La destrucció de Mallorca que cantà Tomeu Penya

PalmaT omeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

Havent tocat per hotels amb diferents grups, Penya s’havia donat a conèixer com a solista el 1979 amb Tomeu Penya canta a la Vila. Aleshores Mallorca vivia l’eclosió dels ‘guerrers verds’. Des del 1973 el GOB no aturava de posar el crit al cel davant la febre constructora desfermada amb el boom turístic de final dels 50. El juliol del 1977 ja s’havia produït la primera ‘lluita toponímica’ amb l’ocupació pacífica de l’illot de la Dragonera (Andratx), amenaçat per una urbanització de luxe. El maig del 1978 tocà mobilitzar-se pel Trenc, un arenal de quatre quilòmetres de llargària. Sobre les seves dunes es concentraren unes 500 persones per denunciar el projecte de construcció d’un restaurant, amb aparcament i càmping inclosos.

“No hi volem camins de pega”

L’evolució d’aquell moviment ciutadà es pot resseguir en l’estudi 30 anys de ‘Salvem es Trenc’, que el 2008 publicà l’investigador campaner Montserrat Alcaraz, juntament amb Francesc Xavier Mas. “Durant la postguerra –diu Alcaraz–, gràcies a l’agricultura, Campos havia estat un dels pobles més rics de Mallorca i les autoritats locals volien que ho continuàs sent amb el turisme. Si no hagués estat per alguns activistes que llavors passaren per ser els dolents de la pel·lícula, avui el Trenc seria com l’Arenal de la platja de Palma”. El maig del 1983 Gabriel Cañellas, d’Alianza Popular, embrió del PP, presidia el primer Govern balear de l’era autonòmica. El 30 de setembre ja tenia lloc la gran manifestació en defensa del Trenc, que congregà a Palma prop de 10.000 persones. Els ànims estaven molt exaltats amb la darrera proposta arribada d’una promotora sueca que plantejava construir a l’arenal campaner una descomunal urbanització per a 6.000 persones.

Tomeu Penya no pogué assistir a aquella històrica manifestació perquè era de gira per Catalunya. Ja s’havia posicionat, però, a favor de la causa. “A través d’uns amics –assegura– vaig saber de les barbaritats que es volien projectar a la platja de Campos. Vaig tenir clar que jo també m’havia d’involucrar en aquelles protestes, ja que les meves cançons sempre han parlat de la terra. Per poder-me inspirar, vaig visitar dues vegades el Trenc, que no havia trepitjat mai”. Les primeres paraules que li xiularen les muses foren: “No hi volem camins de pega, / ni màquines d’escriure. / No hi volem ciment ni seda, / ni casetes de vidre”. I les darreres serien: “Hi volem que hi jugui es vent per mig des pins. / Hi volem que ocells hi facin es seus nius”. La lletra en cap moment menciona el nom del Trenc, que només apareix al títol.

Himne polític?

Abans de Penya, un amic seu, el palmesà Toni Morlà (1945-2014), ja havia sublimat el paisatge mallorquí en els discos Amb sos peus en terra (1977), Primeres poesies de Miquel Costa i Llobera (1981) i Idò (1983). A Eivissa, el 1976 Isidor Marí cantava ‘Flors de baladre’ per al segon disc d’UC En aquesta illa tan pobra. La resistència del senzill i característic arbust dels torrents de l’illa simbolitzava l’amor per la terra. Aquell any, a Menorca, el grup Traginada també s’estrenava amb un grapat de cançons ‘ecologistes’, que mantenien viva la lluita per la protecció de l’Albufera del Grau (Maó).

El de Vilafranca recorda les dificultats que hi havia als 70 i 80 per fer cançons en català i de defensa del territori. “Quan jo vaig iniciar la meva carrera en català, em vaig trobar amb gent que es reia de mi. En algunes actuacions m’arribaren a tirar cubalibres i clovelles de taronja i de llimona. Després, amb ‘Trenc’, em vaig endur una altra sorpresa. La vaig començar a cantar l’estiu del 1983 abans que sortís al disc Coverbos, del 1984. A les festes de la Mare de Déu d’Agost de Campos, quan la vaig anunciar, una tracalada de joves pujà a l’escenari a cantar-la amb mi. Vaig passar pena que l’escenari passàs per ull. L’endemà vaig ser notícia als diaris. Vaig saber que el batle [Guillem Mas Vinyola, d’Unió Campanera], present al concert, s’havia enfadat molt”.

Davant aquell ‘desaire’, l’ajuntament campaner es negà a pagar l’actuació de Penya. “El meu mànager no va cobrar fins molt de temps després. Aquella animadversió es repetiria en altres llocs del Migjorn. Record que un vespre que estava sopant en un restaurant se m’acostà un senyor i em va recriminar, amb bones paraules, que no volgués que el seu poble també es pogués beneficiar del turisme amb hotels a les platges com ja havien fet llucmajorers i santanyiners. Jo li vaig dir que no estava en contra del turisme, que l’única cosa que volia era que no es tocàs el nostre paisatge”. A poc a poc ‘Trenc’ es convertí en la banda sonora del moviment verd. “A mesura que l’anava cantant a les revetles d’estiu, veia que el públic ja en sabia la lletra. I això que encara no havia sortit publicat el disc Coverbos. N’estava ben content. En cap moment, però, pretenia que la cançó es convertís en un himne polític. La meva música no és de cap partit polític”.

El 1984, amb el ressò de la icònica cançó, el Parlament balear declarà l’Arenal Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) amb els vots d’UM, el PSOE i el PSM. Això no impedí que el 1992 l’Ajuntament de Campos atorgàs una llicència per aixecar 68 apartaments, un bar restaurant i una piscina en un suposat solar urbà de les Covetes, prop de la zona protegida. El novembre del 2012, però, el Tribunal Superior de Justícia de les Balears acceptà els recursos presentats pel GOB i el PSM i ordenà la demolició d’aquella il·legalitat. El 2017 el Govern ja declarava Parc Natural El Trenc-Salobrar de Campos, d’una superfície total d’unes 3.768 hectàrees.

‘Mallorca s’enfonsa’

El 1987, tres anys després d’entonar ‘Trenc’, Penya exhibiria de nou la seva vena ecologista. Fou amb el tema ‘Cabrera’, inclòs en el disc Tomeu. Llavors el GOB lluitava per posar fi a les maniobres de l’exèrcit espanyol a l’arxipèlag palmesà, situat a uns 15 quilòmetres de l’arenal campaner. El vilafranquer el descrivia “com una verge nua dins la mar” i demanava amb insistència “no li faceu mal”. “Era un paratge –assegura– que estimava molt perquè hi havia fet el servei militar”. L’any següent la Cambra balear ja iniciava el procés de declaració de Cabrera com a Parc Nacional Maritimoterrestre, la qual cosa fou una realitat el 1991.

Mentre Penya es limitava a plorar la pèrdua del paradís, el palmesà Raphel Pherrer s’atrevia a criticar obertament el model turístic de les Illes. Ho faria amb els discos Desnormalització (1986), Sor Tomasseta Superstar (1989) i Mallorcatur (1989), aquest darrer en col·laboració amb Carlos Garrido i Toni Miranda. Les seves cançons combatien, en clau satírica, la corrupció política, la diglòssia lingüística, la folklorització de les tradicions i el malbaratament dels recursos naturals. El 1992 el de Vilafranca també s’animaria a elevar el to de les seves lletres. Va ser amb ‘L’Estalella’, apareguda en el disc Sirena. Al·ludia a una finca situada al nucli costaner de l’Estanyol de Migjorn, al municipi de Llucmajor, on GESA tenia previst instal·lar una central tèrmica. “Quina vergonya seria –cantava–, pes poble de Llucmajor, / s’Estanyol ple de carbó, per cremar-lo i fer energia. / Ni centrals ni ximeneies, ja està bé de fer brutor, / que sa gent de Llucmajor, té ben clares ses idees [...]”.

L’investigador Tomeu Canyelles ha analitzat l’impacte de ‘L’Estalella’ en el llibre L’esperit elèctric (Illa Edicions, 2026). “Va ser –diu– un inesperat cop a la consciència de la societat illenca. Fins i tot, altres artistes que fins aleshores mai no s’havien posicionat varen fer públiques les seves aspiracions ecologistes. És el cas de Llorenç Santamaria, que aquell mateix any declararia que ‘Mallorca ha de ser verda i guapa’”. El vilafranquer continuaria incorporant explícits missatges ecologistes en altres cançons. A ‘Mirau-me, mirau-nos bé’, del disc Anuats (1995), denunciava que “si no tenim més esment / arribarem a caminar / enrevoltats de ciment / no veurem tan sols la mar”. El 2018, en una illa ja engolida pel turbocapitalisme, Penya criticà directament la massificació turística a ‘Mallorca s’enfonsa’, inclòs en el disc R.D.I. Comunitat des Pla. “Si no posam ordre –hi advertia–, tots farem un esclafit”. El 2026 l’ordre no ha arribat i la realitat de l’illa encara és més desoladora. “M’entristeix molt el que tenim”, recalca una de les primeres veus que fa 43 anys cantà a l’ecologisme.