PalmaTeatre Principal.- El concert homenatge a Carles Guinovart i Rubiella, finat dia 1r d’octubre de 2019, s’havia de celebrar poc menys d’un any després del seu traspàs. La pandèmia el va ajornar fins dimarts passat a la sala Petita del teatre Principal de Palma, convertida, sàviament i miraculosament, en un petit cau per a la música contemporània. I que duri i que s’incrementi i que no s’aturi, que d’això en sabem. Tomeu Moll-Mas, un dels cappares de Phona, tot just abans de començar el concert va aprofitar per retre i compartir el no menys merescut homenatge a Antoni Caimari. Cinc peces varen ser les elegides per a aquest reconeixement, que de ben segur podria augmentar exponencialment per la qualitat i quantitat de les composicions de Guinovart. El seu fill, Lluís, violinista, va interpretar la primera de les peces del programa i es va encarregar de recordar-lo, contant que al seu pare el que més li agradava i el feia feliç era sentir la seva música interpretada. També aprofità per recordar que va ser la Simfònica de les Illes Balears dirigida per Salvador Brotons la que va estrenar el seu Rèquiem en la 33a Trobada Internacional de Compositors, organitzada per ACA.
Pel que fa al concert d’aquest calidoscòpic, eclèctic, mosaic, dodecafònic i polifacètic compositor, hi varen intervenir Pere Sansó (flauta), Rafel Caldentey (clarinet), Albert Díaz (piano), Lluís Guinovart (violí), Marta Hatler (viola), Oriol Palau (violoncel) i Tomeu Moll-Mas (piano i direcció), interpretant la Suite en Re menor, Sortilegi, Duende, Trio. París 1975 i Divertiment a la manera d’Erik Satie. Va estar estructurat d’una manera senzilla, però precisa, com un in crescendo dins una composició de Guinovart, amb una bona selecció de les seves dèries musicals, rubricat amb la seva darrera criatura, nascuda a Palma l’any 2019, el Divertiment a la manera d’Erik Satie, el músic que deia allò de “Siau artistes sense voler. Passeu de l’Art. No us refieu de l’Art...”. Una exuberant partitura, tan divertida com complexa, tan variada com minuciosa, que acaba amb una partida de ping-pong. Tal qual.
Teatre Principal.- Concert familiar de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Urbina, amb doble programa. S’inicià amb Història d’un soldat d’Igor Stravinski, amb la interpretació de Miquel Àngel Torrens, Guillem Juaneda i Joan Manel Vadell. Una peça que no tenc gaire clar que vagi destinada a un públic infantil, ni musicalment ni argumentalment. Potser ha anat derivant amb el temps cap a aquests indrets, però no hem d’oblidar que forma part del període primitiu, quan va compondre ni més ni menys que L’ocell de foc o La consagració de la primavera. O que un dels muntatges més vigorosos de la composició el va signar el furer Àlex Ollé. Història d’un soldat va significar un altre gir dins els conceptes, tant estructurals com estètics, d’Stravinski. Segurament per força major –corria l’any 1918–, impossibilitava poder comptar amb una gran orquestra. L’opció que ens ocupa és una mica molt senzilla, sense traspassar l’anècdota argumental i descontextualitzant-ne el contingut. Els tres protagonistes ho fan bé, li donen aquest to, crec que equivocat des del plantejament de l’espectacle, per poder-lo dirigir a un tipus de públic molt concret.
Pere i el llop, de Serguei Prokófiev, en canvi, sí que crec que està adreçada molt especialment al públic infantil, en forma de sonatina i dedicant a cada personatge un leitmotiv recognoscible i amb un instrument amb el qual identificar-lo. Pere i el llop és, sens dubte, una referència pel que fa a la combinació d’una música i una història molt adequada per aconseguir entretenir i ensenyar als més petits. Potser amb aquesta n’hi hauria hagut prou.u
