Música

Rozalén: "Em fa mal quan em donen consells de moralitat o em diuen com he de pensar"

Música. Publica el disc 'El abrazo'

6 min
Rozalén al bar Mediterráneo de Barcelona.

BarcelonaLes cançons de Rozalén (Albacete, 1986) lliguen històries personals, algunes molt íntimes, amb sonoritats d'arrels profundes i branques que s'enlairen més enllà de les normes de la jardineria musical. Després d'aplegar diferents tradicions ibèriques cantades en asturià, català, euskera, gallec i diferents accents de castellà al disc Matriz (2022), ara publica El abrazo (Sony, 2024). És un àlbum marcat per la mort del pare i de l'àvia que musicalment incorpora tocs de folklores llatinoamericans diversos, com la champeta i el bolero (i la col·laboració de Carlos Vives), però també de rumba, simfonisme cinematogràfic, electrònica i fins i tot rap. En parla a Barcelona, on tornarà el 23 de maig per actuar al Liceu (amb les entrades exhaurides de fa dies) dins de la programació del Guitar BCN.

Has estat un any i mig sense fer concerts. Com és que vas parar tant de temps?

— Per imposició, i ho vaig entendre perfectament, perquè crec que tinc un problema d'addicció a la feina o que estic damunt d'aquesta onada de produir, produir, produir, i això és malaltís.

El abrazo mostra alhora la teva tirada pel folklore, també el llatinoamericà, i petits detalls més experimentals, com l'efecte de veu al bolero Tuya, que sembla d'una María Dolores Pradera del segle XXI.

— Vull experimentar cada cop més, sí, però hi ha una cosa que ho unifica tot: m'he adonat que les lletres les vull escriure jo, perquè tinc una manera molt peculiar de fer-les i perquè hi explico la meva vida. Ara, pel que fa a la sonoritat, estic oberta a tot.

Al disc expliques la teva vida. Hi ha amor i abraçades, però també pena per les absències.

— Sí, hi ha aquests dos vessants. Hi ha la part com d'amor, lluminositat i diversió, i després hi ha les que anomeno "clares fosques". Entonces, per exemple, que és una cançó supernostàlgica de la meva infància, que té producció a l'estil Johnny Cash amb elèctrica i orgue Hammond i prou. També la cançó del meu pare, Todo lo que amaste, evidentment. I la de la meva àvia, Ceniza. Diria que la meva part favorita del disc és la nostàlgica, però és que fins i tot a les alegres també hi noto certa nostàlgia. Sácame la pena n'és un bon resum: tot i que m'adono que la vida també és això, treu-me la pena i porta'm a ballar.

¿El teu pare va morir mentre estaves de gira?

— No. Havia estat quatre dies amb la mare i el pare a Albacete. Quan vaig marxar el vaig abraçar, sense imaginar que seria l'última abraçada. I l'endemà va morir de sobte mentre dormia. Jo signaria això, morir dormint. El que explico a la cançó és que em van passar coses físiques, com ara perdre la veu. Encara avui continuo sense recuperar la manera com cantava abans. També em va quedar una tremolor a la mà.

I Ceniza parla de la mort de l'àvia.

— Ella va morir abans, el 2020, que encara que va ser al novembre continuaven les restriccions de la pandèmia. A l'hospital només hi havia la meva mare, l'oncle José Manuel –que després va morir també d'un càncer molt horrible– i jo, que anàvem fent torns. I el cor de la meva àvia va deixar de bategar quan estava amb mi. Aquesta cançó és de gratitud a les professionals de pal·liatius, que fan la feina amb molta tendresa. Amb l'àvia xerrava molt. Em deia: “Maria, ja he viscut el que havia de viure. Era una superdona. I ara soc aquí. Soc un drapet. Ja em toca”. Em va semblar molt bonic viure aquesta manera de morir. També em vaig obsessionar molt amb el que passa físicament. Em deien les infermeres que abans de morir se'ns esmolen les faccions. Per això a la cançó parlo de la carona de follet i de la pell de cera, i estiro el fil de la metàfora, d'una flor que era una tija forta i es converteix en una flor que es panseix. I d'aquesta cendra neixo jo. O sigui, la vida és això.

A qui li cantes La cara amable del mundo?

— Al meu nebot, però penso en molts dels nens que vindran. M'estan afectant molt totes les violències que hi ha al món, com el que està passat a Gaza. Quan estava escrivint aquesta cançó vaig veure vídeos de nens esquarterats; era una cosa molt, molt, molt dolorosa, molt desagradable. I em plantejo quina mena de món els deixarem als que venen. És un pensament que també hi és quan em plantejo el tema de la maternitat. Darrere aquesta cançó hi ha el desig que tant de bo sapiguem mostrar-los la cara amable del món, que tant de bo tinguin una infància feliç.

L'amor i la pena són els dos corrents principals del disc. Però hi ha una cançó, Mis infiernos, el rap que fas amb Kase-O i amb R de Rumba, de Violadores del Verso, que té un to diferent.

— Sí, és la rabiosa. I aquí sí que hi ha el punt de cagar-me en l'odi i el black mirror on vivim. Aquest desfogament m'ha anat de conya. I, a més a més, per a mi ha sigut un exercici de composició. Soc d'una generació que ha escoltat músiques molt diferents. M'encanta el punk, el folklore, el rap. I Kase-O, que tinc la sort que és amic meu, sempre em deia que havia d'animar-me a rapejar. Vaig escriure amb rítmica rapera, però cantant la melodia. A la cançó hi trec la ràbia per les vegades que m'he sentit injustament jutjada.

Has tingut aquesta sensació? Perquè ets una artista...

— Molt estimada, sí, però he tingut i tinc linxaments horribles. M'han dit coses horribles, i em fa molta ràbia.

A la lletra de Mis infiernos parles del paternalisme dels senyoros, de la gent que t'avalua, dels que et jutgen...

— I des de moltes bandes. També des de l'esquerra. Em fa mal quan em donen consells de moralitat o em diuen com he de pensar, o quan diuen que no soc prou radical per a ells i em fan la creu. Diuen coses molt doloroses. I per això reblo: "Què sabràs tu dels meus inferns? Què sabràs tu de com em sento ara?". És el càncer d'ara, que tothom és expert en tot i tothom et diu què has de fer, què has de pensar; i si no ets exactament com ells pensen ja no ho vals. Però és que això és impossible! Si coneguessin realment el que pensen els artistes, no els agradaria ningú, perquè ningú no pensarà exactament com tu penses. Per exemple, no hi ha cap partit polític ni cap polític amb el qual coincideixi al 100%, perquè és impossible. Per això hi ha d'haver el diàleg i la comprensió.

Tenies clar que la ràbia l'expressaries a través del rap, doncs?

— [Riu.] No ho sé, però m'hi he trobat molt bé. L'he gaudit molt cantant, sobretot la tornada, quan dic que què sabràs tu dels meus inferns, que estic farta dels teus consells de moralitat i que m'encantaria veure't al meu lloc, a veure com portaries aquesta pressió. Sort en tenim, que la música és teràpia, i hi he abocat de tot: amor, dol, ràbia...

¿La teva formació com a psicòloga fa que en siguis més conscient?

— Sí. Amb la cançó del meu pare vaig fer una teràpia de xoc. Em vaig tancar tres o quatre dies, i a més a més vaig ser molt gore. Em vaig posar la roba del meu pare, vaig col·locar tot d'espelmes i les seves fotos i va ser "Ara m'hi enfrontaré, al dol. I m'hi acompanyaràs tu, pare meu. Sentiré que m'abraces i en farem una cançó". Sabia que quan sortís de casa hi hauria un abans i un després. Vaig plorar molt, vaig recordar, vaig riure... Va ser una teràpia de xoc amb tots els ets i uts.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin el pitjor? O el que voldries oblidar.

— El millor suposo que cantar amb la meva família, sentir cantar la meva mare mentre collíem olives. I un record dolorós... Diria que cap, però sí que hi ha coses que m'han fet aprendre. Per exemple, hi ha una cosa que em va fer escriure la frase "No tornis a desitjar baixar d'un escenari". Em van portar a un d'aquests mercats de música, a Buenos Aires, amb tot de gent mirant-te i jutjant el que estàs fent. Això no té res a veure amb el que ha sigut la música per a mi des de menuda. Vaig sentir que ningú m'estava escoltant. Altres vegades, als bars, ningú m'escoltava però jo ho gaudia igual i acabava ficant-me la gent a la butxaca. Per allà no vaig saber gestionar-ho. Vaig voler baixar de l'escenari i tot.

Per cert, en directe mantindràs la part electrònica de Todo sigue igual?

— Sí, sens dubte. És de les que m'agrada més del disc. Amb els amics d'Albacete, el nostre festival sempre ha sigut el Viña Rock. Tinc aquest puntet punky, de rave, de fer el salvatge.

Els cantautors també ballen.

— Jo sobretot. L'altre dia vaig estar veient Soziedad Alkoholica, i la gent em mirava com... Bé, molts ja ho sabien, que m'agraden molts grups com Angelus Apatrida [la banda de thrash metal d'Albacete]. M'encanta gaudir de la música en totes les seves facetes.

En el disc anterior vas cantar Amor del bo en català amb Sílvia Pérez Cruz. Continua sent una referent?

— Sempre. Ho és i ho serà. Tot i que tenim codis musicals diferents, en algunes coses som molt properes. Per exemple, m'afalaguen molt quan diuen que tinc ànima vella com ella, que sembla que siguem d'una altra època.

stats