Cristina Maragall: “El pare volia fixar la imatge de tot el que estimava”

PalmaDonar visibilitat a la realitat darrere l’Alzheimer, a través d’exposicions, llibres o fins i tot un documental –el guardonat Bicicleta, cullera, poma, dirigit per Carles Bosch– ha estat una de les principals ocupacions de la Fundació Pasqual Maragall, nascuda l’any 2008 i liderada actualment per Cristina Maragall, filla de l’expresident de la Generalitat.

Quin record teniu d’aquelles primeres fotografies que va començar a fer el vostre pare després del diagnòstic d’Alzheimer?

— Ho recordo molt bé, i no només quan feia les primeres, perquè en va fer durant molt temps. Era un tema molt present, a l’inici de tot. De fet, vàrem anar junts a Croàcia i tal com em feia les fotografies me les enviava, tot i que jo era just davant ell, i en aquell moment encara s’havien d’enviar per sms, així que podeu imaginar la factura que ens va arribar! [Riu] Li feia il·lusió no només fer les fotos, sinó compartir-les. Era molt important per ell.

Sempre havia estat aficionat a la fotografia?

— No, no, ell era més de llibres que de cap altra cosa, però la possibilitat de fer-les amb el mòbil va ser fabulosa per ell, coincidint a més amb el diagnòstic. Mira si va ser important aquell mòbil per ell que jo record el seu cap de gabinet, quan ell ja estava malalt, cercant per mercats de segona mà per si en trobava el mateix model, perquè era l’únic que ell volia fer servir.

Moltes de les fotografies són autoretrats.

— Sí, no sé ben bé quina lectura fer-ne. És veritat que molts malalts d’Alzheimer, quan arriben a un estat avançat, deixen de reconèixer el seu entorn i la seva pròpia fesomia, però no és el cas del pare. Jo crec que volia fixar aquelles imatges per no perdre-les, com feia amb totes les coses que estimava.

El que sí que va tenir clar des d’un primer moment, i tota la família amb ell, era que s’havia de donar visibilitat a la malaltia.

— Sí, va ser una tria dels pares que jo crec que anava en consonància amb com havien viscut la vida fins llavors. No s’havien d’amagar de res, era natural que entenguessin la malaltia com una eina política, com una manera de fer canviar la idea que tenien les persones sobre l’Alzheimer, que llavors encara s’associava a una imatge de persones dements, senils o perdudes.

I en això continuau fent feina avui dia a la Fundació Pasqual Maragall, amb més de 100.000 socis.

— Sí, ha estat un dels objectius des del començament i estam contents de continuar en aquesta línia, apostant per la divulgació i per projectes culturals com aquesta exposició a la Fundació Toni Catany o al Brain Film Fest. Dels 100.000 socis, n’hi ha més de 2.500 que són de les Balears, cosa que també ens il·lusiona.

El vincle entre el vostre pare i Toni Catany, el coneixíeu?

— La veritat és que no. Sí que record aquella experiència de les pernoctacions, que llavors no es va fer pública, perquè era un projecte seu, que va voler tirar endavant per reprendre el pols dels barris i dels carrers quan ja feia un temps que era batle, però no sabia que Toni Catany hagués estat un d’ells. Són històries que amb el temps ens han anat retornant i que han esdevingut records molt bonics i interessants per nosaltres.

Si haguéssiu de destacar una sola de les instantànies de Pasqual Maragall, quina seria?

— N’hi ha massa per escollir-ne només una, però n’hi ha que no ha vist ningú, i entre elles ara en record una del meu fill petit, quan era un infant, i que va acompanyada de la frase “ell sí que en sap”.