Joan Pons d’El Petit de Cal Eril: “Podria passar que el desè disc fos el darrer”

PalmaEls d'El Petit de Cal Eril tornen al Mobofest 8 anys després d'assistir-ne a la segona edició, el 2018, quan varen ser el primer grup no local que actuava a l’esdeveniment musical que amb els anys esdevindria per dret propi el Festival del Pla.

“Érem el primer grup que no era de Mallorca que tocava al festival. Hi havia molta gent, més de la que s’esperava. Va ser una nit increïble. Tocaven els Da Souza, amb ells ja teníem relació, però l’amistat encara es va fer més forta. Va significar establir connexions amb molta gent de Mallorca que es varen acabar de consolidar i que ens han acompanyat durant molts anys”, recorda el músic guissonenc Joan Pons.

Va ser al puig de Consolació, a Sant Joan, on es varen fer les tres primeres edicions i on la Mobo ha tornat 10 anys després per al darrer ball i la traca final des de dijous 23 fins dissabte 25. “Com es mereix", diu Joan Pons.

“Vam quedar una setmana de vacances. El segon o tercer dia ja vam treure les cadires a la plaça a la fresca amb la gent del poble i va ser fantàstic. Els pobles d’interior de Mallorca em recorden a la meva terra, la Segarra, on he nascut. Sempre que vinc em sento molt com a casa, hi veig una connexió molt especial amb la terra”. 

De fet, aleshores varen estar allotjats a ca padrins dels organitzadors. “Festivals així n’hi ha ben pocs: estimen la música i el que fan, i això no passa sempre”. I recorda “embarrancar la furgoneta a un fangar i que ens ajudessin” i fins i tot, una excursió “a una cala perduda que ens va ensenyar Miquel Serra”.

El Petit de Cal Eril, en actiu des del 2007, després de nou treballs discogràfics, ha d’arribar al que farà deu, un número que metafísicament coincideix amb el mateix amb què la Mobo farà el darrer ball. “Tinc algunes cançons gravades i segurament faré un altre disc. De vegades penso si mola deixar-ho en nou o fer el desè, o què hem de fer. El que és clar és que aquest grup no durarà per sempre. Tenir un projecte tants anys és molt complicat. És una reflexió que a vegades em ve al pensament i podria passar que fos el darrer. Tinc moltes idees per fer coses diferents; el desè disc hi serà”, reflexiona Joan Pons.

“Tinc tants dubtes... Hi ha èpoques que m’agrada més el que faig, d'altres no m’agrada gens i ho canviaria tot, però he descobert que el que has de gaudir és el camí, no l’objectiu final, perquè no n’hi ha. Sempre és començar de zero, és així el meu feeling amb l’art. És esgotador, però alhora il·lusionador”, conclou el músic.

Joan Pons és un dels artífexs d’un so, un estil i una producció particular que ja fa anys va esdevenir l’anomenat pop metafísic. “Em sento part d’un equip de persones que ens hem focalitzat en un tipus de música, com gravar-la i entendre-la. Sempre és interessant trobar una manera d’expressar que et faci sentir una mica únic, perquè, si no, és més fàcil caure en la redundància”. Ho fa amb el seu trio fidel, Jordi Matas, Ildefons Alonso i Dani Comas.

Un so singular i autèntic que ha aconseguit crear i del qual ha volgut virar i deixar enrere les textures més volàtils per aterrar-lo més en les guitarres en el seu darrer disc Eril, Eril, Eril (Bankrobber, 2025), un títol que és tota una declaració d’intencions. “El nom de la casa familiar és cal Eril”, on té l'estudi i on enregistra tota la música i d’on surt el seu sou inconfusible. “Als pobles la gent molts cops no t’ubica pel cognom, sinó pel nom de la casa. Soc el petit de quatre germans. Mai no em presentava així a ningú, però la gent m’ho deia. Quan vaig fer les meves primeres cançons el 2007 a la carpeta no sabia que posar-hi i l'hi vaig fotre 'El Petit de Cal Eril' i així es va quedar. Moltes èpoques l’he volgut canviar, perquè quan et poses un nom i no t’ho penses gaire et pot passar que no t’agradi o que no et representi, però no en vaig ser mai capaç. Ara ja el tinc interioritzat i no em preocupa, tot i que ha hagut èpoques que sí”, explica.

El concert de divendres 24 és l’únic d’aquesta gira que El Petit de Cal Eril farà a Mallorca. “Em quedaré un dia més per veure els Antònia Font. Estem tristos per la pèrdua de Joan Roca. Serà un festival molt emotiu i emocionant. La vida té aquests sobresalts i no tens res més per agafar-te que la música: serà la manera de compartir l’emoció de la vida i la vulnerabilitat de les persones”.