Jessica Chastain brilla com a telepredicadora caiguda en desgràcia

Sant SebastiàJessica Chastain ja té mig Oscar a la butxaca. Si més no el de millor maquillatge, element clau del personatge que interpreta l'actriu a The eyes of Tammy Faye, biopic sobre l'auge i caiguda d'una parella de telepredicadors nord-americans que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià. Per a Tammy Faye Bakker el maquillatge era tan important per definir la seva identitat que es va dibuixar permanentment la línia dels llavis i dels ulls en un intent de fixar la seva imatge ideal. És el mateix que feien ella i el seu marit a la televisió, presentar-se com el perfecte matrimoni cristià mentre darrere les càmeres la relació feia aigües i el seu imperi televisiu es dessagnava pels deutes i la mala gestió.

Una Chastain més pròxima als fans que la majoria d'estrelles del festival –sense perdre el seu carisma pèl-roig de reialesa hollywoodenca, això sí– ha explicat que va comprar els drets de la història de Tammy Faye després de veure un documental sobre el personatge: "Em vaig sentir culpable. Tot el que sabia d'ella era el que havia vist als esquetxos que la ridiculitzaven i a les portades dels tabloides. Els mitjans no van ser justos amb ella, la van convertir en un pallasso i jo sentia que calia explicar bé la seva història". Que es tractés d'una dona no era un factor irrellevant. "Durant molts anys els mitjans ens han tractat de manera molt injusta posant el focus en la nostra aparença física o la nostra sexualitat en lloc de parlar del que fèiem. Només cal veure el documental sobre Britney Spears. Per sort, el paper de la dona al cinema i als mitjans està canviant".

The eyes of Tammy Faye tanca la competició del festival amb un regust amarg. Com tants biopics de personatges al límit, la pel·lícula es recrea en els aspectes més estridents i s'aproxima perillosament a l'esperpent sense aprofundir en les connexions de la dreta nord-americana i el cristianisme evangèlic, que juga un paper clau en l'acte final del viacrucis dels Bakker. La direcció efectista de Michael Showalter potencia la dimensió kitsch del recital de Chastain, en una nova exhibició del seu talent superlatiu. "Hi ha papers que m'han obligat a explorar emocions més fosques, però aquest és el més exigent en termes de tècnica: he hagut de cantar, de parlar en un to més agut i en un accent molt particular, ser caricaturesca però no una paròdia, interpretar un personatge al llarg de diverses dècades... He necessitat tots els recursos que tinc", ha explicat.

La (poca) 'Fortuna' d'Amenábar

José Luis Rebordinos, director del festival, havia assegurat que la pròxima gran sèrie espanyola que aparegués participaria en la competició del festival. No s'hi ha atrevit amb La fortuna, primera sèrie que dirigeix Alejandro Amenábar, i és comprensible: es tracta d'un treball rutinari i fallit com a entreteniment, que no evoca en cap moment l'esperit aventurer que sí que aconseguia transmetre el còmic de Paco Roca i Guillermo Corral en què es basa. La història s'inspira en el conflicte diplomàtic real que el 2005 va enfrontar el govern espanyol a l'empresa nord-americana de recuperació de tresors Odissey, que va extreure del fons marí prop de 500.000 monedes de plata de les restes del galió espanyol La Mercedes, enfonsat a l'estret de Gibraltar el 1804 per naus angleses. Corral, diplomàtic de carrera, va ser testimoni directe del cas i Roca va transformar el seu relat –amb tot de llicències dramàtiques– en una història moderna de pirates afegint-hi elements d'intriga, espionatge i romanticisme.

Amenábar, en canvi, es limita a resseguir la trama i expandir-la a través d'uns personatges inflats de pes dramàtic, una estratègia que només se sosté en l'advocat que interpreta Wendell Pierce, i només gràcies al carisma del mític Lester Freamon de The wire. El contrast entre la seva interpretació o la de Stanley Tucci –l'empresari recuperador de tresors– i les del càsting espanyol és notable i de vegades sembla que a La fortuna hi convisquin dues sèries amb tons i registres diferents. Potser el toc més personal d'Amenábar és convertir la trama sentimental en una versió del conflicte entre les dues Espanyes que ja vertebrava Mientras dure la guerra, ara en clau de comèdia romàntica. “Crec en la barreja; no és bo que cadascú s'atrinxeri en la seva bombolla i em venia de gust veure com dos personatges d'idees oposades s'enamoren”, ha explicat el director.