Els nous pilotaris de Mallorca

PalmaUn arc de mig punt presideix l’entrada principal del Frontó de Sineu, situada en un xamfrà. El 2022 Juan Fernández Mena, un empresari madrileny de 44 anys, va quedar impressionat quan hi accedí. “Aleshores –diu– estava del tot abandonat, però vaig intuir que tenia un gran potencial, així que de seguida el vaig llogar. Xerrant amb els veïns, vaig descobrir que, als anys 80, quan el recinte deixà de tenir un ús esportiu, passà a ser un punt de trobada important del poble, on es duien a terme tota mena d’esdeveniments. Hi havia gent que m’ensenyava el seu àlbum de fotos per dir-me: ‘Jo em vaig casar o vaig fer la comunió aquí’. Llavors vaig tenir clar el camí que havia de seguir”.

Al cap d’un any d’haver emprès el projecte, Fernández va rebre un missatge per Facebook. “Em va escriure un pilotari d’Euskadi per dir-me que havia vist la pista de frontó per les xarxes i que n’havia quedat meravellat. Em va parlar de la possibilitat de jugar-hi un torneig. La pista estava en molt mal estat, ple de clots, però ell m’insistí que anava bé. El setembre de 2023 aquest pilotari ja vingué amb companys seus a fer-hi el primer partit d’exhibició. Així aconseguírem que quatre dècades després les parets del Frontó de Sineu tornassin a ressonar”.

Quelet i Boiret

Qui coneix bé la història de la pilota a la capital del Pla és l’investigador Joan Vanrell. “És un esport que a Mallorca, igual que a altres llocs de la Península, ha existit des de sempre. Aquí, a més, entronca amb la tradició dels antics foners. Abans hi havia el triquet (o trinquet), d’etimologia incerta, que consistia a tirar la pilota contra una paret d’esglésies o de cases més altes. Era quan als carrers encara no hi circulaven cotxes. De resultes d’aquells temps molts pobles tenen carrers i bars amb el nom de Triquet”. El 1935 s’inaugurà a Palma l’imponent Frontón Balear, situat al passeig de Mallorca –s’esbucaria el 1978 per construir-hi pisos de luxe. El 1949 Sineu també en disposaria d’un de propi per iniciativa d’un grup d’aficionats. El recinte, dissenyat per l’arquitecte palmesà Carles Garau Tornabells, ocuparia 1.140 metres quadrats de la finca Rodamilans, ubicada aleshores als afores del nucli urbà. Tindria una pista de 40 metres de llarg i 16 d’amplada i una grada lateral per a 400 espectadors. També disposaria de vestuaris, un bar i una sala interior.

Juntament amb el de Palma, el Frontó de Sineu seria un dels més populars de l’illa. Tindria el seu propi club, que donà jugadors destacats. El 1952 dos d’ells, Gabriel Dalmau Muntaner Quelet (1913-1994) i Pere Joan Florit Jaume Boiret (1927-1998), jugaren una eliminatòria del Campionat d’Espanya. Margalida Florit és la filla de Boiret. “Mon pare –recorda– era un gran amant dels jocs de pilota, fos futbol, tennis o frontó. Per ell, arribar a aquella final va ser una gran proesa. Jo vaig néixer molts d’anys després, però sempre me n’ensenyava fotos amb molt d’orgull. Amb en Quelet jugava a mà viva, sense cap mena de protecció. Això feia que sempre anassin carregats de bòfegues amb sang. Així i tot, continuaven jugant. Era un esport molt masoquista”.

Un admirador d’aquells dos llegendaris jugadors és Pep Oliver Amengual Pavarotti, exbatle de Sineu. Va néixer el 1954, dos anys després de la famosa final. “La varen disputar al poble contra dos pilotaris arribats d’Euskadi. Nomien Urcelay i Campos. Jo sempre vaig sentir dir que la guanyaren. En Boiret i en Quelet feien molt bona parella, un pegant davant i l’altre darrere. Solien anar a jugar al Frontón Balear de Palma”. De petit, Oliver també s’aficionà a “jugar a passada”, tal com se solia dir. “Quan tenia devers 18 anys, vaig fer un partit contra ells. Ja eren grans. Em va saber com a greu i tot. Per a mi eren uns herois. Aleshores ja empràvem raquetes. Sovint a la pista hi posàvem una xarxa al mig per jugar-hi també partits de tennis”.

El 1976 els setze copropietaris del Frontó de Sineu vengueren l’immoble. Llavors el joc de pilota havia perdut popularitat i el nou propietari, Antoni Mestre Frau Castanyer, decidí obrir el recinte a comunions, casaments, sopars a la fresca, combats de glosat, balls, partits de futbet, el Carnaval, festes escolars... A l’estiu, s’hi projectaven pel·lícules i s’hi muntaven revetles memorables. “Aquell ambient –assegura Oliver– era fantàstic. El Frontó de Sineu forma part de la memòria popular de tota una generació”.

Casa Basca de Mallorca

Ara, 76 anys després de la seva inauguració, el recinte ha cobrat una nova vida gràcies a l’empenta de Juan Fernández Mena. “La idea –diu– és compaginar la celebració d’esdeveniments diversos com abans amb la recuperació de la pràctica del frontó”. El partit d’exhibició que el setembre del 2023 hi feu el grup de pilotaris arribats d’Euskadi serví per donar a conèixer la pista. El palmesà Antoni Canyelles, de 48 anys, llegí la notícia als diaris i de seguida l’anà a visitar. Fa cinc mesos va promoure la creació de la secció de pilota de mà de la Casa Basca de Mallorca. “A mi –assegura– sempre m’han agradat els esports minoritaris. Vaig començar jugant a hoquei. El meu interès pel frontó ve d’un viatge que a l’octubre passat vaig fer al nord d’Espanya, aprofitant que ma mare és de Logronyo. A Pamplona vaig veure la final de la pilota basca que jugava Jokin Altuna, que és considerat el millor pilotari d’Euskadi. Vaig quedar enamorat d’aquell joc, que té un fort component identitari. En tornar a Mallorca, em vaig posar en contacte amb la Casa Basca per impulsar-lo aquí”.

“Entrenam –continua Canyelles– cada diumenge al Frontó de Son Rapinya, a Palma. De moment, som cinc: tres bascos i dos mallorquins. També tenim dos nins jugant amb nosaltres. Volem que s’hi sumi més gent, tant homes com dones”. Informant-se sobre la pràctica de la pilota a Mallorca, aquest pilotari s’endugué una bona sorpresa. “A Lluc hi ha una pista de frontó enorme. És espectacular, amb una paret molt resistent i de les més altes. La feren construir als anys seixanta la trentena de religiosos navarresos que hi havia destinats. Hi ha poliesportius municipals que també en tenen, com el d’Inca. En qualsevol cas, la pista de Sineu és la més antiga que es conserva”.

El valencià Álvaro Valero, de 44 anys, és un altre dels integrants de la secció de pilota de mà de la Casa Basca de Mallorca. “Jo estic casat amb una mallorquina. Fa 16 anys vaig venir a viure aquí. Estic encantat de poder continuar practicant un esport que a la meva terra està molt arrelat, igual que a Euskadi”. La pilota basca pesa prop de 100 grams, el doble que la valenciana, cosa que fa que el joc sigui més lent. En ambdós casos, la modalitat més ancestral és amb la mà nua, encara que avui les mans duen proteccions –també hi ha la modalitat amb cistella o amb pala de fusta. Valero insisteix que la pilota valenciana és més que un esport. “Fa poble. Al País Valencià gairebé tots els municipis tenen una pista de frontó, on la gent no només va a veure els tornejos, sinó també a sociabilitzar. Fa deu anys les dones també el començaren a practicar i ja representen el 50% dels jugadors”.

La gran cita

Dimarts, 12 d’agost, Valero i Canyelles seran al Frontó de Sineu per jugar el partit de presentació en societat de la secció de pilota de mà de la Casa Basca de Mallorca. Serà amb motiu de la primera edició del torneig de pilota basca ‘Quelet i Boiret’. La competició durarà dos dies i hi participaran, per parelles, vuit jugadors arribats del País Basc i Catalunya. Els dos equips estaran acompanyats per dos ‘botillers’ (assistents) molt especials: Marisa Goñi, directora de Diario de Mallorca, d’origen navarrès, i Jagoba Arrasate, entrenador del Reial Mallorca, que també és pilotari.

Fernández, l’impulsor de projecte, espera amb candeletes la gran cita. “Aprofitarem per presentar també el club esportiu Frontó de Sineu, que tindrà com a president Miquel Dalmau, net d’en Quelet. De moment som tres socis. Volem fer classes per recuperar la forta tradició de pilota que hi havia abans al poble”. Els sineuers estan encantats amb el madrileny. “Aquest home –diu l’exbatle Oliver– es mereix un monument. Venint de fora de l’illa ha reflotat la gran icona sentimental del poble. M’agradaria tornar-hi a jugar un partit. Però, a 71 anys, ja no m’hi veig amb cor”. L’interpel·lat se sent molt agraït amb tants d’afalacs. “No tot, però, ha estat un camí de roses. El 2024 va ser un any molt dur. Les reformes que vaig fer em generaren seriosos problemes econòmics. M’ha costat aixecar el projecte, però ha valgut la pena”.