Illencs: Franco és mort

Palma“Espanyols: Franco... és mort”. Amb aquestes paraules i en mig de plors, el llavors president del govern estatal, Carlos Arias Navarro, va anunciar per televisió el que ja sabia tothom: la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975, de matinada. Era el ‘fet biològic’ de la seva desaparició, com es deia aleshores. Recordam com es va viure a les Balears aquell esdeveniment, ara fa 50 anys.

Allò va ser una llarga agonia, amb les successives comunicacions de l’‘equip mèdic habitual’, que anava informant dels múltiples mals que s’acumulaven en aquell ancià de 82 anys, amb les corresponents intervencions. Des del 30 d’octubre havia assumit la direcció de l’Estat en funcions el ‘príncep d’Espanya’, Joan Carles de Borbó. Per acabar-ho d’adobar, aprofitant aquell moment de debilitat de la dictadura, el rei del Marroc, Hassan II, va llançar 350.000 civils –la Marxa Verda– a la llavors colònia espanyola del Sàhara Occidental. Només uns dies més tard, el control del territori se cedia al Marroc i a Mauritània, sense dur-se a terme el procés de descolonització que havien establert les Nacions Unides.

La dictadura, que fins llavors semblava inqüestionable, ja havia sofert un cop insuperable amb l’assassinat, només dos anys abans, de l’‘home fort’ del règim, Luis Carrero Blanco, president del govern. L’havia succeït Carlos Arias Navarro, qui havia posat en marxa una tímida obertura, amb una llei d’associacions que preveia un suposat pluralisme. Allò no acontentava ningú: ni els immobilistes –el ‘búnquer’– ni l’oposició, des de la dreta moderada fins a les forces situades a l’esquerra del Partit Comunista –totes il·legals, és clar–, que advocava per un veritable sistema democràtic. A més, les suposades bondats econòmiques del franquisme s’havien ensorrat amb la crisi internacional del 1973.

Aquells dies, tothom anava neguitós. Els franquistes, perquè, si bé en teoria els mecanismes successoris en garantien la continuïtat, qui sabia si la desaparició física del dictador no donaria ales als ‘enemics d’Espanya’ –ja ho sabeu: la ‘conspiració jueva-maçònica’. L’oposició il·legal, per si el règim aprofitaria el moment per intensificar la repressió. “Es parlava”, segons narra l’escriptor Antoni Serra, “de les famoses ‘llistes’ [d’esquerrans] i de possibles imminents detencions de persones significades de l’oposició. Es recomanava calma, serenitat i, sobretot, que s’extremassin les mesures de seguretat, és a dir, que si era possible, no dormíssim a ca nostra”.

Llompart: “Franco, lleugerament mort”

El govern civil, del qual n’era el titular el molt ultradretà Carlos de Meer, va redactar el Pla foners –en record dels mercenaris de l’Antiguitat–, amb un conjunt de mesures per si de cas l’oposició se sentia temptada de dur a terme algun tipus de protesta. S’havia d’assegurar el control dels edificis de l’Administració, de les indústries i dels mitjans de comunicació. El pla establia a Mallorca 33 punts estratègics, entre els quals l’aeroport, Mercapalma, la presó provincial i el palau de Marivent. Si era necessari, s’havia de recórrer als militants del ‘Moviment’, que havien d’agafar les armes.

Tothom seguia amb interès el que contaven els diaris –aleshores no hi havia edicions digitals, ni xarxes, i només una televisió: l’oficial. El 14 de novembre, Última Hora titulava en portada: “Franco: 37 kg”. Allò era tan simptomàtic del deteriorament físic irreversible de l’‘home providencial’, que va faltar poc perquè aquella edició fos segrestada per les autoritats, en virtut de la Llei de premsa de Manuel Fraga Iribarne.

Se n’esperava el desenllaç d’un moment a l’altre. En una de les reunions del Congrés de Cultura Catalana, que tenia lloc en aquelles mateixes dates, l’escriptor Josep Maria Llompart, notori antifranquista, va comentar que sabia “de bona tinta” el titular que la premsa del ‘Moviment’ havia concebut per a la primera pàgina, perquè, aquesta vegada, semblava que anava “de bon de veres”: “Franco, lleugerament mort”.

Per descomptat, les redaccions dels diaris es varen bolcar a informar sobre l’evolució del dictador que, en certa manera, era la del seu règim. Molts posaven les esperances en el futur rei, tot i que hagués estat triat per Franco i hagués jurat els principis del ‘Moviment’. Aquells dies, a la redacció de Diario de Mallorca, es reunien a la recerca de notícies destacats membres de l’oposició clandestina, com Félix Pons –PSOE–, Manuel Mora –Partit Socialista Popular–, els comunistes Francesca Bosch i Ignasi Ribas i el mateix Llompart.

Eren les sis de la matinada del 20 de novembre quan Ràdio Nacional d’Espanya va anunciar el ‘fet biològic’. Quatre hores més tard es produïa la lacrimògena intervenció de Carlos Arias Navarro. Encara era de matinada a Palma quan els membres del Círculo José Antonio, amb uniformes falangistes, reteren homenatge al dictador amb una desfilada des de la plaça de Cort fins a la creu dels Caiguts vora la Seu, passant pel monument al creuer Baleares a la Feixina.

Xampany, anguiles i paella

Última Hora va treure tres edicions aquell mateix dia, i va batre el seu rècord de tiratge. Hi va haver qui va expressar el seu dolor, i qui va brindar amb cava –per descomptat, molt discretament i en família, no fos cosa que se n’assabentassin els ‘grisos’, la Policia de la dictadura. Abel Matutes, el qual només un any i mig després seria un dels signants del pacte per l’autonomia i elegit senador en unes eleccions democràtiques, es va referir al buit i al sentiment d’orfandat que generava aquella desaparició. Josep Melià, aleshores procurador dissident a les Corts franquistes, reconeixia, en declaracions a Miquel Payeras, que s’havia pres “un glopet”, en homenatge a la seva tia Marta, de Mèxic, que feia vint anys que guardava una botella de xampany per a l’ocasió.

Melià era en aquell moment a Madrid, en acompliment del seu càrrec: “Hi havia por, però també hipocresia”: ell va ser testimoni de com una de les netes de Franco, Merry, i qui llavors era el seu home, Jimmy Giménez-Arnau, participaven l’endemà de la mort del dictador en “una bauxa muntada” amb alcohol i flamenc. El procurador mallorquí era dels que pensaven que, de fet, Franco ja havia mort “dos o tres dies abans”, i també contava que les infermeres que li dugueren el mantell de la Mare de Déu del Pilar “amb el bisturí li llevaven les pedres precioses i se les enduien”.

Miquel Rosselló, aleshores al molt il·legal Partit Comunista –la ‘bèstia’ del règim–, ho recorda: “Em vaig despertar amb les campanes de tota Palma que repicaven” i es va abraçar “entusiasmat” amb la seva companya, Lila Thomàs. “Es destaparen moltes botelles de xampany per celebrar-ho. Però també hi havia molta gent que plorava (...). El sentiment de la majoria de la població era de por. De por del que podria passar, d’una nova guerra civil”.

“Celebràrem la mort del dictador, però en petits grups”, confessa Rosselló de què va fer amb els seus companys. A casa d’un d’ells, amb Lila Thomàs, Pep Vílchez i dues amigues més, feren una bona paella. “Cantàrem cançons revolucionàries i beguérem tant com poguérem”, relata.

Damià Ferrà-Ponç, després polític del Partit Socialista de Mallorca i del PSOE, convidà la seva dona a sopar a Muro, amb anguiles i xampany, i va tenir la impressió que aquell vespre hi havia més gent, al restaurant, que era de celebració. En canvi, al demòcrata-cristià Joan Casals la seva fe catòlica li impedia brindar per la mort de ningú: va resar i va demanar perdó a Déu pels pecats del dictador. I això que Franco l’havia desterrat a les Canàries, per participar en el ‘contuberni de Munic’, la trobada de l’oposició en aquella ciutat alemanya el 1962.

Per la seva banda, el règim va acomiadar el dictador amb tots els honors oficials. A la Seu de Mallorca, l’endemà, es va oficiar un solemne funeral, presidit pel bisbe, Teodor Úbeda, amb l’assistència del governador. Tot i que Úbeda ja s’havia distingit per les seves posicions crítiques, de moment va optar per seguir el corrent del règim. En canvi, al bisbe de Menorca, Miquel Moncades, sí que se li va escapar alguna pinzellada que no va ser del gust dels intransigents, ja que a Ciutadella varen aparèixer pintades del ‘búnquer’ en senyal de protesta a les seves paraules.

La televisió única va oferir, com a espectacle interminable, les llargues coes de persones que, a Madrid, desfilaven davant del fèretre del cabdill, fent la salutació feixista amb el braç amunt, plorant o amb altres exhibicions de dol. I, tres dies després, el funeral presidit pel ja rei Joan Carles i l’enterrament al Valle de los Caídos –del qual, com és sabut, seria retirat el 2019. A aquell acte oficial hi assistiren un centenar de mallorquins i menorquins, desplaçats expressament des de les Illes. L’Ajuntament de Palma va aprovar, per unanimitat, batejar un poliesportiu amb el nom de Franco i erigir-li una estàtua, si bé cap d’aquestes dues mesures no es varen arribar mai a posar en pràctica. El Consistori va haver d’aclarir que l’ampli indult atorgat pel govern central per la mort del cabdill no incloïa les sancions de trànsit.

Allò que semblava que mai no arribaria havia succeït i Franco havia mort al llit, després de gairebé quaranta anys de dictadura personal. I, tal com ell mateix havia dit al seu discurs de Nadal del 1969, tot quedava “fermat i ben fermat”, amb la successió del nou cap d’Estat. O pot ser no tant?u

Informació elaborada a partir dels textos de Joan Mas Quetglas, Miquel Payeras, Josep Pons Fraga i Joan Cerdà i Subirachs, les memòries d’Antoni Serra i Miquel Rosselló, el volum col·lectiu Memòria viva i els diaris illencs de l’època: Última Hora, Diario de Mallorca, Baleares, Menorca i Diario de Ibiza.