L'Última

David Carabén: “Hem vingut al món a vibrar, a lliscar, a jugar”

Músic i comissionat del 125è aniversari del Barça

8 min

A David Carabén van der Meer (Barcelona, 1971) aquests dies se li ha girat feina, entre els concerts de Nadal amb Mishima –un clàssic de la banda– i el càrrec que acaba d’estrenar com a comissionat del 125è aniversari del Barça. El seu pare, Armand Carabén, és qui va portar Johan Cruyff (i una promesa de modernitat) a Barcelona, ara fa 50 anys. Tenien casa els uns al costat dels altres, a la urbanització El Montanyà. Futbol i música, a la vida del David, però també literatura, cinema, televisió i ràdio. Un home culte, divertit i d’una intel·ligència diguem que dispersa, com els seus cabells.

Últimament a la teva vida què hi ha més, ordre o aventura?

— A la meva vida sempre hi ha hagut massa aventura, sempre he estat a la recerca de l’ordre i he fracassat. És bo que necessitis trobar una disciplina, uns horaris, perquè això vol dir que les teves principals ocupacions te’ls fan desdibuixar. I això vol dir que són ocupacions molt exigents i molt boniques.

¿Vols dir que t’has despreocupat de trobar l’ordre, que ja estàs bé vivint en l’aventura?

— S’ha d’acceptar, s’ha d’acceptar. Una de les parts més importants de la meva feina és tenir idees, ser creatiu, i ja sé que és molt capriciós el funcionament del cervell. La distracció forma part del procés. El que passa és que acceptar-ho tu és difícil, i que la teva família ho accepti és pràcticament impossible.

Quina és l’última explicació que has trobat a què hi fem, aquí?

— A què hi fem, aquí? Doncs, hem vingut a vibrar, aquesta paraula que està tan de moda. Vulguis que no, seria això. Hem vingut a lliscar, hem vingut a ballar, hem vingut a taral·lejar, a fer una cosa prou complexa com perquè ens tingui entretinguts i alhora prou fàcil com perquè la puguem fer jugant. Una activitat que justifiqui que ens hi dediquem en cos i ànima, però que sigui prou lleugera com perquè ens ho passem bé.

És fantàstic el que dius: hem vingut a vibrar, a lliscar, a fer-nos-ho fàcil. ¿Però no ens ho compliquem molt?

— Sí, perquè tenim la sospita que això té un sentit més enllà d’aquesta part més de pell. Que hi ha un sentit més elevat en tot, i està molt bé que tinguem aquesta necessitat de buscar-lo, però quan passen els anys te n’adones que en els millors moments de la teva vida estaves lliscant.

Llavors, David, tens la millor feina del món: des d’un escenari, cantant, tocant i veient com tothom vibra.

— La millor. És meravellosa. El que passa és que, al llarg d’una carrera, trigues molt a adonar-te’n. Al principi, estàs resolent problemes, obstacles, fins que arriba un moment que dius: “Pots fer el favor de gaudir d'això, idiota!?” És aprendre a jugar un altre cop. Moltes vegades, quan critiquem el Barça, aquests nanos de vint-i-pocs anys, amb tota aquesta pressió, han de recordar que estan allà jugant. I això ho podem aplicar tots a les nostres vides.  

Què és l’últim que fas abans de sortir a l’escenari?

— Amb els Mishima, amb els companys, ens abracem. Necessitem confirmar-nos els uns amb els altres que som una banda, que estem junts amb el mateix propòsit.

Això és molt del futbol, també.

— Sí, i bèl·lic, si vols. Els exèrcits deuen fer el mateix. Que estem tots junts i ens hem de convertir en una altra cosa perquè el concert vagi bé.

En quina cosa diries que et converteixes quan puges a l’escenari?

— En algú millor que jo. Molt més interessant, molt més sexi, que quan parla sap què vol dir... El que està a dalt de l’escenari és com li agradaria ser al David i que sovint, o mai, no ho aconsegueix. Intentes reservar el millor de tu. Per això, compons cançons al llarg d’anys, les fogueges amb el públic, les graves en discos i llavors després les interpretes i te les saps perfectament Allò és el millor que jo puc oferir i en el que et voldries convertir.

Quina és l’última vegada que Johan Cruyff va venir a un concert de Mishima?

— Doncs a Vic, en un festival que no va durar gaires anys, era estiu i van venir amb la Danny des d'El Montanyà.

¿Era la primera i última vegada que et veia en directe?

— Crec que alguna altra vegada, però vaja, no diré que fos un fan de Mishima.

I què et va dir?

— Que molt bé, que li havia molat molt, però amb el Johan no parlàvem gairebé mai de música.

¿Tens records de tenir-hi una última conversa? 

— Sí, quan ja estava malalt vaig notar que les últimes vegades que ens vèiem ell es posava en mode nostàlgic: “Com hem rigut, que bé que m’ho he passat a la vida”. Reflexions d’aquestes de més abast, que normalment ell no feia mai. El Johan era un paio que sempre estava celebrant la vida. Un dia sense riure és un dia perdut, no?

Havia vingut al món a vibrar, també? Això és filosofia cruyffista?

— Totalment, totalment. Però jo crec que és una filosofia molt dels anys seixanta, en aquell moment de la trobada entre Occident i Orient, quan els hippies i tot això. Les idees orientals ens fan deixar una mica de banda el mecanicisme occidental, que tot és un artefacte, i reconciliar-nos amb allò que som un organisme, que la vida és un joc. I juga, tu.

Anys seixanta, anys setanta, és una època que em té obsessionat. És quan nosaltres arribem a aquest món, jo el 1966, tu el 1971, i era un món on ja hi passaven moltes coses.

— Sí, s’estava acabant la caspa enorme del franquisme, havíem sigut testimonis d’espurnes d’una certa modernitat, que a vegades era un pentinat, a vegades el so d’una guitarra distorsionada, coses sensuals. O com jugava el Johan o com jugava el Neeskens, coses que et prometien un esdevenidor collonut. Jo ho vaig notar molt en els viatges a Holanda. A finals dels anys setanta, anar a Holanda era com anar a Disneylàndia, passaves del marró i el gris d’aquí a la coloraina de la societat de consum. I a poc a poc, quan van arribar els Jocs Olímpics, aquí es va convertir en la coloraina i la cosa internacional, i l’obertura i la modernor, i Holanda va anar decaient, una mica amb la crisi de la socialdemocràcia, que després també ens ha arribat a nosaltres. I aquest creuament se m’ha fet molt evident a la meva vida.

Quina és l’última bogeria que has fet pel Barça?

— Doncs embolicar-me amb això de ser el comissionat dels 125 anys del Barça, perquè és una forma d’exposició que no havia pensat i és un embolic. Molt bonic, però és un embolic. És una cosa ambiciosa.

Per què vas dir que sí?

— Perquè tenia molt sentit. Primer: el Jan Laporta era president, m’ho va oferir tenint en compte el que havia fet com a columnista a La Vanguardia, els anys que havia estat a Barça TV i també feia eco del 75è aniversari, on el meu pare va intervenir-hi molt. Era una història que tenia molt sentit i a més a més també crec que el Barça és una cosa que ens agrada molt i ens interessa molt a una gran part d’aquesta societat i que no la celebrem prou. Tenim una bèstia molt gran, prodigiosa i meravellosa, però sempre és esclava de la dictadura del present continu, que és l’actualitat. Hi ha sempre merda i, en canvi, no ens diem prou vegades que tot l’aparell és una meravella a nivell mundial. Tenim un Hollywood aquí, tenim una màquina de representació i d’autorepresentació poderosíssima, brillant. Això ho hem fet molt bé. Per què no ens ho diem una vegada cada 25 anys?

¿Últimament el Girona s’assembla més al Barça que el Barça?

— Hi ha períodes en què hi ha equips que juguen molt bé i que venen d’aquesta mateixa tradició del joc posicional, de tenir la pilota i, evidentment, el més gloriós de l’estil del Barça és que ja està en una fase hel·lenística, que ja s’ha escampat. Qui ha aconseguit això és el Barça, és aquesta idea tan bonica que hem fet madurar al llarg de moltes generacions, i que ha florit. I en florir, escolta, escampa la bona nova per tot el món. I gràcies a Déu que el Girona beu d’aquesta tradició. Però, fixa-t’hi, els holandesos ja no ho representen, els hongaresos dels anys 50 ja no juguen de la mateixa manera. És a dir, que també es pot perdre el gust per una idea de futbol.

El teu pare, Armand Carabén, economista, catalanista, barcelonista, es va morir el 2001. Tu comences Mishima el 1999. Què et sap més greu: que el teu pare no hagi vist el teu esclat com a músic o que no t’hagi vist com a comissionat dels 125 anys del Barça?

— Em sap més greu que no hagi conegut els meus fills. És més aquesta cosa humana, els meus fills, m’hauria agradat molt que els hagués conegut. Jo no tinc la sensació d’haver tingut cap èxit.

Què t’és més fàcil contestar: quant vas cobrar l’últim any de Spotify o què vas votar a les últimes eleccions?

— Osti, de Spotify no en tinc ni idea, perquè et ve per la SGAE i m’hauria d’entretenir a mirar cada cosa. És una feinada i, per tant, ni idea. I les últimes eleccions... no recordo ni quines van ser.

23 de juliol, les que han donat ara la presidència a Pedro Sánchez.

— Ah, doncs no recordo tampoc què vaig votar. T’ho juro, perquè a més la Flora [la seva parella] sempre vol intervenir en el meu vot i a vegades li dic que votaré una cosa i després en voto una altra.

No saps si vas votar el que li vas dir a la Flora que votaries o el que realment vas acabar votant?

— Ah, exacte, exacte, ha, ha, ha!

Tens una cançó que es diu L’última ressaca. Com va ser la teva última ressaca?

— Fa molt poc. Ara a penes bec, per no dir-te que no bec gens, i de seguida que bec una mica m’afecta moltíssim. Ara el més normal és que no begui, mentre que abans, dos o tres cops per setmana, podia agafar una bona castanya. Però ho gestionava bé. Era més jove i les cèl·lules se’m morien i se’m reproduïen amb rapidesa. 

I el beure, el tenies relacionat amb l’escenari?

— He hagut d’aprendre a sortir a l’escenari sense res. Ho he après i està molt bé. També passa que, ara que no bec, si alguna vegada he sortit a l’escenari havent begut, llavors estava borratxo, cosa que no m’havia passat mai. Abans ja tenia la tècnica establerta, sabia quan durava l’embriaguesa, com temperar-la, ho sabia tot. 

David Carabén al Bluesman de l'Hotel Palace de Barcelona.

L’última vegada que has hagut de tractar amb la policia?

— Per algun control d’alcoholèmia, precisament. Però ara amb eufòria, ha, ha! “Veniu a mi!”.

Imaginem que s’acaba Mishima, som a l’últim concert. Quina t’agradaria que fos l’última cançó que cantés David Carabén?

— Osti, és que no em dono aquesta importància. Em fas pensar en grans mites meus, la Barbara, però jo no tinc cançons d’aquestes que són com comiats, el My way del Sinatra o Le dernier repas, del Brel. No em considero un intèrpret d’aquesta lliga. No ho sé, potser Tot torna a començar

Acabem, les dues últimes són iguals per tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Mira, Huesos, de Los Burros.

Les últimes paraules són teves, acaba com vulguis.

Osti, no sé què dir-te. Mira, sí, que això de l’entrevista és un format que sempre m’ho passo molt bé. Quan he hagut de fer d’entrevistador, agraïa molt que l’entrevistat jugués. I si et poses a jugar, a buscar idees, t’ho passes molt bé, també quan ets tu l’entrevistat. Jugar el joc és molt divertit.

David Carabén mirant-se les ulleres, que diu que sempre les porta brutes.
Passejar la gossa escoltant àudiollibres

Ve del barri del Carmel, on ha estat assajant amb els Mishima per veure si poden estrenar una cançó en aquests concerts de Nadal. Abans de l’entrevista m’explica el que li ve més de gust ara mateix: “Treure la gossa a passejar escoltant audiollibres”. Està instal·lat a El Montanyà perquè fa obres al pis de Barcelona. 

Acabem l’entrevista i continua explicant-me què representen els ingressos de Spotify per a una banda com Mishima: “És com la paga extra d’un treballador. La vida ens l’hem de guanyar amb els concerts”. A l’Hotel Palace només hi havia estat una vegada, per entrevistar Woody Allen. Abans que Pere Tordera faci les fotos sento el David de lluny: “Deixa’m mirar les ulleres, que sempre les porto brutes”.

stats