Qui fa més renou a les xarxes: qui crida o qui diu mentides?

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

Avui, però, venim a parlar d’una casta de remor. La majoria de debats que s’articulen en l’actualitat ja no es donen en fòrums, seminaris, col·loquis i taules rodones, ni tan sols a les taules més informals dels cafès. Els humans hem entrat des de fa una temporada llarga en una cinquena dimensió que transcendeix fins i tot els espais euclidians i hem decidit discutir les nostres dèries, i les nostres misèries, amb la cara tapada i amb la bilis i el vòmit sortint-nos dels narius dins l’entorn virtual. Amb les xarxes socials passa una mica com amb els cotxes. De flastomadors de cotxe, n’hi ha a balquena. Insulten, gesticulen, flastomen, protegits per la carrosseria de l’auto. Més o menys el que fan els flastomadors de xarxes. Exageren, injurien i diuen mentides, a l’empara de la carrosseria invisible d’aquest món tòxic i despersonalitzat de les pantalles.

En aquest cas, el renou afecta l’aspecte pragmàtic de la comunicació. Com s’articula el missatge i com s’interpreta. La violència verbal a les xarxes socials, especialment a Facebook, és tan alarmant com desesperançadora. Centenars de perfils anònims o falsos prediquen, critiquen i practiquen un haterisme que amplifica el renou de la discussió d’una manera fins ara inconeguda.

La culpa sempre és de tal polític o de tal altre. És igual on rau la veritat. La ideologia posa sempre per davant la mentida. La demagògia és un esport de masses. I les faltes de respecte es combinen a la perfecció amb l’odi visceral.

Tothom, del més indocumentat al més ignorant, gosa avui opinar i desbarrar de qualsevol qüestió, i molt sovint sense pensar en res més que l’objecte de l’odi particular de cadascú. Que la conselleria tal o tal altra endarrereix aquella obra que tenia projectada, idò donam la culpa al batle, si no és de la nostra corda. Que el Consell aprova una subvenció que no ens agrada, idò donam la culpa al batle, si no és amic nostre.

Però allò que té més predicament a les xarxes, sense dubte, és el racisme i la xenofòbia més descarnats, i també el secessionisme lingüístic. Hi ha perfils (no en podem dir persones) que comenten absolutament tot allò que veuen en clau racista. Per a ells, tot té una explicació vinculada a la immigració o a les persones que són diferents de l’estàndard supremacista que creuen representar ells mateixos. Tot això, a més, amb el suport explícit i generós de determinats mitjans de comunicació que de forma volguda i intencionada vinculen delinqüència i immigració cada vegada que en tenen ocasió.

Capítol a part mereix l’enfilall infinit de desbarats lingüístics que coneixíem de feia tant de temps, que si el mallorquí mil·lenari ja era a la Roqueta abans de l’arribada dels àrabs, i qui sap si abans de la dels romans; que si la gramàtica és de tal any o de tal altra… Els defensors del mallorquí, com sempre ha passat, escriuen en espanyol, i si escriuen en la seva estimada llengua mallorquina treuen a desfilar un exèrcit d’accents greus i circumflexos que col·loquen a partir d’una ruleta russa indesxifrable. Solen ser, també, bilingüistes insubornables que només empren una de les dues llengües que diuen defensar.

Un conegut hater manacorí a les xarxes va arribar a dir un dia que bloquejaria tothom que l’insultàs o li faltàs al respecte com a persona. Ell, però, deia que als polítics sí que els podia dir el que trobàs: “Retrassat” (sic), “beneit”, “curt”, “inútil” i altres adjectius són els que publica dia sí i dia també als seus comptes de Facebook quan no li va bé una determinada decisió o una determinada actitud.

La desgràcia de tot plegat, però, és que tot aquest renou eixordador que ens distorsiona els relats comença a desvirtualitzar-se. “Sou uns dictadors i uns farandulers”, va dir Esteban Sureda a l’equip de govern dilluns passat al ple, minuts abans que una senyora entranyable ens recordàs de viva veu i mirant als ulls que “el mallorquí es va escriure el 1935”, com si fos aquesta la carta de naixement de la llengua dels foners mallorquins del segle XXI.

Davant tot això, cal que visquem encarats a la utopia. Del contacte entre les persones, necessàriament, en floreix el respecte mutu. En el cas que avui tractam, l'ideal pel qual hauríem de lluitar, per més que sabéssim que és impossible arribar-hi, és el retorn als carrers, a les taules i a les converses de tu a tu i cara a cara. No és el mateix insultar amagat darrere un perfil fals, que sentir i mirar els ulls del teu 'enemic' o 'adversari' polític i haver-hi de discutir. L’empatia existeix, encara.