Judith Colell: “Internacionalitzar el nostre cinema és imprescindible”

Aquest diumenge, la gala dels Premis Gaudí arriba a la seva quinzena edició. És un bon moment per parlar de cinema amb qui és, des de fa dos anys, la presidenta de l’Acadèmia. Entre la responsabilitat institucional i el vicedeganat dels estudis de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, a Judith Colell (Barcelona, 1968) encara li queda temps per fer de directora de cinema. Té dos projectes entre mans. L’un sobre la Guerra Civil, l’altre sobre la postpandèmia. De moment, aquesta nit té feina a la Sala Oval del MNAC. Alcarràs i Un año, una noche arriben a la gala amb 14 nominacions cadascuna. S’admeten apostes.

Explica’ns el gran secret. Per què agrada tant Alcarràs?

— Perquè és una gran pel·lícula. És molt personal, molt de veritat i parla de temes universals que preocupen a tothom. És una pel·lícula que emociona però sense buscar la llàgrima fàcil. I té molt aquesta mirada de la Carla (Simón) que connecta molt amb els espectadors. Ja ho va fer amb Estiu 1993 i ara ho ha tornat a fer. Tenim una gran autora de cinema europeu. Això és només el principi d’una carrera que ens donarà moltes alegries. 

¿El gran èxit d’Alcarràs ho tapa tot, en el cinema català? 

— Jo crec que no. És molt important i molt complicat guanyar l’Os d’Or de Berlín, però és un gran any del cinema català. 

Per què? No estàvem a cures intensives fa quatre dies? 

— Sí, però això ens ha fet espavilar. L’any passat ja es va començar a capgirar tot això, a pensar i repensar què calia fer per treure’ns d’aquestes cures intensives. I un any tan brillant com aquest ens ajuda molt per animar-nos. 

¿Brillant en qualitat o en quantitat?

— Brillant en qualitat. 

Perquè en quantitat anem coixos... 

— En quantitat... Bé, hem millorat. En tenim més que l’any passat. Però és molt important que és brillant en qualitat. Hem tingut quatre pel·lícules catalanes a secció oficial al Festival de Sant Sebastià, després l’Os d’Or de Berlín, hem estat a tots els festivals internacionals més importants, i fins i tot als premis Feroz, els Goya, el Forqué... la majoria són de pel·lícules catalanes. 

Però les pel·lícules catalanes en català potser sí que continuen necessitant el gota a gota. 

— En català, la veritat és que l’èxit d’Alcarràs ens ha anat molt bé, ha suposat un abans i un després. Però aquest any tenim pel·lícules magnífiques, hi ha Suro i totes les que estan nominades. 

Molt bones, però molt poques, de nou.

— Poquetes, sí. Més que poques, jo diria menys de les que voldríem. Però ara també hi ha hagut un canvi en les ajudes, amb suport a més pel·lícules grans fetes en català, i això donarà aire per a uns quants anys. 

Quan parles de “pel·lícules grans” vols dir pel·lícules amb molt pressupost?

— Amb un pressupost competitiu. 

Què és un pressupost competitiu? 

— Depèn. Una pel·lícula d’autor a nivell europeu costa uns quatre milions d’euros. Pensem que Alcarràs és una pel·lícula de més de tres milions d’euros, encara que sembli que és una pel·lícula petita, amb actors no professionals. S’hi ha invertit molt perquè pugui anar en aquests festivals tan grans i guanyar. És tan senzill com això. 

I de mitjana, quin pressupost té una pel·lícula catalana? 

— L’any passat, que va ser un any que a mi em va preocupar moltíssim, la mitjana en les pel·lícules en català que competien era de menys de 700.000 euros. 

Això és molt poc?

— Aquest any han pujat a més d’un milió, que comença a ser un bon pressupost. 

Fa deu anys, el 48% de les pel·lícules espanyoles es produïen a Catalunya. I ara?

— Menys del 30%. Ha baixat moltíssim. 

¿En aquest sentit, a qui renyaràs en el discurs que facis com a presidenta de l’Acadèmia? 

— No m’agrada gens renyar, als discursos. Renyar, discutir o parlar s’ha de fer als despatxos. I més parlar que renyar. 

D’acord. Doncs a qui demanaràs què? A TV3? Al ministeri de Cultura? A la consellera de Cultura?

— És molt important que es torni a apostar més clarament per TV3. L’altre dia vaig anar a la presentació del nou pla estratègic. Hi ha una clara intenció de tornar a ser el pal de paller de les pel·lícules catalanes i crec que els falta finançament. Hi ha una clara intenció per part de tots, des del director de TV3 fins a la gent que porta coproduccions i ficció i documentals, d’apostar molt més pel cinema i per la indústria d’aquí, però falta una inversió clara. 

¿Però el cinema o la indústria audiovisual els ha de salvar el diner públic?

— A veure... El diner públic salva moltes indústries. A més, si mires el retorn del cinema a nivell d’IVA, és molt, molt més gran que el que s’hi inverteix. 

A Catalunya, RAC1 és líder en català, TV3 és líder en català, el llibre més venut de Sant Jordi acostuma a ser en català. Per què en el cinema això no passa? 

— Doncs és una de les feines que hem de fer. Ara ens hem d’asseure amb la conselleria i les institucions en general per veure què hem de fer perquè la gent vagi a veure cinema en català. 

Perquè hi vagin hem de fer bones pel·lícules, no? No hem d’anar a veure cinema en català per compassió, sinó perquè és bo. És el que ha passat amb Alcarràs...

— Aquest és el tema, evidentment. Alcarràs és una molt bona pel·lícula però n’hi ha moltes de molt bones, aquest any i d’altres anys també. Alcarràs ens ha mostrat que amb una bona promoció, que en aquest cas va venir donada per l’Os d’Or de Berlín, el públic va a veure les pel·lícules si són bones, evidentment.  

¿Corea del Sud pot ser exemple per a Catalunya? Després de l’èxit de Paràsits i d’El joc del calamar han fet veure que són una potència audiovisual mundial...

— I amb l’èxit de Paràsits i d’El joc del calamar, els productes coreans s’han començat a vendre molt més: més cotxes, més... Ja no és només això, és la importància de tenir una cultura pròpia com a país. És el que ens explica i ens dona sentit com a país. Si no, tots estaríem del tot colonitzats pels americans i no caldria que féssim res més. 

I a Europa?

— Això tots els països europeus ho tenen molt clar. No només amb el cinema. Fixem-nos també en les plataformes i les sèries... Els països nòrdics, Alemanya, França, Itàlia, tots aposten fort pel seu audiovisual. És molt important, a més, pel que pot suposar que els nostres productes es coneguin més enllà de les nostres fronteres. Crec que la internacionalització és imprescindible. 

A la gala dels Gaudí d’aquest vespre veurem que heu creat tres premis nous, entre els quals el de millor interpretació revelació. Per què?

— Està bé que revisem els premis de tant en tant. Per exemple, la direcció novella dona l’oportunitat que vuit persones es beneficiïn de la nominació al Gaudí. I en el cas dels actors igual. El que més hi ha en una pel·lícula són actors... 

Deixa’m fer d’advocat del diable. ¿Potser s’enfadaven els actors i les actrius si qui guanyava el premi era un lampista professional que feia de lampista? 

— Suposo que sí, que va haver-hi actors i actrius que es van enfadar. Però jo crec que el premi és perquè així poden entrar més actors i actrius i beneficiar-se d’una nominació que pot donar molt prestigi, més feina i més possibilitats. 

Aquest intrusisme era vist des del sector com dient “d’acord, són autèntics lampistes i pagesos, però no són actors, no han fet els estudis. Què passa amb la professió, amb el conveni...?”

— És cert que els actors ho comentaven, però, vaja, no passa res. En primer lloc, voten els acadèmics i arriba un moment que si la gent vota una cosa és perquè realment els ha agradat molt. Pensem també que darrere els actors no professionals hi ha molta feina de direcció. Però puc entendre el malestar. Ara, el premi d’interpretació revelació no s’ha fet exclusivament per a això, sinó per donar més oportunitats a més actors i actrius.  

El premi Gaudí d’Honor l’heu donat al Jaume Figueras. Premi a un cronista de cinema. Per què? 

— Perquè el Jaume Figueras ha ajudat moltíssim al cinema català, i a molts dels cineastes que ara estan triomfant als festivals. Ha estat un Gaudí d’Honor molt i molt aplaudit per tot el sector. I era de justícia reconèixer la feina que es fa des del periodisme, la crònica i la crítica i la comunicació. És imprescindible. 

Les sales es buiden. Ha estat culpa del coronavirus, de Netflix, de què? 

— La pandèmia ha fet un flac favor a les sales de cinema, perquè la gent s’ha acostumat a estar a casa i mirar les seves pantalles. I costa tornar al cinema.  

I potser ja no hi tornarà. 

— Espero que hi tornin, perquè no hi ha color. Per la teva concentració, per la qualitat de la imatge, per la comoditat de les cadires, per totes les inversions importants que han fet. Espero que no segueixin tancant sales perquè per a nosaltres seria un desastre total i absolut. Jo animo la gent que torni a anar al cinema perquè és fantàstic, i tampoc és tan car. Si busques bé el dia, mires ofertes i compres l’entrada per internet, no és tan car. 

Si una família de quatre persones va al cinema, gairebé pel preu d’anar-hi tots junts un dia poden tenir Filmin o Netflix uns quants mesos...  

— Sí, però no és el mateix. És la qualitat amb què veus les pel·lícules. Anar al cinema és tot un esdeveniment, una experiència, i és una llàstima perdre-la. Ens quedarem sempre a casa veient pel·lícules? A més, a mirar una pel·lícula a Netflix no us hi asseieu tots junts. Un a l’ordinador, l’altre amb la tauleta, l’altre al televisor. És d’una individualitat que... No hi ha color. 

És mes cara la crispeta i la beguda que l’entrada.  

— De la crispeta i la beguda en pots prescindir. És una cosa que em molesta. Em sap greu perquè sé que és un lloc on guanyen molts diners i ara potser se’m tirarà tothom a sobre, però... Hi ha gent molt discreta, però n’hi ha que fa molt soroll. Per favor, vull veure la pel·lícula!

Amb la teva junta, l’Acadèmia ha creat el departament contra els abusos al nostre cinema. Heu tingut denúncies? 

— La veritat és que és una cosa totalment anònima i confidencial que porten la Carla Vall i l’Aina Troncoso, l’advocada i la psicòloga. Nosaltres sabem que n’hi ha hagut, però no sabem ni quantes, ni com, ni qui, ni quan. Treballem en un protocol, el primer d’aquest estil a la UE, que era absolutament necessari. 

¿Així com el Me too ha esclatat al teatre català, en el cinema esteu prioritzant la discreció?

— Sí, de moment sí. Està bé portar les coses amb discreció. Sobretot si les víctimes volen reflexionar i pensar què és el que volen fer. Això s’ha de preservar. Penso que és molt important.

QÜESTIONARI HALSMAN

Barcelona és un plató de cinema desaprofitat?

El 2030 quedaran sales de cinema?

Els Premis Gaudí són la sala d’espera dels Goya?

Quan acceptarà l’Estat un referèndum acordat i vinculant?