Les instantànies de Pasqual Maragall: Quan la fotografia pot ser l’únic record

PalmaDues pomes, l’una devora l’altra, que representen la mateixa cosa i, alhora, en representen dues de molt diferents: les acompanya una anotació manuscrita que indica “poma sana i poma podrida”. Aquesta és la imatge que s’ha escollit per il·lustrar el cartell de l’exposició La captura del temps, que s’inaugurarà el pròxim divendres, 12 de setembre, al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor. I no és casual, que hagi estat aquesta la fotografia la seleccionada, perquè podria ser una de les natures mortes signades pel fotògraf mallorquí, però és, en realitat, una instantània captada per Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) poc després d’haver estat diagnosticat d’Alzheimer. I és que la fotografia va ser una eina essencial en la seva relació amb les primeres etapes de la malaltia.

“El diagnòstic de Maragall va coincidir amb l’aparició dels primers mòbils amb càmera i això va ser tot un descobriment per ell, tenir aquesta eina tan accessible que en aquell moment li permetia fixar moments i capturar-los, congelar certs instants, que llavors havia esdevingut una cosa gairebé transcendental per ell. Així, aquestes imatges posen de manifest la transcendència de tot allò que és quotidià”, explica Teresa Sala, una de les comissàries de l’exposició juntament amb Antoni Garau, director del CIF Toni Catany. “La idea és, sobretot, subratllar la idea del poder que tenen els records humans, com des dels mites grecs la memòria ha tingut un paper clau també en el desenvolupament de l’art i les ciències: Mnemòsine, la personificació de la memòria, era la mare de les nou muses. I jo crec que aquest n’és l’eix central: la memòria com a instrument d’identitat, i també de creació, tant en les humanitats com en la ciència”, afegeix.

Deixar constància de la identitat

La mostra, de fet, es vincula a un primer projecte relacionat amb les fotografies fetes per Pasqual Maragall a partir de l’any 2007: el llibre Pasqual Maragall Mira, coordinat per Caro Garcia i publicat per l’editorial Blume l’any 2010, en què es mostrava una primera selecció d’aquestes imatges. “En aquell cas al títol jugaven amb el seu segon llinatge, que casualment és Mira, i nosaltres també ho hem volgut incloure en el cartell”, exposa Sala, “si bé a l’exposició de Llucmajor no només hi haurà algunes de les imatges que varen formar part d’aquella primera tria, sinó també fotografies inèdites, àlbums familiars, i fins i tot el mòbil amb què les captava, que estarà allà exposat com si fos una relíquia, dins una vitrina”.

Es tracta d’un dispositiu Nokia 6230, i és només un dels nombrosos telèfons d’aquest mateix model que va fer servir l’expresident de la Generalitat durant aquells anys de recerca i experimentació fotogràfica. Ho confirma la seva filla, Cristina Maragall, i assegura que tot i els intents de canviar de telèfon i proporcionar-n’hi d’altres de més actuals i amb millors prestacions –el Nokia 6320 tenia 1,5 megapíxels de resolució, mentre que una de les càmeres de l’iPhone 16 en té més de 48–, el polític es va mantenir sempre fidel a aquell primer telèfon amb què va descobrir les possibilitats de la fotografia digital. “Això ha fet que les fotografies no puguin ser impreses en gran format, perquè la resolució no ho admet”, matisa Teresa Sala, “però sí que ens ha permès jugar amb com la fotografia digital esdevé analògica i com totes dues es relacionen de manera diferent amb la configuració de la memòria. Avui dia tothom té un arxiu digital propi farcit d’imatges, però els records que ens acompanyen en són només una selecció, i molt sovint són aquelles que hem imprès també en format físic”, apunta.

Les instantànies que es podran veure a Llucmajor a partir d’aquest setembre mostren fragments del dia a dia de Maragall una vegada li ha estat diagnosticat l’Alzheimer. S’hi poden observar des de portades de diaris fins a rellotges aturats passant per plats farcits de menjar. I moltes apareixen acompanyades d’una breu llegenda manuscrita pel mateix Maragall que va més enllà de la descripció: sovint hi afegeix un toc d’humor, una reflexió filosòfica o, fins i tot, ambdues. En tot cas, una de les temàtiques més recurrents entre les fotografies és l’autoretrat, una qüestió que Teresa Sala vincula amb l’obra del pintor nord-americà William Utermohlen. “A partir del diagnòstic d’Alzheimer va començar a pintar una sèrie d’autoretrats on veus com a poc a poc es va esborrant el rostre”, exposa Sala, “i, al cap i a la fi, en els autoretrats de Maragall hi ha també la voluntat de deixar constància d’una identitat que s’esvaeix, com si el temps la difuminàs”.

La relació amb Toni Catany

Tanmateix, una de les parts més sorprenents de l’exposició per a la gran majoria dels visitants serà descobrir la relació entre Pasqual Maragall i Toni Catany. “Tot prové d’una sèrie de pernoctacions que va fer Maragall quan era batle de Barcelona, a finals dels anys 80, que consistien a anar a passar la nit a cases de veïns de la ciutat. I una d’aquestes cases va ser la de Toni Catany”, relata la comissària Teresa Sala, “al carrer nou de la Rambla. La casa encara hi és, en Toni no i en Pasqual el tenim però amb la memòria esvaïda, i pensàvem que aquesta exposició era també una manera de subratllar aquest punt d’encontre que va existir entre ells”. Anys després, l’any 1997, tots aquests veïns que havien acollit el llavors batle de Barcelona a ca seva es varen ajuntar en un sopar a la casa de Toni Catany i que aquest va immortalitzar en un grapat de fotografies que s’exposen també a La captura del temps.