L’art que ens deixa la Nit de l’Art

PalmaEn la passada edició d’aquest setmanari, els responsables de la majoria de galeries que participen en la Nit de l’Art declaraven a l’ARA Balears que la crisi provocada per la pandèmia del covid-19 gairebé no havia afectat el mercat de l’art. Fins i tot en molts dels casos afirmaven que, en plena crisi, en els moments més durs del confinament, s’havien activat notablement les adquisicions d’obra gràcies al sistema de vendes online.

Arribada la Nit de l’Art 2021, en la qual, a més, se celebra el fet que l’esdeveniment té ja una història de 25 edicions, les galeries de Palma i els museus i centres d’art que hi col·laboren varen tornar a posar l’accent en la presencialitat, en un contacte directe amb un públic molt més nombrós que aquelles individualitats que col·leccionen, que poden col·leccionar obres d’art contemporani.  

I una diria que, en conjunt –si és que es pot fer un conjunt de la diversitat d’obres, artistes i propostes expositives–, l’art que ens deixa aquesta Nit de l’Art és més interessant del que es podia preveure atesa la difícil conjuntura, però en general ho és menys que el que es podia esperar d’una edició que els mateixos galeristes varen anunciar com la millor de la història.

En tot cas, si bé es pot valorar l’interès de la proposta de la Nit de l’Art en el seu conjunt, per força s’han de contemplar i analitzar cada una de les exposicions individualment i, fins i tot més, en molts casos convé fixar-se en certes obres en particular dins les que es mostren a cada exposició. Tindrem temps per fer-ho, perquè la immensa majoria d’exposicions que han quedat inaugurades amb la Nit de l’Art, exhibiran les mateixes obres un parell llarg de mesos. D’aquí que ens sembli profitós fer un recorregut per aquelles obres d’art més significatives que ens deixa l’esdeveniment artístic que ha tingut lloc des del passat dimecres 15 fins a aquest dissabte 18 de setembre.

En les línies que segueixen, no farem un recorregut exhaustiu. Hi haurà temps per a més mirades i més pausades. Farem, això sí, una primera tria de les propostes expositives, de les obres i també –obviament– d’aquells artistes que mereixen que hi parem especial atenció.

Tocat

Una de les propostes més subtils i interessants és la que fa Marta Pujades a la galeria Xavier Fiol. Les obres que fan part del projecte Press Here ens tornen al món sensorial de la imatge que la jove artista ha sabut explorar de manera sensible i intel·ligent en treballs anteriors, els quals l’han feta mereixedora del Ciutat de Palma d’Arts Visuals entre altres reconeixements. Amb la fotografia com a mitjà, com un mitjà més entre d’altres que la duen a la composició o al moviment, l’artista introdueix la qüestió del tacte en un món a mig camí entre la fisicitat i la virtualitat.

Si Marta Pujades sembla situar-se en el present per activar-hi les sensacions, l’exposició d’Elena del Rivero al museu Es Baluard, L’arxiu de la pols: An Ongoing Project remou el passat a partir dels atacs a les Torres Bessones de Nova York. Recuperant alguns dels treballs sorgits d’aquells atemptats de l’11 de setembre, ara que en fa 20 anys, les immenses peces que s’han instal·lat a les sales d’Es Baluard tenen un sentit tan escenogràfic que pot dur a uns a la reflexió –sobre la pèrdua, el dolor, la memòria, etc, que és el que diu fer l’artista com a via per pensar el futur– tant com impossibilitar-ho als altres.  

Ja que ens trobam a Es Baluard, no deixem de passar per la petita sala del primer pis on Lara Fluxà, amb el treball MALC. Pensar el peu, moure l’entorn crea formes orgàniques delicadíssimes.Es diria que són ‘dibuixos’ en vidre, línies capritxoses que ens parlen de la fragilitat fins i tot o precisament des de la pròpia bellesa.

 Potser resulta estrany parlar de fragilitat davant les peces del mexicà José Dávila que es troben a la galeria Kewenig i al seu espai de l’oratori de Sant Feliu. En aquest mateix setmanari podeu llegir una entrevista amb l’artista. En tot cas, amb les seves obres us trobareu un treball molt subtil d’equilibri entre ‘forces oposades’ que, en castellà, és el títol que ha donat al seu treball. Paga la pena parar atenció a les peces de Dávila, paga la pena revisar la seva trajectòria qui no la conegui, és un dels artistes més seriosos dels que treballen en la reunió de la memòria i la creació. En certa mesura també es pot dir que treballen amb la memòria la parella d’artistes Alicja Kwade i Gregor Hildebrandt –parella a la vida, que no artística tot i que s’han reunit per a aquesta exposició a la galeria Pelaires. Tenen, ell i ella, una manera molt diferent d’anar a l’arqueologia del llenguatge artístic per crear-ne noves expressions. Kwade té unes composicions finíssimes fetes amb agulles de rellotges, la qual cosa no li impedeix treballar obres en les quals contraposa materials com la pedra i el vidre o explorar exercicis més clàssics de descomposició de formes orgàniques amb el bronze. Ell, Hildebrandt, treballa amb vinils per, quasi sempre, fer-los desaparèixer com a tals. Els vinils esdevenen material per fer uns dibuixos de línia fina o de superfície ben traçada, així com recorre a l’arquelogia de la cinta de casset perquè l’objecte li serveixi d’element compositiu.

En un altre ordre, la composició, amb poques línies, les d’uns versos, reuneix les obres de Maria Carbonero, Pep Coll, Tomeu Ventayol i Ramon Canet a la galeria 6a, que –atenció– té nous obradors.

Una edició poc reivindicativa

Tot i els problemes que s’arrosseguen en els dos darrers anys a escala mundial, són molt pocs els projectes expositius d’aquesta Nit de l’Art que tenen una voluntat reivindicativa. S’hi pot considerar el de Carles Congost a l’Horrach Moyà de Drassana, com a reivindicació d’una actitud. Ho és, clarament reivindicatiu, el de Laura Marte al Casal Solleric. La instal·lació Exposades però invisibles exhibeix davant el públic la memòria de les Kellys, el col·lectiu de dones que netegen les habitacions d’hotels i les condicions en què ho fan. Laura Marte posa el seu nom a un carrer, que és la millor manera de demanar un reconeixement a la seva tasca. 

No s’ha d’acabar aquest recorregut sense entrar a 3barrios3.com de Marcelo Víquez. Hi trobareu el projecte ara mutilat perquè l’empresa Malla que gestiona las marquesines municipals no va voler exhibir l’obra de l’artista o, si més no, la volia canviar. Eren frases com “Mira lo que se llevó el Rey”, “Los inmigrantes tenemos la culpa de todo” o “Con Franco no estábamos mejor”. La censura ha multiplicat la seva difusió.