Mor el cineasta francès Laurent Cantet, guanyador de la Palma d'Or amb 'La classe'

BarcelonaLaurent Cantet, el director francès de La classe i Recursos humans, ha mort als 63 anys, segons informen diversos mitjans francesos. De la solitud del món laboral a l'experiència de l'exili cubà, de les aules convulses d'un institut obrer al món literari francès, el cinema de Cantet es va passejar durant tres dècades pels sotracs i les esquerdes de la societat actual, mirant de copsar la complexitat del nostre món. Home d'esquerres i sensible a la injustícia, no intentava oferir respostes simples als grans problemes, sinó fer les preguntes pertinents. "Sempre que faig una pel·lícula és perquè tinc una pregunta, però no és que la vulgui respondre amb la pel·lícula", explicava a l'ARA el 2022.

Nascut a Melle el 1961, es va formar com a cineasta a l'Institut des Hautes Études Cinématographiques, on va formar un petit grup amb altres directors com Dominik Moll, Gilles Marchand i Robin Campillo. Aquest últim es convertiria en un dels seus grans col·laboradors: van escriure junts els guions de cinc pel·lícules de Cantet, des de L'emploi du temps (2001) fins a Taller d'escriptura (2017). Després d'uns inicis lligats a la televisió i al documental, va debutar el 1997 amb Les illes sanguinàries, però la pel·lícula que va llançar la seva carrera internacional va ser Recursos humans, del 2001, un drama escrit amb Marchand sobre un llicenciat en management que entra a treballar a la fàbrica del seu pare, on l'amo està utilitzant la jornada laboral de 35 hores per reduir la plantilla. L'interès de Cantet pel món laboral es va prolongar a L'emploi du temps, sobre un executiu acomiadat de la feina que continua sortint de casa cada dia i fent veure que treballa per no afrontar la situació davant la família.

Lluny de convertir-se en el Ken Loach francès, Cantet va expandir la seva paleta amb Cap al sud, tèrbola immersió en el submon del turisme sexual d'Haití basada en relats de Dany Laferrière i liderada per una magnífica Charlotte Rampling. El francès tornaria al Carib a la notable Retorn a Ítaca (2014), que reunia cinc vells amics cubans en una terrassa de l'Havana per recordar el passat i compartir experiències sobre l'exili o la resiliència de la vida a Cuba. Però la pel·lícula que va consagrar el director va ser La classe, drama escolar en un institut dels suburbis de París basat en les memòries d'un professor, François Bégaudeau, que en un gest audaç Cantet va convertir en el mateix protagonista de la pel·lícula. La classe explorava amb sensibilitat i rigor les dificultats de l'ensenyança a la banlieue, però també els prejudicis dels mestres i, per extensió, del sistema educatiu francès. La Palma d'Or a la pel·lícula, incontestable, va trencar una mala ratxa de 21 anys del cinema francès a Canes.

La carrera de Cantet posterior a La classe és un pèl erràtica: el fallit projecte nord-americà Foxfire, la ja esmentada Retorn a Ítaca (2012) i dues pel·lícules amb què el director es va tornar a connectar amb el present: Taller d'escriptura (2017), una anàlisi de l'origen de la violència i el radicalisme de la joventut francesa que va escriure arran de l'impacte dels atemptats del Bataclan i Charlie Hebdo. "A França portem 50 anys posant aquesta gent en guetos i sense contractar-los perquè tenen cognoms àrabs –explicava a l'ARA–. Quan la mirada de la societat francesa fa que no t’acabis de sentir francès, et busques una identitat on sigui".

Al seu últim treball, Arthur Rambo (2022), Cantet esgrimia una reflexió molt actual sobre els discursos d'odi a xarxes i la cultura de cancel·lació que segueix la caiguda en desgràcia d'un escriptor de moda sorgit de la banlieue que ha seduït crítica i públic amb el seu discurs sobre la immigració àrab a França. La mort prematura del director posa fi a una de les veus més compromeses del cinema francès contemporani, un director que entenia el cinema com una eina per mirar d'entendre el món en tota la seva bellesa i horror.