El passat agrícola oblidat de Son Gotleu

PalmaEntre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

Avui Son Gotleu és el tercer barri amb més densitat de població de Palma, amb prop d’11.000 habitants. Deu el nom a una antiga possessió de la zona. A l’actual camí de Son Gotleu encara s’hi poden veure cases construïdes als anys 50 amb aires rurals. Són plantes baixes, amb un jardí a la part posterior. Cati Jordà Ramis, de 53 anys, fou a temps de conèixer aquell passat agrícola. “Jo –diu– som la quarta de vuit germans. Mon pare és de Sineu i ma mare, de Llubí. El 1966, ell, a 24 anys, vingué a Palma a fer de taxista. Ho feu animat per uns familiars que ja menaven un taxi. Al cap de tres anys, amb el que havia guanyat, ja pogué comprar un pis a Son Fortesa, on s’instal·là amb ma mare i els fills. A Son Gotleu, a un quilòmetre de distància, hi anaven molt. Els meus padrins materns feien de masovers a la possessió de Ses Sorts, on avui hi ha el poliesportiu Germans Escales. A principi dels 80, en morir el padrí, ja ens hi instal·làrem tota la família. En acabar la dècada, quan ens expropiaren la finca, haguérem de tornar al pis de Son Fortesa”.

Jordà sent nostàlgia per la seva infància a Ses Sorts, que a partir del 1973 veuria construir al davant la via de cintura, allà on abans passava el tren que anava a Llucmajor i a Santanyí. “Els vuit germans nedàvem al safareig. Ajudàvem a sembrar a l’hort i a criar animals. Ens venien a comprar veïns de Son Gotleu i del Rafal. Record vendre molts conills vius que escorxàvem al moment. Per Nadal les porcelles triomfaven. Els qui també feien de venedors eren els amos de la possessió La Rafalera, on es construiria l’actual ambulatori”. A final dels 70, la nova realitat demogràfica del barri era més que evident. “Ens venien a comprar molts peninsulars. Estaven encantats de poder adquirir productes de la terra com els que tenien als seus pobles natals”.

Primers habitatges

A Son Gotleu, els primers habitatges de protecció oficial es començaren a aixecar el 1962. Situats entre l’actual carrer d’Indalecio Prieto i la plaça d’Orson Welles, serien coneguts com ‘els edificis blancs’. Eren pisos integrats en 19 blocs aïllats, en forma de capsa, de cinc plantes. Estaven en sintonia amb el model desenvolupista de l’època, que contrastava amb l’arquitectura de cases en planta baixa de tota la vida. El mateix model s’implantaria a altres barriades de l’extraradi de Palma amb una forta afluència de treballadors arribats de la Península. Fou el cas de la Indioteria, al polígon de Son Castelló, i Son Roca i Son Ximelis, al districte de Ponent. A la dècada dels 50, Antoni Roca Cabanellas, l’arquitecte del monument feixista de la Feixina (1947), ja havia construït pisos subvencionats a Corea (1955), al Camp Redó, i a Verge de Lluc (1957), al límit amb Marratxí.

Nascuda ja a Son Gotleu és Antònia Amengual Vidal, de 56 anys. “Els meus pares –assegura– eren de Llucmajor. Ell feia de guàrdia civil i el 1967 el destinaren a Palma. Llavors saberen que s’estaven construint unes finques amb tota mena de comoditats en un barri que no aturava de créixer. Hi compraren un pis sobre plànols. En estrenar-lo, ma mare en quedà fascinada. Abans mon pare havia estat destinat a la Colònia de Sant Pere, on vivien en una casa que no tenia ni electricitat ni aigua”. Els progenitors d’Amengual eren totalment monolingües. “El castellà l’aprengueren aquí, en contacte amb els peninsulars. Amb tot, la majoria de veïns de la finca eren mallorquins com ells que havien deixat la Part Forana amb la idea de donar un millor futur als seus fills. A final dels 70, davant l’increment de la conflictivitat, vengueren el pis per comprar-ne un altre al barri de devora, Pere Garau”.

De la degradació de Son Gotleu no se’n va témer Jordà. “Jo anava pertot ben tranquil·la, al forn, al quiosc dels gelats, a la papereria... Coneixia a tothom. Mai vaig tenir la sensació d’inseguretat ni mai vaig veure gens de droga. Sentia, però, gent que es queixava que a la nit no podia dormir per culpa dels renous i d’algun incident que hi havia”. En aquells anys, els carrers eren plens de comerços regentats per mallorquins: Ca na Bel, Joieria Fortuny, Ferreteria Payeras, la merceria Ca na Paquita i el bar Ca sa Sinevera, un nom que delatava l’origen dels propietaris.

Mater Misericordiae

La parròquia de Corpus Christi, aixecada el 1967, seria l’ànima de Son Gotleu. Ho explica Leyla Dworkin, la responsable de reconstruir la memòria del barri amb testimonis com Jordà i Amengual: “L’església va donar aixopluc a diferents iniciatives culturals i socials. En destacaren L’Infant Club Son Gotleu, l’Iris Club i el grup excursionista l’Orfe Club. També es crearia el Centre de Promoció Femenina. I en l’àmbit esportiu es fundarien equips de futbol com el CE Son Gotleu”.

El 1964 les monges franciscanes de la Misericòrdia inauguraven a Son Gotleu el seu primer centre Mater Misericordiae amb voluntat d’atendre nines amb necessitats especials –llavors Sant Joan de Déu només atenia nins. El 1968 obria el Cine Novedades, amb una capacitat per a 400 persones –molt recordades foren les sessions dedicades a pel·lícules de François Truffaut. El 1982, després de catorze anys de vida, s’acabà la fantasia i l’edifici passà a acollir una oficina de l’Obra social i cultural de Sa Nostra. Actualment, és la seu de l’Associació de Gent Gran.

El 1972 el barri tingué la primera escola pública, el CEIP Joan Capó, prop de la neuràlgica plaça de Fra Joan Alcina. Fins aleshores els nins anaven majoritàriament als centres concertats de La Milagrosa, a Son Canals, i a Corpus Christi. L’oferta pública s’ampliaria amb el CEIP Gabriel Vallseca (1975), el CEIP Es Pont (1988) i l’IES Josep Sureda i Blanes (1990). Entre aquests dos darrers centres hi ha el parc de Joanot Colom, presidit des del 2003 per una gran estàtua de bronze del principal líder de la revolta de les Germanies del segle XVI.

La revista Eco Viu faria d’altaveu d’aquell frenètic desenvolupament. S’editava bimestralment i arribà a tenir un tiratge de 500 exemplars. Incloïa cartes dels lectors, vinyetes humorístiques, retalls de premsa i un apartat sobre l’origen del nom dels carrers titulat Conozca su calle. “En els seus orígens –apunta Dworkin– va servir sobretot per denunciar els problemes que afectaven la població de Son Gotleu i per presentar alhora propostes de millora. Es reivindicava la instal·lació d’un clavegueram, de comptadors d’aigua individuals, la pavimentació dels carrers i la construcció d’escoles, zones verdes, pistes esportives i espais de joc per als infants”.

Contra l’estigma

El 1977, en plena Transició, es va legalitzar l’Associació de veïns de Son Gotleu. El 1993, se’n crearia una altra, la d’Orson Welles, liderada pel combatiu activista Ginés Quiñonero (1935-2022), conegut com ‘la veu de Son Gotleu’. L’entitat agafava el nom de la plaça del barri, situada als terrenys de l’antiga possessió de Son Negre, que corria el risc de ser urbanitzada. El 1985 es faria realitat una de les grans reivindicacions veïnals: un centre de salut. S’aixecà sobre els terrenys de l’antiga possessió de La Rafalera. “A partir dels anys 90 –afirma Dworkin–, la creixent demanda de mà d’obra va motivar l’arribada de migrants extracomunitaris, sobretot de Nigèria, Senegal i el Magreb. S’instal·laren a Son Gotleu perquè era on hi havia cases més barates. I encara passa. L’Ajuntament, però, el té totalment abandonat. Avui el sentiment de pertinença al barri és fràgil perquè la gent amb prou feines pot sobreviure, arribar a final de mes”.

El 2003, per gestionar les necessitats de tanta multiculturalitat, es creà la Plataforma d’entitats i serveis de Son Gotleu. “Fan –diu la investigadora– una feina de formiguetes per combatre l’estigma de barri conflictiu. Tota la seva bona feina, però, queda dinamitada quan surt als diaris la notícia d’alguna brega”. Cati Jordà i Antònia Amengual, dues de les veïnes històriques de Son Gotleu, hi continuen vinculades com a educadores ocupacionals al centre Mater. Amengual veu al barri una nova transformació del tot sorprenent: “Devora l’ambulatori, aferrat a la via de cintura, hi estan construint finques amb piscina”. El servei de busos de l’EMT ofereix un altre contrast. La línia 7 uneix Son Gotleu amb el luxós barri de Son Vida.