Un Händel en hores baixes

Tamerlano dista de ser una obra mestra respecte de l’òpera immediatament anterior de Händel (Giulio Cesare, que d'aquí a pocs dies torna al Liceu). Si bé hi ha àries interessants, no conté la singularitat de l’obra precedent.

En aquest punt, René Jacobs ja no ha de demostrar res a ningú. Però dimecres a la nit se’l notava cansat i, amb aquell gest seu tan característic, va plantar-se davant de l’extraordinària Orquestra Barroca de Friburg sense que es notés que s’hi implicava com en tantes altres ocasions.

Aquesta versió de Tamerlano s’ha resolt amb veus correctes, de les quals tan sols en va excel·lir una, mentre que n'hi havia una altra que no hauria hagut de pujar a l’escenari del Palau de la Música. La que va excel·lir va ser la contralt Helena Rasker en la pell d’Irene: va lluir volum, expressivitat i musicalitat. En canvi, el tenor Thomas Walker exhibeix un instrument de qualitat però engolat i ocasionalment amb sons d’una lletjor esfereïdora.

Resultat? Un Händel en hores baixes i massa oscil·lant pel que fa a l’equilibri vocal. Més que suficient el Tamerlano del contratenor Paul-Antoine Bénos-Djian, al costat d’un altre contratenor, Alexander Chance, un Andronico ben cantat en les parts més compromeses, però de greus sords i projecció escassa. Bellesa tímbrica i bon gust el que va posar Katharina Ruckgaber al servei d’Asteria, i escassa personalitat vocal la de Matthias Winckhler com a Leone.

L’orquestra alemanya, com ja ens té acostumats i malgrat la baixa forma que va exhibir Jacobs, va treure un bon so i unes línies sinuoses i de perfectes acabats. Els obligats van funcionar i fins i tot vam celebrar la inclusió dels dos clarinets en l’ària d’Irene Felice me, se il soglio.

I, finalment, una reflexió i una recomanació: no crec que sigui amb aquestes versions “en concert” que s’hagin de divulgar les òperes del barroc, llarguíssimes i amb el seu enfilall de recitatius secs i àries da capo. Perquè l’operació resulta descafeïnada. I en tot cas, la solució de col·locar quatre rampoines a l’escenari i moure els cantants com si fessin una versió escenificada dona com a resultat un ni carn ni peix que no afavoreix en absolut el gaudi d’obres d’aquestes característiques. Jo recomanaria no fer-ho. I qui tingui orelles, que escolti.