L’origen del mercat de l’art a Mallorca

PalmaLa història del comerç de l’art a Mallorca no es pot entendre sense la irrupció, a finals del segle XIX, d’una societat que va convertir la pintura en objecte de desig i en un negoci amb capacitat de moure capitals importants. Parlam del Foment de la Pintura i Escultura, una entitat social activa a Ciutat entre el 1876 i el 1904, però de la qual fins ara gairebé no s’ha parlat. El restaurador d’obres d’art José María Pardo Falcón reconstrueix ara aquella aventura col·lectiva en el llibre-assaig La sociedad del Fomento de la Pintura y Escultura. Palma 1876-1904, editat per Ensiola i prologat per la catedràtica Catalina Cantarellas. El volum es presentarà el 7 de maig a la llibreria Quars, en una conversa entre l’autor i la mateixa Cantarellas.

El llibre documenta de manera exhaustiva com el Foment de la Pintura i Escultura va esdevenir la llavor del primer mercat artístic estable a Mallorca. Durant gairebé tres dècades, aquesta entitat impulsada per pintors, burgesos, institucions i mecenes va crear un circuit de compra, venda, exhibició i sorteig d’obres que fins aleshores no existia a l’illa. “El gran triomf del Foment és que qualsevol persona que tingués una acció podia participar en el sorteig, comprar o, en els primers temps, fins i tot aportar un quadre de la seva propietat”, explica Pardo. A més, destaca que l’extraordinària permanència del Foment –28 anys– no té pràcticament comparació amb iniciatives similars de l’Estat. Segons José M. Pardo, aquesta llarga durada s’explica pel suport transversal que rebé des del principi, amb implicació dels principals estaments polítics, socials i culturals de la Mallorca de l’època, fins al punt d’atorgar-li un cert caràcter quasi institucional.

El Foment va néixer en un context de canvi social i econòmic. La Restauració havia consolidat una nova burgesia urbana amb capacitat adquisitiva i amb voluntat de distingir-se culturalment. La pintura s’havia convertit en una moda. Les cases de les famílies acomodades reclamaven imatges i decoració, i els artistes necessitaven canals per vendre les seves obres. “Tots els habitants de Palma amb una certa posició necessitaven quadres a casa”, resumeix l’autor.

El detonant també va tenir un component internacional. La mort del pintor Marià Fortuny, el 1874, havia disparat els preus de la pintura espanyola i havia incrementat l’interès col·leccionista. Els artistes mallorquins, que fins aleshores havien exposat, sobretot, a les societats artístiques de Barcelona, trobaren en el Foment una alternativa pròpia després del tancament d’algunes d’aquelles entitats catalanes.

Entre els principals impulsors hi va haver pintors com Ricard Anckermann, Emili Pou i Joan O’Neille, que tenien el suport de l’Ajuntament de Palma, la Diputació Provincial (antecedent del Consell de Mallorca), el Bisbat, el govern civil, el govern militar i entitats com el Círculo Mallorquín. Vinculat a l’Acadèmia de Belles Arts, el Foment de la Pintura i Escultura va estar presidit majoritàriament per professors i pintors de la mateixa Acadèmia, entre ells Fausto Morell, O’Neille, Anckermann, Joan Mestre i Francesc Parietti. També hi participaren grans noms de la societat mallorquina de l’època. L’arxiduc Lluís Salvador va ser un dels principals accionistes i el primer gran subscriptor fou Sureda Villalonga.

Una fórmula innovadora

La fórmula de funcionament del Foment era innovadora i efectiva. El desig col·lectiu de fer de Palma un centre artístic modern es combinava amb l’incentiu de l’atzar, ja que els accionistes podien obtenir obres a través de sorteigs periòdics de quantitats econòmiques per comprar-les. Aquest mecanisme acabaria definint un model propi que, segons Pardo, va estimular la creativitat artística remunerant-la, centralitzà i mercantilitzà les obres dels artistes locals i mantingué viu l’interès per l’art i la pintura durant el darrer terç del segle XIX i posteriorment. El Foment es finançava mitjançant petites quotes mensuals i va arribar a reunir prop de 500 subscriptors i més d’un miler de participacions. Els primers anys els sorteigs es feien cada tres mesos i l’activitat era intensa. La dinàmica dels sorteigs i de les vendes privades acabà establint referències artístiques i econòmiques i generà un mercat local pràcticament inexistent fins al 1876. Les obres exposades duien cartel·les amb el preu, un mecanisme que contribuïa a normalitzar la compra i venda d’art i a donar transparència al mercat.

Pardo aporta també dades molt precises sobre la dimensió econòmica del fenomen. Entre el 1876 i el 1885, en els primers 35 sorteigs, el Foment repartí 35.025 pessetes en 357 premis. Entre el 1886 i el 1904, malgrat la decadència progressiva de l’entitat, encara distribuí prop de 37.000 pessetes més en 68 sorteigs i 435 lots. En total, més d’un centenar de sorteigs acabaren adjudicant gairebé 800 obres d’art per un valor superior a les 70.000 pessetes, sense comptar les vendes particulars que també es canalitzaven a través del Foment. Els artistes, molts dels quals cobraven sous modestos com a professors o funcionaris –Anckermann, que presidia l’Acadèmia, tenia un sou mensual de 125 pessetes–, trobaren finalment una estructura que els permetia consolidar la seva feina.

“El fenomen real del Foment són sobretot els tres o quatre primers anys”, assenyala Pardo. Entre el 1876 i el 1879 la societat viu l’etapa més pròspera. Palma disposa fins i tot d’un saló permanent on exposen artistes i aficionats i el moviment comercial és constant. Moltes de les obres produïdes a Mallorca passaven pel Foment o pels aparadors més refinats del centre de Ciutat.

El llibre també reconstrueix la progressiva decadència de la societat. A partir del 1885 els subscriptors disminueixen, l’entitat perd estabilitat i fins i tot es queda sense local propi. Bona part de la seva activitat només es pot seguir a través de les notícies de premsa que Pardo ha recuperat pacientment en una extensa feina de documentació. L’autor ha reconstruït la història del Foment a partir de reglaments, anuncis, cròniques periodístiques i documentació dispersa, oferint així una radiografia molt precisa, no només de l’entitat, sinó també de la vida cultural de la Palma de finals del XIX.

La remuntada arribà el 1897 gràcies a una nova directiva encapçalada per Alexandre Rosselló com a president i Martínez Rosich com a vicepresident, considerat per Pardo un dels grans dinamitzadors de la darrera etapa de la societat. Tanmateix, però, el canvi de segle transformà definitivament el panorama artístic. La irrupció de noves estètiques accelerà el declivi d’una societat encara molt aferrada als postulats academicistes. Pardo subratlla especialment la pugna entre Santiago Rusiñol i Antoni Gelabert, d’una banda, i Joan O’Neille, de l’altra, com un dels episodis que precipitaren la dissolució definitiva del Foment el 1904. La irrupció del modernisme i figures com Santiago Rusiñol canviaren els gustos i les dinàmiques culturals. Rusiñol havia arribat a Mallorca el 1901 per fer els quadres del Gran Hotel i impulsà poc després la primera gran exposició modernista a l’illa. El 1902 promogué a Barcelona una exposició del pintor Antoni Gelabert. El món artístic entrava en una nova etapa i el model del Foment començava a semblar antic.

Una petjada profunda

Malgrat això, la petjada del Foment va ser profunda. El mateix sistema de sorteigs beneficià especialment els grans accionistes més constants: la Diputació Provincial aconseguí 38 premis; l’arxiduc Lluís Salvador, 29; el Círculo Mallorquín, 22, i l’Ajuntament de Palma, 11, que es traduïen en compra d’obres. Tot i això, els guanys quedaven molt lluny de les aportacions econòmiques que aquestes institucions i personalitats havien fet per sostenir el projecte. Ara bé, moltes de les actuals col·leccions d’art institucionals tenen el seu origen en aquells sorteigs i adquisicions. Part de les obres que avui conserva el Consell de Mallorca i també l’Ajuntament de Palma provenen directament del Foment de la Pintura i Escultura, on foren comprades després dels sorteigs. El Parlament també conserva peces vinculades a aquella història de 28 anys, hereu, en part, com és aquesta institució del patrimoni del Círculo Mallorquín, que s’ubicava a l’edifici que avui ocupa la cambra parlamentària. I, en un altre nivell, col·leccions posteriors com la de Sa Nostra acabaren adquirint obres que havien circulat inicialment per aquell mercat.

El llibre de José María Pardo no és només la història d’una societat artística. És també el retrat d’una ciutat que descobria l’art com a signe de modernitat, d’una burgesia que començava a col·leccionar pintura i d’uns artistes que, per primera vegada, trobaven un mecanisme estable per professionalitzar-se. En definitiva, és la història del moment en què Mallorca començà a construir el seu mercat artístic contemporani.