. I com que ell remena l'Ableton Live [el seqüenciador d'àudio digital], li vaig demanar si volia produir el disc.

Aleshores, ¿tots els detalls més electrònics que hi ha al disc els has treballat amb ell?

— Sí, de vegades les idees les tinc molt clares al cap, però no tinc les eines i em cal un tècnic. Una altra cosa molt important és que el Pau és molt jove i té un univers molt diferent del meu.

I continues treballant amb la violinista Roser Loscos.

— Quan vam començar a treballar juntes ens vam entendre de seguida, vam fer un match molt guai. Si jo toqués el violí, el tocaria com la Roser; i si la Roser toqués el piano, el tocaria com jo. Hi ha com aquesta màgia. I, de mica en mica, ha anat agafant un pes. Cada vegada que presentava Kintsugi, si podia comptava amb ella, i a Venus vaig decidir que la volia tant sí com sí, i no només tocant el violí: en directe porta una pedalera amb la qual fa loops i un petit teclat per als sons més electrònics.

Al disc hi col·labora un altre violinista, l'Ara Malikian.

— Li vaig proposar tocar a Flame, que té una línia de violí més clar. Tot el que veus de l’Ara Malikian a l'escenari, que és energia pura, a la vida és d'un tranquil... Va ser molt generós i agradable. Li vaig donar la partitura, amb la melodia que havia escrit, però al final li vaig donar un espai per si volia improvisar. I amb les idees que va gravar vam fer un muntatge.

¿En quin context artístic es pot situar el teu projecte? Al costat de quins artistes?

— No ho sé, tant de bo a tot arreu, fins i tot al Sónar. Ara, si em guio pel que veig, doncs he de mirar què fa Ólafur Arnalds, on toca. O Yann Tiersen, o Ludovico Enaudi. Hauria de fer una mica aquest camí. Però també puc tocar en festivals que cada vegada tenen artistes més diversos. S'ha de donar una oportunitat a la música instrumental.

¿Encara mantens la feina com a docent de piano?

— Ara no. De fet, l'últim alumne que tenia era l'Andreu Buenafuente. Però vam plegar perquè ell no para i jo també vaig de bòlit, però hi col·laboro al programa Vosaltres mateixos, de TV3. Treballar amb ell és molt fàcil.