Les dues primeres pel·lícules rodades a Mallorca fa cent anys: amor, contraban i aristocràcia a la gran pantalla

PalmaNo feia ni trenta anys que s’havia donat a conèixer el nou invent –la primera projecció a l’illa data del 27 de gener del 1897– i els mallorquins ja es plantejaven que això de fer pel·lícules podia ser entretingut i, fins i tot, podia donar doblers. Ara fa un segle, el 1925, es va estrenar Flor de espino i es va rodar El secreto de la pedriza. Són les dues primeres pel·lícules de ficció, i amb producció i equip locals, que es varen filmar a Mallorca, entre les que han arribat fins als nostres dies.

Abans d’aquests dos títols emblemàtics ja s’havien enregistrat unes primeres filmacions autòctones amb argument: consten unes poques produccions de la Protectora de Palma, sembla que de no gaire qualitat. Però tot el material precedent, puntualitza Josep A. Pérez de Mendiola, crític de cinema, col·laborador de l’ARA Balears i bon coneixedor d’aquest període, “s’ha perdut”. És per això que Flor de espino constitueix el títol fundacional del cinema mallorquí, seguit, a curta distància, d’El secreto de la pedriza.

Els anys 20 del segle passat, després del sotrac de la Gran Guerra, foren de bonança econòmica per a les Illes. En aquell moment el que despuntava era la indústria. El turisme preconitzat per Miquel dels Sants Oliver i el seu grup Els Insensats era encara molt incipient.

Així i tot, aviat es va veure que el cinema representava una eina ben interessant per promocionar la nova indústria dels viatgers. No debades, no tan sols els documentals, sinó també les produccions que contaven una història, destacaven pels abundants paisatges naturals i monuments. Flor de espino va ‘reciclar’ imatges de les belleses de l’illa que prèviament havia enregistrat Josep Truyol, un dels pioners del setè art a Mallorca.

Sembla que fou al selecte Cercle Mallorquí de Palma on un grup d’amics varen concebre la idea de fer una pel·lícula: es tractava de Flor de espino. Doblers per fer-ho no els mancaven. De fet, els ingressos per la projecció es destinarien a una causa benèfica: les Germanetes dels Pobres de Ciutat.

Els Pickford i Fairbanks casolans

Flor de espino narra una història entre la comèdia d’embolics i el conte de fades moralitzant: Jorge –hereu de bona família– arriba a Mallorca amb el seu criat, Fernando, per conèixer la promesa, per descomptat també rica i noble, que el pare li ha adjudicat. Com que no acaba de veure clar aquest compromís, senyor i servent s’intercanvien els papers: cada un farà el de l’altre. Però Jorge –el suposat criat– s’enamora d’una pagesa, Anita. Contra la voluntat del pare, es casa amb ella. En desvetllar-se que Anita és hereva d’una fortuna considerable, tot acaba en final feliç.

Qui es va inventar aquesta història va ser el poeta i dramaturg Josep Maria Tous i Maroto, si bé com a autor del guió figura juntament amb el realitzador i productor Jaume Ferrer, un odontòleg amb consulta al centre de Ciutat, apassionat pel cinema. Els intèrprets foren membres destacats de la bona societat mallorquina, entre els quals, Ana Delgado de Zaforteza –germana de Carmen Delgado, esposa de Joan March fill–, Jorge Dezcallar –marquès del Palmer– i Fernando de España Dezcallar. La parella artística Delgado-Dezcallar, segons el cronista Luis Fábregas, no tenien res a envejar a Mary Pickford i Douglas Fairbanks, dues de les grans estrelles del Hollywood de l’època.

Els 179 rètols –imprescindibles a tota pel·lícula del moment, ja que, com és sabut, eren mudes– s’han atribuït al poeta Guillem Colom. És clar que són en castellà, com quasi tot allò amb certa projecció pública aleshores. El primer ja indica que, si la promoció turística no n’era l’objectiu, ho podia haver estat: “Palma de Mallorca, uno de los rincones más bellos de España”. Els escenaris, part d’ells aportats pels seus propietaris aristòcrates, foren, entre d’altres, Bellver, la Seu, Can Vivot, Son Verí, Son Fortesa a Puigpunyent i la Granja i Canet, a Esporles.

Flor de espino es va estrenar al teatre Principal de Palma el 25 de juny del 1925, sembla que amb notable èxit. A continuació es feren projeccions al Cercle d’Obrers Catòlics a Palma, al teatre Defensora a Sóller i a Inca, Manacor i Artà. A la projecció a Sóller, a benefici de l’entitat Cultura de la Dona, la presentació de la pel·lícula va anar a càrrec del ‘pare’ de la història, Tous i Maroto.

Si per l’escriptor Antoni Serra Flor de espino és “una historieta insubstancial d’amors per afalagar la sensibilitat a flor de pell de l’aristocràcia mallorquina”, la seva contemporània El secreto de la pedriza “té caràcter reivindicatiu i no pocs elements crítics respecte a la societat”, centrada, com estava, en “el contraban en un espai temporal on la misèria era una realitat inqüestionable, sobretot al món rural”. Pérez de Mendiola va més enllà: El secreto de la pedriza és “la pel·lícula més important que s’hagi rodat a les Illes” i “es troba entre les millors de les rodades a tot l’estat espanyol”.

Fou una empresa mallorquina, Balear Films, la que va posar en marxa aquest projecte. La constituïren un grup d’amics que es reunien al comerç de gramòfons de Joan Mas Quetglas, a l’actual carrer de Sant Domingo a Palma. De bon principi, pensaren a dur a la pantalla la novel·la Géminis, d’Antoni Frates Sureda. Finalment, optaren per El secreto de la pedriza.

Contrabandistes contra carrabiners

El secreto de la pedriza era un novel·la de l’escriptor de Vilafranca del Penedès Adolf Vázquez Humasqué, fundador, d’altra banda, del club de futbol Alfons XIII, l’actual Reial Mallorca. El títol fa referència al topònim la Pedrissa, a Deià. Sembla que l’autor es va inspirar en un cas real, el misteriós ‘crim de Tuent’, al qual hauria trobat la mort un carrabiner. La novel·la es va publicar amb un pròleg de Gabriel Alomar i Villalonga, qui es mostrava molt elogiós, en qualificar-la com “la millor i més típica sobre assumptes mallorquins”.

Peça clau d’El secreto de la pedriza fou el seu realitzador, Francesc Aguiló, qui a més en va ser un dels protagonistes, juntament amb Rosita Barberán, Ketty Murci i Manuel Cortés. No deixa de ser curiós que els dos actors principals duguessin llinatges dels considerats ‘xuetes’ –tinguts pels únics descendents dels jueus conversos, quan la realitat és que foren molts més–: justament al món de l’espectacle, sempre d’esperit més obert i liberal, fou on aquests trobaren un àmbit on no sentir-se tan sistemàticament discriminats. Aguiló s’havia traslladat a viure a Barcelona, on va crear una escola de teatre, i va coincidir amb el mallorquí Fortunio Bonanova al Don Juan Tenorio realitzat per Ricard de Baños.

A diferència de l’amable i ‘blanca’ Flor de espino, El secreto de la pedriza és una història prou crua protagonitzada per contrabandistes: una activitat per descomptat il·legal però habitual a Mallorca abans del boom turístic. A la pel·lícula, la germana d’un contrabandista pateix l’assetjament d’un carrabiner i, en defensar-se’n, el mata. El germà d’ella es desfà del cadàver. Això li durà una successió de complicacions, inclosa la passió que sent per la filla del cap de la colla, que s’ha promès amb un altre.

Un argument així, amb un final no precisament feliç, no sembla fer-se servir com a eina de promoció turística. Però, si ens atenim a la publicitat del film, ‘vendre’ Mallorca formava part dels objectius: “Argumento originalísimo, rebosante de sugestivas escenas vibrantes de emoción, desarrolladas en los imponentes acantilados y maravillosos paisajes de la Isla Dorada (Mallorca)”. No a tothom li semblava tan bona idea, a jutjar per aquest comentari de l’època: “El pitjor serà si un turista vol que li mostrem el secret [la Pedrissa]. Com per anar per aquells camins de contrabandistes, per satisfer la curiositat de quatre beneits!”.

El secreto de la pedriza es va estrenar el gener del 1926 al teatre Principal de Palma i fou tot un èxit, però els productors es trobaren amb un efecte gens desitjat. El públic no es posava de part dels ‘bons’ –els carrabiners, l’autoritat–, sinó dels ‘dolents’ –els contrabandistes–, la qual cosa generà la protesta del cos d’ordre públic. La pel·lícula fou objecte d’un nou muntatge, afegint-hi escenes de caràcter folklòric i canviant-ne el final. La llegenda va acompanyar les seves projeccions a Mallorca: es deia que, en alguna vila, els contrabandistes havien aprofitat l’assistència dels carrabiners a la sessió per poder dur a terme la seva actuació sense entrebancs. I és que ja ho sabeu: el cinema és la fàbrica dels somnis.u

Informació elaborada a partir dels textos de Luis Fábregas, Jaume Vidal, José Luis Martínez Montalbán, Antoni Serra, Miquel S. Font Poquet, Josep Antoni Pérez de Mendiola i Catalina Aguiló, Cristòfol Miquel Sbert, Magda Rubí, Margalida Pujals, Miquel Àngel Casasnovas, Francisco Sáez Isern i M. Magdalena Brotons, Ivan Murray i Macià Blázquez.