Gemma Camps, una batuta en un món d’homes

PalmaGemma Camps (Palma, 1994) complirà un somni els dies 24 i 25 d’abril. O tancarà un cercle. O les dues coses alhora. Serà llavors quan torni al teatre Principal de Palma, on diu que es va enamorar de l’òpera. Ara, amb l’encàrrec de dirigir-ne una. “Record perfectament la primera que hi vaig veure, asseguda a platea a 15 anys. Era La Bohème, i vaig saber tot d’una que jo em volia dedicar a això”, reconeix. Setze anys després, serà l’encarregada de la direcció musical de La veu humana, producció que s’emmarca en l’edició número 40 de la Temporada d’Òpera del Principal. Amb direcció escènica de Roberto G. Alonso i amb Marga Cloquell de soprano, s’espera que sigui una de les estrenes de la temporada. Ho serà segur per a Camps, que a 31 anys s’ha convertit en una de les figures destacades de la direcció musical, un terreny on encara ara les dones, i molt més les dones joves, són una excepció. Segons l’estudi més complet fet fins ara sobre aquesta qüestió, de la Fundació SGAE, les dones directores no arribaven al 8% l’any 2019.

“Tant quan estudiava composició a Palma com quan vaig estudiar direcció a Madrid, la gran majoria de persones amb qui tractava eren homes”, rememora Camps. “Com a molt hi havia alguna dona professora. En el cas del Conservatori, pens en Carme Fernández, que ja va ser tota una pionera. A la carrera de direcció, a Madrid, va començar una altra al·lota amb jo, però no va aguantar i, després del primer curs, ho va deixar. En l’àmbit professional, m’he trobat que la situació no canvia gaire, tampoc. A les corals i agrupacions amateurs solen ser més dones, perquè passa com amb la cuina: que a casa qui cuina són les dones, però els professionals, els xefs, solen ser homes. La gran majoria de directors professionals són homes que tenen uns deu anys més que jo”, confessa. I, així i tot, des de ben petita va tenir ben clar que volia dedicar-se a la direcció.

“Seràs la primera!”

“Fa 50 o 60 anys hi va haver dones que varen començar a obrir camí, però encara falten referents”, afirma, i assenyala el seu entorn com un factor determinant per aconseguir els seus objectius. “Jo venc d’una família molt cultural, on sempre hi ha hagut teatre, literatura i música, malgrat que a la família no hi havia cap músic professional. La música em va atrapar de ben petita. No record cap moment de la meva vida en què no m’hi hagi volgut dedicar, tot i que no vaig saber de quina manera fins que no vaig ser més gran”, comparteix. “Som percussionista, he estudiat piano i també cant, però la direcció em permet manipular la música des d’una altra perspectiva, involucrar-me a través de tots els instruments. Ara, jo record perfectament que un dia li vaig dir a ma mare que no sabia si m’hi podria dedicar perquè mai no vèiem dones directores per enlloc. I ella em va respondre que tant era, que jo podia ser la primera. He tingut la sort de tenir aquest acompanyament que no tothom el té. I per això és tan important que les nines ens vegin dirigint, que ho normalitzin”.

De fet, haver-se convertit en una de les referents de la direcció musical al panorama estatal –a 25 anys dirigia l’orquestra i els cors de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i des de llavors és encara l’única dona que dirigeix una orquestra universitària a la comunitat– és una passa més en el camí que ha fet des de ben petita per aconseguir aquesta normalització. Tenia només deu anys quan es va convertir, juntament amb Sònia Aguareles i Helena Dodd, en una de les tres primeres nines que s’incorporaven a l’Escolania dels Blauets de Lluc, l’any 2005. Vint anys després, però, encara percep diferències pel fet de ser una dona que es dedica a la direcció.

“No vol dir que passi sempre, però sí que moltes vegades t’adones que els músics reben les coses de manera diferent perquè és una dona qui ho diu. O que et critiquen una directora que varen tenir i que la recorden precisament perquè era una dona. Això fa que, com a dona, quan arribes a un lloc de responsabilitat, et sentis més observada, cosa que t’obliga a adoptar una posició de vigilant. Estàs pendent, vas alerta, perquè les dones no tenim dret a la mediocritat quan aconseguim una feina de responsabilitat. Si la feim malament, és perquè som dones, i tots tenim dret a equivocar-nos, no? Els homes també tenen mals dies”. Aquestes diferències, matisa Camps, arriben també en qüestions més purament estètiques, que poden semblar anecdòtiques i no ho són. “Fixa’t que jo dirigesc orquestres i corals que formen part del meu dia a dia, que amb els músics en veim sovint. Doncs quan puj a l’escenari per dirigir un concert sempre hi ha algú que em diu que estic guapa. Que no passa res, massa bé, però a que no ho dirien això a un home? És aquesta sensació constant que tot el que fas pot ser comentat i criticat, i que has de defensar sempre que si has arribat on ets no és perquè siguis una dona, ni per complir un expedient. Que potser t’ho has guanyat i ja està”.

Més dones que estudiïn música

Qui també constata les dificultats de les dones per accedir a determinats espais de la música professional és Cristina Martínez, actual gerent de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. “Durant molts anys el món de la música professional ha estat un món amb majoria d’homes”, afirma, “però a poc a poc jo crec que comença a canviar. I a mi mateixa em passa ara, com a gerent, que m’adon que de vegades sembla que he de fer més feina, que he de demostrar alguna cosa que ells no necessiten demostrar. I fins que no he ocupat aquest càrrec no n’he estat realment conscient”. No només als llocs amb responsabilitat, com la direcció i la gerència, també entre els intèrprets de determinats instruments hi ha, encara ara, més presència masculina. Tanmateix, la gerent de la Simfònica reconeix que per fer la tria dels intèrprets l’únic sedàs que s’ha tingut en compte sempre ha estat la qualitat musical. “Quan parlam de plans d’igualtat jo sempre dic a un lloc com la Simfònica hi ha coses que són complicades. Perquè a les oposicions nosaltres no veim si són homes o dones, només escoltam com sona l’instrument i en funció d’això les valoram. A les darreres que hem fet, hi ha hagut una dona i dos homes que han obtingut plaça. I com més dones hi hagi que estudiïn música, més n’hi haurà que arribin a aquests llocs. Ara ja hi ha més dones al Conservatori, i a les orquestres, i pertot. Es coneix que les coses comencen a canviar”.