Cultura 07/11/2017

Jorge Edwards i Maria Molins revelen el lloc on habiten els seus personatges

L'escriptor i l'actriu conversen al Teatre Condal sobre la condició humana des de la ficció en el marc del festival Barcelona Novel·la Històrica

Núria Juanico
2 min
El novel·lista xilè Jorge Edwards i l’actriu Maria Molins durant la xerrada.

BarcelonaEl públic és a l’escenari i la seva presència, a tocar dels dos protagonistes, no és casual. Els espectadors observen de ben a prop l’escriptor Jorge Edwards (Santiago de Xile, 1931) i l’actriu Maria Molins (Barcelona, 1973), que són al Teatre Condal per conversar sobre la condició humana des de la ficció en el marc del festival Barcelona Novel·la Històrica. I el fet de tenir el públic a la mateixa altura respon a una voluntat metafòrica. “Tots vivim en un escenari. Els artistes són els encarregats de situar-hi la història i nosaltres, tard o d’hora, hem d’actuar per respondre a la condició humana”, reflexiona el moderador de la xerrada, Fèlix Riera, que l’enceta convocant Txékhov a la tarima.

Molins rescata una de les seves experiències més properes amb el dramaturg i recorda quan va interpretar el personatge de la Sònia per a L’oncle Vània. “Quan vaig començar a actuar estava obsessionada perquè el públic es cregués els meus personatges. Amb el temps vaig adonar-me que el camí és cap endins i que, a l’hora de construir-los, cal confrontar-los amb les pròpies foscors i resistències”, destaca l’actriu.

Edwards, autor de llibres com Persona non grata (Alfaguara, 2006) i La muerte de Montaigne (Tusquets, 2011), no només hi està d’acord sinó que equipara aquest procés d’introspecció amb el que viu un escriptor. “Hi ha un moment en què el novel·lista assumeix la vocació. És molt intens i dramàtic, perquè es transforma en un exiliat encara que no marxi del seu país. És un exili interior, s’endinsa en un procés d’ocultació i marginalització”, assenyala l’autor, que defuig el to apocalíptic i apunta que, malgrat la solitud inherent en aquesta manera de viure, “els llibres són grans amics”.

Més enllà de la fascinació per clàssics com Shakespeare, Racine i Stendhal, a Edwards i a Molins els uneix el vincle intangible dels artistes que es deixen endur pels seus personatges. “De cadascun d’ells n’aprenc alguna cosa”, assegura l’actriu, que explica que l’últim dia de funció demana si pot endur-se alguna cosa del vestuari del seu personatge per tenir present “tot allò que després queda” en ella. És un remolí emocional que també ha arrossegat Edwards en nombroses ocasions. L’última l’ha dut fins a l’Alemanya nazi per submergir-se en la història d’una dona que salvava nadons dels camps de concentració. “Quan el personatge pren vida, tu ho fas amb ell. Jo m’he deixat endur per aquesta dona i m’ha impressionat molt”, diu.

Perquè aquest viatge intern arribi a bon port cal, segons Edwards, deixar-se guiar pels records, però també pels buits que deixen. “Una bona memòria ha de tenir oblits. L’art funciona a través dels oblits, perquè només davant l’absència d’un fet el novel·lista dona barra lliure a la ficció”, reflexiona l’autor, que considera que un escriptor és “un historiador privat que ordena el caos”. Ell defensa la seva manera de treballar, escrivint a mà i allunyat del coneixement ràpid i fàcil dels ordinadors, perquè “si ho sabem tot, no podem novel·lar”.

stats