Sis segles de Gràcia us contemplen

PalmaEls seus orígens es remunten a sis segles enrere i, al llarg d’aquest temps, ha estat un espai sacre de referència per als llucmajorers i també per a molts de mallorquins. El santuari de Gràcia, al puig de Randa, es va haver de tancar al públic per una esllavissada de terres i ha pogut reobrir-se després de les obres de millora. Aquest 7 de juny acollia el primer esdeveniment cultural des de la reobertura: el concert de Joan Miquel Oliver i Miquel Serra, que inaugurava el festival Sonsdenit. Repassam la història de Gràcia seguint els estudis de Bartomeu Font Obrador, Francesc Riera i Pere Xamena, Celso Calviño, Joan Clar i Miquel Grimalt, i amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Llucmajor.

Gràcia no es pot deslligar del seu entorn, compartit entre Llucmajor i Algaida. El puig de Randa alberga al seu cim el santuari de Cura, mentre que damunt la penya Falconera s’ubica Sant Honorat, i a sota d’aquesta, el santuari de Gràcia. Bé es podria dir que aquesta és la muntanya mística de Mallorca, amb una llarga tradició d’ermitans que hi cercaren la pau d’esperit, entre els quals, el mateix Ramon Llull. Coves i muntanyes, a més, formen part del nostre llegendari, com es constata en un bon grapat de rondalles.

Fou al que llavors era una cova coneguda com de l’Aresta on, a començament del segle XV, trobaren refugi espiritual el fra menor Antoni Caldés, llucmajorer, i un petit grup de seguidors que procedien del convent de Sant Francesc de Ciutat. El seu objectiu era posar en pràctica de manera rigorosa la norma de pobresa i austeritat del sant d’Assís. Hi havia una petita font que aportava l’aigua necessària per als eremites. Caldés era un personatge important: fou confessor de la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, i autor d’un devocionari, Exercici de la Santa Creu.

A finals d’aquell mateix segle XV s’hi va construir una capella, els fons necessaris per fer-ho i per al seu manteniment els aportaren els llucmajorers. Es va triar l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia perquè se la considerava eficaç advocada contra la pesta, epidèmia que en aquella època arrasava a Mallorca, i pertot. La veneració dels llucmajorers per la Verge de Gràcia és proverbial: a una crònica del 1908 s’assenyala: “Bevem aquesta devoció amb la llet de les nostres mares i no l’oblidam mai”. A la Mare de Déu de Gràcia també se l’invocava en cas de sequera.

Vi i taronges per als pelegrins

El prevere Miquel Galmés va fer l’encàrrec a l’artesà Gabriel Moger de cisellar l’escultura, de fusta policromada i d’estil gòtic. Actualment, l’acompanyen dos àngels de factura posterior, barroca, que li fan d’escortes. Ja en data tan primerenca com el 1502 es va haver de restaurar. Ho va fer un pintor dit Joanot.

Ara bé, aquells eren temps de constants incursions dels turcs o dels seus aliats barbarescs a les costes de les Balears. Tant, que el 1543 es va pensar que el més prudent era que els objectes més valuosos del santuari fossin traslladats a la Seu de Mallorca, on romangueren fins al seu retorn a Gràcia.

La fama del santuari com a destinació de peregrinació aviat es va escampar per la resta de Mallorca. Consten caminades des de Santanyí, Algaida, Pollença i Palma. Era escenari constant de processons i de sermons, convenientment retribuïts als oficiants. Per descomptat, també era necessari proporcionar menjar i beguda als fidels que hi acudien. Per aquest motiu, Font Obrador recull a la seva Història de Llucmajor partides de vi, taronges i altres queviures per abastir els pelegrins. També s’hi va haver de construir un estable.

Els visitants, com és habitual als llocs de peregrinació, han deixat a Gràcia petjades de la seva devoció. L’arxiduc Lluís Salvador, que va deixar escrita una descripció del santuari fil per randa, registra com, a un passadís pròxim al cambril de la Verge, s’hi exposaven “alguns vestits presentats com a exvot”, és a dir, com a agraïment per alguna gràcia obtinguda.

El 1501 es va fundar a Gràcia una escola. El 1525 ja existia una confraria amb aquest nom, que a final de segle era la que rebia més donatius de tot Llucmajor. Els llegats econòmics al santuari eren constants als testaments de l’època. Gràcia era el lloc de destinació de tota celebració religiosa important que es fes a la vila.

Tot i aquella abundància de donacions, segons ressenya Font Obrador, el 1578 l’estat de conservació del santuari era “deplorable” i amenaçava ruïna. Gestionar allò era una complicació. Tanta, que els clergues de Llucmajor declinaren l’oferta de fer-se’n càrrec. A la fi, el 1581, Damià Garau, que fins aleshores s’havia encarregat de Sant Honorat, ho acceptà, i es va dedicar en cos i ànima a millorar la situació.

A començament del XVII, el santuari de Gràcia va rebre un il·lustre visitant: el bisbe Baltasar de Borja –de la cèlebre família de papes–, qui va ordenar que a l’altar de la Verge se li havia d’afegir un retaule, per realçar-lo més. Per descomptat, no ho havia de pagar ell. Un dels jurats va proposar que se’n fes servir un de ja existent, que era de la família Tauler, i així la vila s’estalviaria la despesa. Curiosament, el mateix prelat havia censurat l’excés de vestits de què disposava la imatge, perquè el considerava desmesurat.

El bestiar del marquès de Zayas

En la primera meitat del XVIII hi començaren les obres d’una nova església –l’actual–, al mateix temps que s’acabaven les de l’hostatgeria, destinada a allotjar els pelegrins, al que abans havien estat les cel·les dels eremites. Actualment, no es fa servir. El fet que Gràcia es construís marcat pel penya-segat ha ocasionat que els edificis siguin, per força, llarguers. De fet, per a la construcció del nou temple es varen haver de fer servir càrregues de pólvora, per desfer-se de les roques que ho obstaculitzaven.

L’edificació d’una església és una tasca de llarga durada –llegiu, si no, Els pilars de la Terra–, i aquesta no en va ser l’excepció. Fins al 1827 no es va instal·lar el púlpit, culminant les obres.

Una altra visita d’un bisbe, Pedro Rubio, el 1781, va dur noves instruccions al santuari: no s’havia d’invertir la major part de les almoines en l’hostatgeria, com es feia, per a comoditat dels pelegrins, sinó en la decoració de l’església. I així es va fer: Font Obrador considera que el paviment amb el qual es va dotar el temple “és l’exponent més valuós de rajola artística valenciana que conservam en tota l’illa”. Al presbiteri se li aplicaren mil peces d’or i mil de plata, i això devia suposar una despesa més que notable, ja que el germà del pintor va haver de fer mans i mànigues per cobrar el deute.

Gràcia ha estat al llarg de tot aquest temps, i fins als nostres dies, sota una doble jurisdicció: l’eclesiàstica, per descomptat, però també la de les autoritats llucmajoreres. Font registra com, ja en data tan primerenca com el 1494, els jurats –regidors– s’havien fet càrrec del santuari, compartint el seu patronat amb el rector. La designació dels custodis del santuari, òbviament capellans, es feia d’acord amb els jurats.

Actualment, l’oratori pertany al Bisbat de Mallorca, però els terrenys annexos són municipals, raó per la qual cadascuna de les dues institucions, religiosa i civil, s’han fet càrrec de la seva part de la recent rehabilitació. Per aquest mateix motiu, l’escut de la vila és a la volta principal de l’església. Després de tot, foren els fidels els que al llarg de segles pagaren les despeses de l’Església.

De la mateixa manera, com ens relaten Calviño, Clar i Grimalt, la caixa a on dipositaven els pelegrins les seves almoines, al peu de la imatge de la verge, es tancava amb tres claus: una la tenia el rector; una altra, un representant de l’Ajuntament, i la tercera el clavari –conegut així justament per aquest fet, tenir la clau–, que era un ‘amo’ de les terres properes. A més d’aquestes dues jurisdiccions, una tercera la pretenia el 1900 el marquès de Zayas –no qui fou famós cap de la Falange, que llavors tenia quatre anys, sinó el seu predecessor. Aquell any, el rector expressava per escrit al vicari general la seva incomoditat perquè el bestiar del marquès el portaven a pasturar als terrenys de l’oratori, amb l’argument, sostingut per l’aristòcrata, que eren seus. Va haver d’intervenir-hi el batle per mediar en la desavinença.

L’abril del 1908, els llucmajorers anaren en processó multitudinària a Gràcia, amb l’objectiu de lliurar a la Verge una corona de plata que, per descomptat, també havien costejat ells. Aquesta pujada just després de Setmana Santa s’ha mantingut fins ara. Ni tan sols en les circumstàncies traumàtiques de la Guerra Civil es va deixar de fer. Era una celebració religiosa, però també popular: els llucmajorers duien el menjar i feien una mena de pícnic a les terres de Gràcia. Alguna vegada es va fer el camí a la inversa, duent la imatge de la Verge fins a la vila.

Els despreniments de la penya Falconera el 2002 ja ocasionaren que s’hi haguessin d'instal·lar unes malles de protecció, a més de rehabilitar el santuari. El 3 d’abril del 2005, es tornava a celebrar la pujada des de la vila. Més recentment, la pandèmia de covid del 2020 va interrompre l’afluència a Gràcia.

Un temps després, un nou esllavissament de terres per fortes plogudes va afectar els terrenys municipals que es fan servir com a aparcament, la qual cosa va obligar a tancar el recinte, regular les visites mitjançant sol·licitud prèvia i reparar i consolidar el mur de l’esplanada. Una vegada que també el Bisbat va dur a terme la seva part de les obres, es va poder obrir al públic. Aquest 27 d’abril, els llucmajorers tornaven a pujar a Gràcia: l’espai on, de fa sis segles, l’espiritualitat ha trobat ca seva.