Tres segles i mig de comèdia, foc i reines al Teatre Principal de Palma

PalmaAbans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

Els antecedents del que ara és el Principal els hauríem de cercar en l’antic teatre del Gremi de Sabaters, una organització d’artesans, cap a mitjans del segle XVII. Sembla que els d’aquest ofici eren particularment aficionats a les arts escèniques. Segons Gaspar Sabater, la Sala dels Sabaters era molt a prop del Principal actual, a la que és avui la plaça de Can Tagamanent de Ciutat.

El vincle entre aquella sala i l’actual consistia en el fet que, ja llavors, gràcies a les funcions de teatre es finançava el que ara en diríem una despesa social: l’Hospital General de Palma, funció assistencial que es va mantenir al llarg dels segles. Justament va ser el propòsit de donar una mà a l’Hospital el que va dur el 1662 Ferran Moix a cedir uns terrenys, propietat de sa mare, per a la construcció de la Casa de les Comèdies, que va finançar el Gran i General Consell. Es va inaugurar l’agost del 1667. Era un edifici bastant més petit i més senzill que el teatre que li agafaria el relleu.

Arran de la presa de Mallorca per les tropes de Felip V, el 1715, la Casa de les Comèdies passà a exercir una de les funcions menys imaginables per a un teatre: es va convertir en quarter de les tropes d’ocupació. Aquesta situació es va mantenir fins al 1742. Després de 27 anys sense teatre, els ciutadans de Palma reberen la reobertura amb “vertader entusiasme”, narra Sabater. Aleshores no existien plataformes digitals amb què passar l’estona mentrestant.

Cap al 1852, la Casa de les Comèdies presentava unes condicions tan deficients que es va haver de tancar. Es va decidir construir un teatre nou de trinca i es va plantejar d’ubicar-lo entre el carrer de Paraires i l’Hort del Rei, però finalment es va haver d’aprofitar el mateix solar. Mentre s’edificava el nou teatre, es va fer servir el ‘Coliseu’, un espai improvisat, amb aquest objectiu, al Cercle Mallorquí.

La mala sort que dugué ‘Macbeth’

L’arquitecte del nou espai escènic, Antoni Sureda, va fer una volta per uns quants teatres europeus per inspirar-se. Aleshores estava de moda el gust francès –eren els temps de l’imperi de Napoleó III–, així que el nou teatre es va edificar en aquesta línia. Fins i tot es va contractar un pintor francès, Félix Cagé, que feia feina al Liceu de Barcelona, per decorar-ne la sala. Varen ser tres anys d’obres i va costar la més que respectable xifra de 60.000 duros.

Aquest espai successor de la Casa de les Comèdies va rebre el nom de Teatre de la Princesa d’Astúries, en honor de la filla gran de la llavors reina Elisabet II: Elisabet Lluïsa, coneguda com ‘la Xata’. De fet, es va avançar la data de la inauguració per fer-la coincidir amb l’onomàstica de totes dues, que hi assistiren: va ser el 19 de novembre del 1857.

Feia només mig any que el Teatre de la Princesa havia obert les portes quan va esclatar un incendi, el 12 de juny següent. Les campanes de l’Ajuntament i de les esglésies de Palma mobilitzaren els ciutadans, que acudiren en massa a apagar-ne les flames. Però tot va ser inútil. El foc va devorar-ne tot l’interior i deixà drets només els murs exteriors.

Es va especular que els focs artificials que es feien servir a una representació podien haver estat la causa d’aquell desastre. Ara bé, el que es posava en escena el vespre abans era Macbeth, l’òpera de Verdi a partir de la peça de Shakespeare. I tota la professió teatral sap que “la tragèdia escocesa” –no se n’ha de dir ni tan sols el nom– duu sistemàticament la mala sort. Casualitat?

Reconstruir el teatre

El cas és que s’havia de reconstruir el teatre. I es va sol·licitar ajuda al govern estatal, a veure si hi podien donar una mà. Sorprenentment, l’Estat va respondre afirmativament. Amb aquella subvenció, el cobrament de l’assegurança i alguna aportació més es va poder fer l’obra, amb els mateixos arquitecte i decorador. Fins i tot se’n va ampliar la superfície; es feu adquirint quatre cases veïnes.

El nou teatre es va inaugurar el 14 de setembre del 1860, ara amb el nom de Príncep d’Astúries. Per què, ara, ‘del Príncep’ i no ‘de la Princesa’? Perquè, mentrestant, la reina havia tingut un fill mascle: el futur Alfons XII. Així que la seva germana s’havia quedat composta i sense herència. Increïblement, aquesta preferència de l’home sobre la dona per accedir a la Corona es va mantenir a la Constitució del 1978, l’actual.

Per segona vegada es va haver de fer feina a correcuita, perquè coincidís l’obertura oficial de la sala amb la visita que, aquelles mateixes dates, feren a Palma Elisabet II amb el seu home i els fills. En aquella funció de gala es va oferir –en castellà, per descomptat; no s’havien d’ofendre les oïdes reials amb llenguatges perifèrics– La campana de la Almudaina, un èxit aclaparador del mallorquí Joan Palou i Coll, que al llarg del temps es continuaria representant sovint al mateix escenari. El més curiós és que, en aquesta mena d’història-ficció, aquell fill de Jaume III que mai no va recuperar la Corona sí que aconseguia ser rei de Mallorca, amb la qual cosa l’illa no hauria estat reincorporada a la Corona d’Aragó ni, per tant, a Espanya.

Pesta, barrets i llum elèctrica

En arribar, el 1868, la revolució ‘Gloriosa’ que va enderrocar Elisabet II, el teatre va canviar de nom i es va passar a dir Principal. No tan sols això: el poble revoltat va fer miques l’estàtua que se li havia dedicat al cap del Born de Ciutat, i les restes de marbre del monument es ‘reciclaren’, que en diríem avui, per fer l’escala d’accés del vestíbul a la platea del teatre. L’escala es va perdre amb la reforma que es va dur a terme el 2007, i així es va esvair el darrer rastre de la reina que l’havia inaugurat.

Els Borbons tornarien només sis anys més tard –els Borbons sempre tornen–, però el Principal ja va quedar amb aquest nom. Que, per cert, duen altres teatres a la resta de l’Estat, com a Barcelona, Saragossa i Burgos. També a la Part Forana de Mallorca, és el cas d’Inca i Santanyí. I, per descomptat, el de Maó, el teatre d’òpera més antic de l’Estat.

Els successius vaivens polítics es veien reflectits en la programació del teatre. El 1873, en arribar la I República, es feia una ‘Gran Funció Patriòtica’ amb la representació de Mariana Pineda, una heroïna revolucionària. En restaurar-se la monarquia, Alfons XII va ser objecte d’un homenatge, i també se’n va fer un a la II República en proclamar-se. Per descomptat que el franquisme també s’hi va fer notar: funcions benèfiques organitzades per la Falange, una sarsuela a benefici del Moviment Nacional i l’actuació del Teatro Azul, el color de les camises falangistes, entre d’altres.

Una epidèmia de pesta

El Principal no el duia la Diputació Provincial directament, sinó que se’n concedia la gestió a un empresari. L’externalitzava, que en diríem ara. Això no sempre era un negoci: el 1865, es va haver de tancar la sala per una epidèmia de pesta. El 1870, l’adjudicatari Joan Goula, que era al mateix temps director d’orquestra, va haver de deixar l’illa per les pèrdues econòmiques. El 1883, La Ignorància acusava la Diputació de no preocupar-se perquè al Principal s’hi presentassin productes de qualitat. No va ser fins al 1977 que la institució provincial en va assolir la gestió directa, per traspassar-la després al Consell de Mallorca.

Devers aquella època, el 1881, es va instal·lar al Principal la il·luminació elèctrica, tota una novetat, que degué deixar el públic enlluernat, mai més ben dit. Aquell mateix any hi va actuar el mític tenor Julián Gayarre. I també el 1881 el governador civil va establir la prohibició, sota multa, de fumar a la sala; la qual cosa, amb aquell antecedent de l’incendi d’uns anys enrere, resultava prou raonable, si bé no se li va fer gaire cas. La pràctica de les dones de dur capell representava un obstacle significatiu per a la visibilitat. I de vegades el públic aplaudia amb tant d’entusiasme que El Isleño els retreia que així no hi havia manera de sentir els intèrprets.

Culte i popular

El Principal s’entenia que era l’espai culte, mentre que un altre escenari de Ciutat, el Teatre-Circ Balear, es destinava a gèneres més populars. A la sala de la Diputació s’hi havia d’anar ben mudat: algun testimoni de l’època afirmava que les senyores de bona posició no hi anaven, justament, per allò de no tenir res per posar-se.

Cap al 1895, el Principal va ser objecte d’una de les múltiples reformes que s’hi han duit a terme, fins als nostres dies, en la qual es va afegir el frontó que corona la façana, fet sobre un dibuix de Ricard Anckerman. Degué ser en aquell moment quan va desaparèixer –com fa poc els bellaombres de la plaça de Llorenç Villalonga– l’om majestuós que custodiava el teatre, al peu de les escales laterals. Màrius Verdaguer va lamentar la tala d’aquell arbre, que “estimava com a un ésser viu i com a un distingit ciutadà”.

El Principal era, en bona part, un lloc de trobada social, al qual, com recull Luis Fábregas, els al·lots anaven sobretot per fixar-se en les al·lotes, mentre eren escrutats detingudament amb els prismàtics per la possible sogra. És on algun d’ells va conèixer la seva futura dona. Ara és una de les infraestructures culturals essencials de Mallorca, i potser ha perdut –o no?– aquesta funció social. Però continua al mateix lloc que ha servit l’art de fa tres segles i mig.

Informació elaborada a partir de textos de Gaspar Sabater, Joan Mas Vives, Antoni Nadal, Juan Bonet, Miquel dels Sants Oliver, Marius Verdaguer i Luis Fábregas y Cuxart i el volum col·lectiu Història del Teatre Principal.